Em sorprèn l’assetjament i l’enfonsament al qual s’està sotmetent el pobre Piqué. Ja sabem que és un egòlatra, un cregut, un prepotent. Ho va demostrar fa uns anys plantant cara a uns municipals que van gosar posar-li una multa. La seva nul·la humilitat va quedar palesa aquella tarda en què va menysprear els agents, dient-los que li tenien enveja per ser famós. Res de nou sota el sol. Què es pot pensar d’una persona així, d’un mascle alfa que no ha d’envejar res als de Vox que van ensenyant els pèls del pit? En el fons, s’hi amaga una personalitat dominant, supremacista, classista i despòtica, però sembla que això és molt comú en aquest sud d’Europa on, si no es roba, si no es manipula, si no ens emportem una comissió, és que, o no podem o som ximples.
Em deia fa uns anys un regidor amic meu que havia tingut moltíssims problemes per mantenir la seva integritat, per no caure a les urpes de la cobdícia que altres companys i companyes i fins i tot el mateix alcalde li presentaven diàriament. Ell havia vist com corrien els maletins carregats de bitllets de cinquanta euros que les empreses donaven al partit per poder ser afavorides en algun concurs. Ell es negava a acceptar el xantatge, malgrat que li havien ofert un apartament a la Costa Brava, un cotxe i fins i tot una feina fixa a l’ajuntament per a la seva dona. La pressió va arribar a ser molt forta, de manera que rebia els insults d’altres regidors que no podien entendre com era capaç de renunciar a aquests privilegis, anomenant-lo textualment gilipolles i imbècil. La història va acabar sortint d’aquell niu de serps i algun dels regidors a la presó.
Fa tan sols un parell de setmanes, un membre d’un centre cívic em va explicar que la presidenta s’havia atrinxerat al càrrec que tenia des de feia més de vint-i-cinc anys. A l’estil Piqué, proclamava que manava ella, que ella era la millor, que ningú no podia arrabassar-li el càrrec. Vaja, que complia les característiques del capità blaugrana rigorosament. Tot i aquestes ínfules, se la veia una persona propera, amable, disposada a vestir-se de patge, de rei mag o de Pare Noel; allò que calgués per alegrar la vida d’aquell centre on es feien desenes de cursos. Però el poder tot ho corromp, almenys això es diu sempre. I la que era un referent en tots els àmbits, resulta que organitzava uns viatges per Espanya i per Europa que eren la delícia de la gent. El que s’ha sabut ara és que durant anys s’enduia una comissió que oferia l’empresa dels autocars com més gent s’apuntés a aquestes excursions. Impossible calcular el muntant del tripijoc en vint anys, però amb aquestes petites quantitats tenia un plus per completar la pensió.
Així que ja ho veuen. Piqué és l’assenyalat, tanmateix és molt probable que no ens estranyi, que ens sorprengui i fins i tot ens indigni en un primer moment, però, després de la reflexió necessària, ens apercebem que és normal des de fa lustres, potser segles. Asseguts al pedestal ens creiem déus, capaços de fer el que ens doni la gana. El món gira en aquesta direcció. Si es pot treure partit de què sigui i de qui sigui, allà anem. I Piqué ha fet ni més ni menys el que hauríem fet tots (o gairebé tots).
La pena de tot això és que és molt difícil trobar persones com el meu amic regidor, aquesta gent que es manté íntegra, ferma, davant la brutalitat de l’egoisme preponderant. Els assenyalats són precisament els que es neguen a entrar en aquesta roda de corrupteles, amiguisme i maniobres que fereixen de mort l’ètica dels nostres avantpassats.
Moltes vegades m’he preguntat si aquesta actitud, aprofitar-se dels altres, manifassejar i robar, és pròpia dels països pobres perquè no arribem a final de mes, perquè els nostres sous són de misèria. I analitzo i veig que no. Que ni Piqué, ni els regidors, ni l’alcalde ni la senyora mandona del centre cívic, tenen aquests problemes de subsistència. Així, quina és la raó per la qual s’aprofiten del càrrec per robar? Segurament perquè són persones amb una autoestima molt baixa, amb poca o nul·la confiança en ells mateixos i que, en veure’s situats en aquest podi, s’encoratgen i comencen a pensar que són alguna cosa. I llavors imiten les felonies dels de la seva nissaga. Això, i altes dosis de vanitat que s’autoimposen. Així doncs, Piqué és un més en aquesta llarguíssima llista de fracassats aprofitats. En el fons, no deu ser que li tenim enveja?
