‘La Trena’ o la lluita de tres dones per la llibertat

Susana Alonso

“No estic acceptant les coses que puc canviar, estic canviant les coses que no puc acceptar”. Aquesta frase, pronunciada per l’activista afroamericana i feminista Angela Davis, és una bona síntesi de La Trena, llibre escrit per la directora, guionista, actriu i escriptora francesa Laetitia Colombani. La novel·la, que ha estat un dels fenòmens literaris dels últims anys, està protagonitzada per tres dones –una índia, una italiana i una canadenca– que no es resignen a les dificultats i discriminacions que els ha tocat viure, i que s’enfronten a tot un model social establert per defensar els seus drets. Uns drets que, en la gran majoria d’ocasions, veuen posats en qüestió pel simple fet de ser dones.

Malgrat que les tres protagonistes no es coneixen de res, que viuen separades per centenars de milers de quilòmetres i que els seus valors culturals, religiosos i morals presenten notables diferències, totes tres s’enfronten, des d’una gran determinació feminista, a obstacles socials, econòmics i religiosos –molt diferents en la forma, però molt similars en el fons– per defensar els seus drets i lluitar per tot allò que consideren que és just.

En aquest sentit, què separa la Smita, la protagonista de nacionalitat índia, de la Sarah, la protagonista de nacionalitat canadenca? La realitat és que estan molt a prop i molt lluny a la vegada. En aquest sentit, la Smita, de religió hindú i pertanyent a la casta dels dalits o els intocables (la capa social més desfavorida en el sistema hindú), té un somni, que és que la seva filla, la Lalita, pugui anar a l’escola. Vol que la seva filla pugui aprendre a llegir i a escriure i que, en conseqüència, no hagi d’estar condemnada, la resta de la seva vida, a recollir excrements d’una casta superior.

Per la seva part, la Sarah, que és associada d’un dels despatxos d’advocats més prestigiosos de Mont-real, es veu apartada de forma progressiva del bufet pel simple fet de tenir un càncer. De diferències n’hi ha moltes, però hi ha una trena o un fil conductor que les uneix: la determinació per conquerir o defensar uns drets que sovint el sistema patriarcal els usurpa. Elles saben que el seu combat contra tot un sistema té un preu, però l’assumeixen, amb més o menys resignació.

Les diferències que les separen són abismals: la Smita lluita pels seus drets en un context polític i social de repressió molt visible, com és el mateix sistema de castes i les sancions que se’n deriven, mentre que la Sarah treballa per preservar els seus drets en una empresa que cerca el rendiment màxim, i on l’esperit imperant és arribar a dalt de tot de la piràmide empresarial (amb independència dels mitjans que s’emprin per fer-ho) i tenir la capacitat de mantenir les aparences socials davant dels altres. En tot cas, el que mostra aquesta obra literària és que la seva lluita permet eixamplar les seves llibertats i que, amb més o menys consciència, estan traçant un camí que obrirà moltes portes a altres dones que es troben en una situació similar.

El llibre reflecteix també que pràcticament totes les barreres que dificulten la convivència, el progrés, l’avenç o la millora d’una persona, grup o comunitat tenen com a causa el factor humà. Que s’enderroquin depèn, en bona part, amb tota la complexitat que això comporta, de les persones. La persistència, la determinació i la voluntat de les protagonistes demostra que els murs humans són enderrocables i que és possible (i necessari) construir un món més feminista, just, fratern i humà.

La novel·la, així mateix, planteja preguntes que sovint resten invisibilitzades als mitjans i en el debat públic. Com pot ser que, en ple segle XXI, dones índies es vegin obligades, pel sol fet de pertànyer a una determinada casta, a recollir els excrements d’altres persones? Com pot ser que una família cristiana no accepti que la seva filla vulgui estar aparellada amb un noi que professa una altra religió? Com pot ser que determinades empreses avantposin el seu ple rendiment al benestar i la salut dels seus treballadors i treballadores?

La Trena, en definitiva, i aquestes qüestions ho assenyalen, tracta els grans temes de la història de la humanitat i que sempre es repeteixen amb diferents formes: la lluita entre la tradició i la modernitat; els drets de les dones i les minories; la convivència entre religions diferents; el poder de les creences i la determinació de les persones; els diners i la classe social; l’amor…

Aquest Sant Jordi regaleu La trena. No us en penedireu!

(Visited 112 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari