L’actualitat blaugrana es mou aquests dies un una estranya dimensió i agitació mediàtica provocada pels tres objectius prioritaris del moment. El primer i principal, ‘salvar al soldat Piqué’ de l’atac massiu de la premsa de Madrid i l’assetjament a l’ombra des de LaLiga per Javier Tebas.
La finalitat no és una altra que aprofitar l’escàndol del contingut dels àudios de la Supercopa per caçar la peça major del joc, Luis Rubiales, el president de la Federació Espanyola (RFEF), però per a això cal i sobretot és necessari l’escarni, persecució i enderrocament del central blaugrana.
El segon propòsit implica normalitzar i acceptar ara tot aquell discurs, honest i directe de Ronald Koeman, aquella realitat que no volia reconèixer, al contrari, ni la mateixa junta de Joan Laporta i molt menys, atiada convenientment des de la llotja, una premsa insaciable i ansiosa per esquarterar a l’entrenador de Josep Maria Bartomeu, com si trencar aquest vincle estigués per sobre dels propis èxits del Barça, felicitat i interessos dels seus socis.
El paradoxal és comprovar com l’entrenador, Xavi Hernández, ha tirat la tovallola definitivament: “Aquesta és la realitat que tenim i encara que no ens agradi cal acceptar-la”, mentre que el seu president, incapaç de sortir del personatge i de la falsedat en el qual viu, el contradiu i continua afirmant que “el Barça guanyarà la Lliga”.
Finalment, gràcies a aquestes dues mogudes del trist final de temporada blaugrana, es tracta de passar pàgina de la inoblidable i inesborrable violació del Camp Nou, amb els seus socis dins, per part de l’afició de l’Eintracht Frankfurt la fatídica nit del 14-A. La indignació inicial va donar pas a un estès descoratjament general entre una afició que, parcialment, ha obert els ulls davant el veritable tarannà moral d’un president com Joan Laporta, envoltat de directius incapaços o mediocres i de la classe més baixa d’executius.
Més enllà d’aquest estat d’ànim, ni les explicacions confuses i insolvents de Joan Laporta ni les promeses d’arreglar les coses han pogut restaurar l’optimisme ni la il·lusió d’un barcelonisme que, quan ha superat el malson de la invasió alemanya, comença a despertar d’aquest altre somni en el qual el Barça guanyava la Lliga, remuntava al Real Madrid, i a més deixava l’empremta del seu segell futbolístic amb el títol de l’Europa League.
En aquest somni, alimentat artificialment per l’interès de la junta i el fanatisme d’una premsa que també es jugava el seu poc prestigi en l’envit, figuraven també la promesa del fitxatge de Haaland, o Mbappé, i la renovació de Dembélé, Araujo o Gavi.
La realitat, ara més cruel, torna a ser la descrita per Xavi, el discurs del qual res té a veure amb el dels primers partits, marcats pels seus excessos d’optimisme i d’entusiasme en els quals no renunciava a res i clamava, com el seu president, que “Hem tornat!”. El que no va dir i ara sí que aclareix és que l’acord amb Laporta i Alemany quan va signar el contracte va ser classificar a l’equip per a la Champions i que ara l’èxit es concentra a quedar segons, als menys punts possibles del Madrid.
Més d’un soci i seguidor, per no dir que la majoria, avui se sent enganyat, ja que és clar que la declaració d’objectius de Xavi i del president mai va ser aquesta que ara es reconeix com a prioritària. Cap dels dos comptava que, per errors propis com la crisi de Dembélé o les noves lesions d’Ansu Fati i Pedri, el Barça cauria una per una en totes les competicions, Champions League, Copa, Supercopa, Europa League i ara definitivament la Lliga.
El soci i aficionat, no obstant això, s’ha acostumat a viure i fantasiar en aquesta mentida permanent del laportisme, començant per aquesta renovació de Messi que mai es va produir o per aquest retorn imminent al primer nivell competitiu, també incomplet. A partir d’aquí, tanmateix, cap soci ni aficionat es va deixar emportar per la decepció. Ben al contrari, es va creure el conte, sencer, el dels fitxatges galàctics de Torres Aubameyang i Adama, el de la Copa, el de la Supercopa, el de la Champions, el de l’Europa League i el de la pròpia Lliga, el de Haaland, el de nous i més recursos que han resultat, com el de Spotify, de menor nivell i a més inexplicats, el conte d’un Camp Nou segur i curull de barcelonistes…
A l’inrevés, els socis van continuar il·lusionats i celebrant cada decepció com si fos el principi d’una nova etapa daurada, tot imaginant que el premi final hagués de compensar tots els disgustos.
Avui, no obstant això, és el mateix Xavi, contradient el discurs del president, qui admet una realitat que situa al Barça en un estadi esportiu, econòmic, social, patrimonial i financer per sota d’aquesta dècada irrepetible de la qual ell, i tot el barcelonisme, va gaudir amb opulència, títols i felicitat.
El problema és que el recurs de culpar sistemàticament l’herència deixa de funcionar quan, un any i un mes després, amb dos entrenadors, sis fitxatges per al primer equip i un llarg etcètera de decisions estratègiques de tota mena, diverses assemblees, promeses màgiques sobre l’Espai Barça i la premsa cantant les proeses de Joan Laporta, l’única cosa que continua funcionant és precisament aquesta herència.
Senzillament perquè la nova gestió és confusa, errònia, amateur, passada de moda i dominada, això sí, per l’imperi dels comissionistes, siguin agents, intermediaris per signar amb Sportify o per fer més suportable la vida de Gerard Piqué, insensible a la derrota davant el Cadis i més preocupat per defensar els seus interessos comercials.
Els àudios probablement provoquin la dimissió de Luis Rubiales, que no es jugui més la Supercopa a l’Aràbia Saudita i que les indemnitzacions per incompliment puguin afectar-lo.
Això sí, tot legal, com presumptament ho és també la gestió de Laporta, a pesar que els seus dos homes forts en economia, Jaume Giró i Ferran Reverter, que tenien l’opció de tancar els ulls i quedar-se al seu costat, han sortit cames ajudeu-me.
