El pitjor Sant Jordi per a la literatura propagandística contra Bartomeu

La Diada de Sant Jordi va col·locar en les parades i llibreries de tota Catalunya dues edicions especialment dirigides i orientades a subratllar els dimonis i els horrors de l’etapa de Josep Maria Bartomeu al capdavant del FC Barcelona, entre 2015 i 2020. Autors en cap cas dubtosos de militar en el laportisme, com la periodista Marta Ramón i l’equip mediàtic que li va donar vida i ressonància al Barçagate en el seu moment, quan tocava fer-ho en el marc de l’estratègia de l’oposició, Sique Rodríguez, Adrià Soldevila i Sergi Escudero, van signar al·legats a favor de reforçar la idea que Bartomeu va gestionar el club amb nocturnitat i traïdoria per a endeutar-lo, arruïnar-lo i massacrar-lo, econòmicament i esportivament.

La realitat és que es van vendre pocs exemplars amb relació a les grans expectatives d’autors i editorials que, amb la perspectiva del temps, no van triar el millor Sant Jordi per a sumar-se a la propaganda del règim laportista i a aquesta cantarella de donar-li la culpa de tots els mals del club a una sola persona, a un president que, tot i això, va guanyar més títols que ningú i que va registrar la xifra més gran d’ingressos històrica amb gairebé 1.000 milions, un dirigent al qual s’insisteix a presentar com el pitjor president de Barça de tots els temps.

El que no expliquen tots dos llibres és que el desprestigi i la persecució contra Bartomeu va formar part d’una venjança i d’una campanya aliada entre la pròpia oposició, liderada per Joan Laporta, l’empara dels mitjans i la participació de les forces polítiques del sobiranisme català, inclòs el propi Govern, tant el resident en la Plaça de Sant Jaume com el de l’exili amb l’obstinació i el propi compromís de Carles Puigdemont.

De fons, el profund malestar, la indignació i la ira del Govern de Puigdemont per la postura independent i de defensa dels interessos del club en els fets de l’1 d’Octubre del 2017, una postura per sobre del rol propagandístic al servei de la política que li va exigir aquell dia Puigdemont, van donar pas a un procés rancorós, de càstig i de repressió contra el president del Barça en el qual fins i tot la policia catalana va intervenir pel seu compte, sense cap ordre judicial, detenint a Josep Maria Bartomeu per a tancar-lo en un calabós i portar-lo davant una jutgessa emmanillat.

Qui va promoure des de dins aquesta actuació sense precedents, Ferran López, alt càrrec de Mossos, va acabar ràpidament en nòmina del FC Barcelona com a responsable màxim de seguretat quan la fi última d’aquesta gran confabulació, el retorn de Joan Laporta a la llotja del Camp Nou, es va completar.

Paradoxalment, el més segur és que si Laporta l’hagués mantingut en el seu càrrec, no s’haguera produït l’episodi inacceptable i imperdonable de la nit de l’Eintracht al Camp Nou, perquè Ferran López va ser ràpidament arraconat per haver-se convertit en un personatge incòmode per a la presidència, principalment per mostrar el seu desacord amb els abusos, despropòsits i irregularitats ordenats des de la cúpula directiva.

Res diferent dels molts i sonats abandons soferts per Laporta, en poc més d’un any de gestió, per part d’executius de pes, experts i professionals d’àrees sensibles que han triat sortir del club com a única alternativa a la seva discordança i rebuig de l’estil autoritari i improvisat d’un president capritxós i erràtic amb interessos i prioritats diferents de les del club.

Els autors de llibres que prometedorament havien de demostrar aquests presumptes actes il·lícits de Bartomeu s’han trobat de sobte amb un panorama imprevist en el qual, d’entrada, la primera sentència del Barçagate no sols no reconeix infàmies ni calúmnies contra determinats personatges de l’entorn blaugrana, sinó que, molt important, la jutgessa estableix que no existeixen proves, indicis ni arguments que relacionin a Josep Maria Bartomeu amb els comptes de twitter als quals s’atribueix un ús indegut i finançat des del propi club.

D’altra banda, comptaven a tenir a favor un estat d’opinió barcelonista majoritàriament convençut del principal argument de la dialèctica electoral i de govern de la nova junta, consistent en el fet que si Bartomeu era el ‘dolent’, Laporta només podia ser ‘molt bo’ per al Barça.

La senzillesa de la tesi va funcionar fins que va entrar en joc un factor conegut, previsible i terrible com és la manifesta incapacitat i negligència de Joan Laporta com a president, ja demostrada i acreditada entre 2003 i 2010. Encara que va deixar el club en molt pitjor estat que Bartomeu, a qui sí que li va sobrevenir una pandèmia que va retallar els ingressos de cop en almenys 300 milions, entre l’explosió de Messi, els èxits de Guardiola i l’herència d’una Masia incommensurable van maquillar aquell desastre, inclòs un deute superior a la facturació.

Sobre aquesta atzagaiada històrica, ni una línia, molt menys de la molt indocumentada Marta Ramón a la vista del seu relat, contingut i declaracions que signa el llibre sota el títol ‘El llegat enverinat de Bartomeu. Com enfonsar el millor club del món”.

No obstant això, entre març de 2021 i abril de 2022, Laporta sí que s’ha carregat a Messi, també a Griezmann, s’ha equivocat en l’elecció i el moment de posar i treure entrenadors, ha signat la seva primera temporada de grans promeses en blanc, no ha sabut generar nous ni millors ingressos, no ha donat explicacions dels seus tèrbols negocis amb Moshe Hogeg, partner del club fins a la seva detenció per estafa i agressió sexual, del fitxatge del pederasta confés Albert Benaiges, de l’acord amb Spotify, de la nova i estranya dimensió de l’Espai Barça, de la seva obsessiva animadversió contra les penyes, de la seva participació en la fugida de Neymar al PSG, confabulat contra el club, de la seva amnistia fiscal i judicial, incomprensible, a favor del brasiler, de la renúncia del club a CVC, de l’aposta insensata i esclavista respecte a Florentino Pérez per la Supercopa, dels més de 400 milions de pèrdues que, artificialment i voluntàriament ofegaran al club durant molts anys, de la seva promesa de fitxar a Haaland, dels 100 milions de pèrdues afegides que es calculen per al final d’aquest exercici, ni de moltes altres coses més.

La que supera a totes, igualment, serà per molts anys la invasió alemanya de seguidors de l’Eintracht (40.000) per cortesia i deixadesa del mateix Joan Laporta qui des de fa ja un parell de mesos llargs s’ha erigit en president executiu del FC Barcelona i, per tant, únic i gran responsable d’una revenda tolerada i autoritzada que, com tot el que gestiona, se li en va anar de les mans.

Cal quedar-se amb les paraules de la mateixa Marta Ramón sobre el paper de la premsa: “Crec que la professió ha de fer autocrítica, sí, però no per omissió, sinó per com ordenem les coses, on posem el focus, en els programes, els reportatges… Sempre es tendeix a posar el focus en la pilota, perquè som periodistes esportius, però mai hauríem de deixar de banda la fiscalització del poder i fer-nos preguntes sobre com es governa el club i com es gestionen els diners dels socis”. Només amb un polsim de perspicàcia i aplicant la seva recepta d’autocrítica i de professionalitat podia haver escrit un llibre sobre Laporta sobre com enfonsar el millor club del món, dues vegades.

El mateix serveix per al trident Sique Rodríguez, Adrià Soldevila i Sergi Escudero, perquè si tenen en tan alta estima el periodisme de denúncia i investigació, el primer any de Laporta és per a posar-se les botes si a més d’arribar volen mantenir-se i demostrar la seva independència de l’entorn més tòxic del Barça i un compromís real amb la professió.