«Les classes socials no desapareixen amb la democràcia»

Entrevista a Luis Cabrera

Fundador del Taller de Músics, compositor i escriptor. En col·laboració amb altres autors, va publicar Els altres andalusos. La qüestió nacional de Catalunya (L’Esfera dels Llibres). Promotor del flamenc, el jazz i altres músiques, ha rebut nombrosos reconeixements. Ara edita la seva primera novel·la, La vida no regalada (Roca Editorial).

 

La vida no regalada, de qui, com, quan?

La vida no regalada de Lorenzo Ametller, que és el meu alter ego. Em serveixo d’ell per agafar certa distància, i explicar amb tota la llibertat algunes experiències que perviuen en la meva memòria. Es construeixen com a quadres, passatges, vivències… deformats, o que no responen exactament a la veritat. No per voler clavar un rotllo, sinó perquè la memòria és selectiva. Se’n recorda de coses i n’oblida d’altres. La vida no regalada no és un llibre d’història, de sociologia… És una novel·la d’auto-ficció, podríem dir. Hi ha capítols que són ficció pura, més del que sembla. El que passa és que aquesta ficció està basada en fets que haurien pogut passar, tant a Barcelona com al poble on vaig néixer, Arbuniel, que apareix a la novel·la com a Zimbra, a Sierra Mágina, Jaén. Hi ha dos personatges que per a mi són els pilars del llibre. Dos talossos, espantalls, monstres…, que són el Simeón i la Tomasa. Estan en l’imaginari de Lorenzo Ametller. Estan en unes coves que hi ha al costat del cementiri del poble. Apareixen i desapareixen en moments clau, i sempre, sempre, se li apareixen a Lorenzo Ametller, tant al poble com a Barcelona, en moments difícils. Són els que el defensen en situacions de conflicte, davant dels precipicis als quals s’aboca.

Què representen el Simeón i la Tomasa?

Doncs que, a la vida, finalment, el que busca l’ésser humà, conscientment o inconscientment, és estar al costat de gent que l’estimi. Les persones, per molt cruels que siguin, o ho aparentin, amb un aspecte estrany, esparracat…, si et donen afecte, t’acostes a ells i ells a tu. El Lorenzo té una bona sintonia amb el Simeón i la Tomasa, que apareixen i desapareixen, es fiquen per les canonades, van per aquí i per allà; són flexibles… Entren i surten quan volen i són, en definitiva, una al·legoria de la condició humana, en què sempre tenim alguna cosa a què agafar-nos. Els vaig situar a les coves del cementiri, el lloc on descansen els morts, que als nens ens feia certa por.

Amb què es topa el Lorenzo quan arriba a Barcelona, a la gran Babylon, que diria Manu Chao?

Passar de la serra de Sierra Mágina, un lloc amagat, bellíssim, salvatge… al carrer Simancas, a Verdun, Nou Barris, Barcelona, sense asfaltar, amb alts i baixos, escombraries, mobles abandonats…, per necessitat, és una cosa difícil d’entendre per a un nen. El primer que vaig veure van ser gegants, edificis gegants, i de cada portal en sortia moltíssima gent. En dos blocs d’aquells hi havia més gent que al meu poble. De seguida, amb 15 o 16 anys, em vaig implicar en la lluita social, antifranquista, amb la idea de millorar la vida dels barris que estaven mancats de tot. No hi havia autobusos, no hi havia metro, no hi havia centre de salut, ni escoles, ni institut. Tot es va haver de fer.

I Catalunya, els catalans…, li sonen d’alguna cosa al Lorenzo quan aterra a Verdun?

No sabia res d’allò, és clar. Però me’n vaig adonar molt aviat perquè, al costat dels gegants, hi havia encara tres casetes de planta baixa, amb un hort, que s’assemblaven a les d’Arbuniel. Allà hi vivien dues famílies catalanes i a la del mig, una de gallega, i entre ells parlaven gallec. Els altres ho feien en català, que de seguida em va interessar perquè era una cosa molt semblant al que jo parlava. Em vaig fer amic del Joan, el Daniel i companyia, de l’altra casa. També dels gallecs, que acabaven d’acollir uns altres familiars arribats de Cuba. A l’escola hi havia de tot, majoritàriament nens com jo. Els seus pares havien sortit dels seus llocs d’origen per instal·lar-se aquí i treballar a la indústria. N’hi havia un, Jorge Navarro Arnau, que parlava català, i em vaig fer amic d’ell. L’interès per aprendre era una cosa innata en mi. Als 13 anys vaig acabar aquells estudis, en un col·legi nacional, massificat, dirigit per mestres falangistes, en el qual, si no estaves a la primera fila, no t’assabentaves de res.

La infància, que per a Rilke és la veritable pàtria, ho va ser també per a Lorenzo Ametller?

Des dels 9 anys als 16, que em vaig enrolar en l’antifranquisme, hi ha un temps d’adolescència en el qual hi havia de tot, però allò de fer el gamberro, de barallar-se, les colles… no m’agradava. Em va agafar més, tot i que era una criatura, acostar-me als bars on, de vegades, hi havia senyors que s’arrencaven a cantar flamenc. En el que és ara la Ronda de Dalt, la Via Favència, on hi ha l’arxiu històric de Roquetes, hi havia unes barraques de gitanos, on jo preferia anar, a participar de les festes que feien i de la manera de viure que tenien. Hi havia llums d’oli de carbur per a la llum, i els nens estaven jugant tot el dia al carrer. Jugar a futbol també em molava. Fèiem campionats d’uns carrers contra uns altres. M’agradava llegir, sense que els meus pares m’hi induïssin, perquè ells no havien tingut l’oportunitat de fer-ho. Era un nen una mica rar.

I com se li apareixia el món, París, Europa, al Lorenzo?

No tan llunyà, perquè l’any 72, amb dos amics i una amiga, ens en vam anar a recórrer tot Europa, fent de músics de carrer. Vaig enrolar el Morcillo, el Lázaro i la Conchi. Ella ballava, el Lázaro tocava la guitarra, el Morcillo feia palmes i jo cantava. Vam estar-hi vuit mesos. Vivim a la ciutat lliure de Christiania, a Copenhaguen. Vam anar per tot Europa, ens van enxampar els atemptats dels Jocs Olímpics de Munich i vam aprendre, entre altres coses, que el capitalisme ho integra tot, que les classes socials no desapareixen amb la democràcia. L’any 73, em vaig deslligar de Bandera Roja, on havia estat un temps, i de les “piràmides marxistes”.

Què diria el Lorenzo de les identitats unívoques, renascudes a Catalunya amb el procés, i assumptes col·laterals?

Tota aquesta qüestió del procés, basat en el relat d’una cultura, una llengua, una identitat és l’error més gran comès per les persones que l’han dirigit. Un relat amb el qual no em sento identificat, encara que pugui entendre que, des del punt de vista llibertari, trencar una mica l’Estat no està malament. Però no per muntar un altre Estat aquí, basat en una cultura. Ja fa uns anys vaig escriure un article titulat Contra todos los esencialismos, arran del Manifest Koiné. Deia que les 300 persones, molt rellevants, que havien signat a favor de la llengua catalana, amagaven una forma d’organització social reaccionària, conservadora.

Una cosa, en fi, que tindria les arrels més properes en el pujolisme?

Has citat el pujolisme, que va aconseguir fites memorables, com per exemple que moltes persones del PSUC, marxistes, acabessin sent pujolistes inconscients. Amb Pujol he participat en debats i hi he tingut enganxades. Va anar coent les seves idees, molt influït per Mounier, un intel·lectual francès de pensament catòlic, amb la intenció de fer veure que a Catalunya no hi havia un problema de classes socials, sinó de diferències culturals. Aquí es munta un tinglado balcànic. Si no hi ha classes socials, m’he d’ajuntar a Catalunya amb un andalús ric? Una idea de Pujol que va quallar, sobretot en temps de l’emigració andalusa, va ser la promoció de les cases regionals. Això va ser un cultiu de lerrouxisme, i jaciment de gent que en aquest moment vota Vox. Una casa regional es pot muntar, però el que no està bé és que siguin subvencionades. Així, se’ls va adjudicar el paper d’interlocutors amb el poder. Ara parlarem amb els andalusos, es deia, i per fer-ho recorrien al president de la federació d’entitats andaluses, i santes pasqües. Muntaven la Fira d’Abril al Fòrum, i pactaven tot el que volien amb els qui s’arrogaven la representació dels andalusos. Coses molt bèsties, una gran trampa. Una cosa amb la qual va col·laborar el PSC, a través de Josep Maria Sala i altres.

Al mateix temps, el nacionalisme no es tallava un pèl a qualificar els emigrants de colonialistes…

En un altre dels llibres que vam fer amb l’associació Els altres andalusos, que vam encarregar a uns joves sociòlegs i antropòlegs i que va editar Pagès Editors, titulat La manipulació política de l’emigració, 1977- 2007, analitzàvem aquest fenomen, que va arribar fins alpunt de culpar els emigrants que a les eleccions autonòmiques hi hagués menys participació que a les espanyoles, cosa que passava a totes les autonomies. El Manifest Koiné, sense anar més lluny, els emigrants són anomenats “colons lingüístics involuntaris”. A això els vaig respondre que no ens perdonessin la vida i que ens acusessin de ser “colons conscientment”.

Facebook
Twitter
WhatsApp

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.