Insuficients, pobres, ridícules i grotesques van ser les explicacions donades pel president Joan Laporta sobre la trista i inoblidable, també imperdonable, nit de l’Eintracht. Tractant inútilment d’eludir la plena culpabilitat dels fets, el president només va admetre una part de la responsabilitat, matisant que van ser una sèrie d’imponderables i de circumstàncies, alienes al propi club, les que van provocar que 40.000 alemanys poguessin comprar entrades per tots els canals possibles.
La compareixença va ser un enfilall d’excuses insolvents i injustificables com que, per exemple, a conseqüència de la pressió dels seguidors visitants a la web del Barça, intentant comprar entrades, el sistema va col·lapsar, es va rendir. Va dir Laporta que el bloqueig de milers d’aficionats intentant comprar va desbordar la resistència informàtica, no obstant això, haver rebutjat, va dir, 27.000 intents des d’Alemanya.
D’una banda, Laporta es va referir com sempre al model de gestió heretat de Bartomeu com a part del problema, contradient-se quan va voler destacar i corregir que la web sí que va evitar els 27.000 intents de compra de seguidors de l’Eintracht amb targetes de compra alemanyes.
Referir-se al passat era un argument que no se sostenia, perquè encara que va suggerir que aquest col·lapse havia donat pas a la lliure adquisició de localitats, després va haver de rectificar, aclarint que senzillament els aficionats es van dedicar a buscar altres camins perquè la web els rebutjava.
Una d’aquestes dreceres van ser les “agències no oficials” i “grups organitzats”. Els periodistes presents, majoritàriament indocumentats i poc agosarats en les seves preguntes, es van mostrar incapaços de reaccionar davant d’aquesta altra falsedat de dimensions mastodòntiques.
Com pot algú atrevir-se, sense enrojolar-se, a assenyalar a les “agències no oficials” com a part del problema? El concepte “agència no oficial”, per començar, no existeix, no compta, és senzillament un invent de l’estratègia buida i trilera de Laporta, perquè en qualsevol racó d’internet on es pugui comprar una entrada legítima per a un partit com el del 14-A, entre el FC Barcelona i l’Eintracht Frankfurt, la seva procedència només pot tenir com a origen el mateix club, sigui perquè un soci s’ha fet amb ella i la revèn, sigui perquè ha estat adquirida a la web d’una manera legal i oficial, o sigui perquè les agències oficials les han distribuït sota altres pàgines falses, però amb el seu mateix software, sense el segell de distribuïdor oficial.
Si la directiva volia seguir el rastre del seu ‘camí’ només havia de realitzar, en el moment de l’accés a l’estadi, un control del comprador, com s’havia fet anteriorment quan s’havia detectat algun tipus de frau.
El mateix serveix per al concepte “grup organitzat” que, com a tal, per a actuar amb finalitats delictives, especuladores i de pirateria en la distribució i venda de milers d’entrades, necessita disposar prèviament d’aquesta quantitat de tiquets, expedits exclusivament des del club per qualsevol dels camins anteriorment descrits i legals. No pot, per tant, derivar-se ni externalitzar-se com una cosa aliena a la gestió de la junta el destí de les entrades a l’afició rival, pràctica absolutament prohibida per la UEFA.
El directiu Juli Guiu, que acompanyava a Joan Laporta, va admetre que la directiva no disposava de la traçabilitat del camí seguit per les entrades i, sense el menor rubor ni vergonya, es va queixar que hi havia portals webs per tot el món que “són impossibles de controlar”. Fals, perquè n’hi ha prou amb realitzar el mateix exercici que els aficionats, tan simple com buscar entrades per internet amb una senzilla cerca.
Encara va ser més lamentable el paper de Lluís Venteo, cap de seguretat, que va confessar no haver previst la magnitud de la tragèdia “fins que per les imatges dels drons vam veure que a l’hora d’obrir les portes del Camp Nou hi havia milers de seguidors alemanys. Ja no vam poder fer res perquè a més tenien entrada”.
Laporta va afegir un comentari indignant: “Pensàvem que venien sense entrada, això és el que ens havien dit en les reunions amb la UEFA”. És a dir, que mentre la premsa i milers d’aficionats de Barcelona seguien per les xarxes com estaven preparant els seguidors de Frankfurt la invasió del Camp Nou de cara al partit de tornada, ningú del club va saber ni va poder preveure el succeït.
Venteo també va reconèixer que el dispositiu de seguretat estava dissenyat per a controlar als 5.000 alemanys de la zona reservada a l’afició visitant, és a dir els seguidors que sí que estaven vigilats i no suposaven el menor problema.
En resum, que les xifres i les sospites van ser estimades, aproximades, un compendi de suposicions i conjectures encaminades sobretot a llançar-li la culpa a fenòmens no controlats i externs des de la junta, reconeixent que “no ens assabentem fins que ja no es podia fer res”.
El titular que Laporta va tractar de vendre als mitjans fou que el “club mai va vendre entrades directament als seguidors alemanys”. Per això, va afegir, “entenem que som responsables, però no culpables”.
En efecte, el club, el Barça com a institució, no promou ni autoritza la revenda, ha estat la directiva, els seus gestors actuals l’única culpable que els socis del Barça fossin vexats, humiliats, maltractats, agredits i insultats en la seva pròpia casa, indefensos, a causa de la negligent gestió de Joan Laporta, que ara és el directe i principal màxim executiu del club.
Vergonyoses i buides explicacions més enllà d’assenyalar i rescindir el contracte a una de les agències oficials, PU Corporate Hospitality, una maniobra de distracció per a donar l’aparença d’haver actuat enèrgicament en contra, mentre que la resta, el gruix dels revenedors oficials recuperats per Laporta després d’haver-los fet fora Bartomeu, continuaran disposant de milers d’entrades i barra lliure com davant l’Eintracht.
No canviarà res. PU Corporate Hospitality no és més que una agència tapadora, satèl·lit de les importants que van causar l’escàndol del 14-A.
Quan les sospites i les informacions ja apuntaven el perill d’ocupació des d’una setmana abans, la directiva de Laporta va poder i degué haver pres mesures com suspendre la venda d’entrades i activar, com reclamaven molts socis, el passaport infantil perquè milers de fills de socis i acompanyants poguessin viure en família una gran nit europea. La directiva va triar continuar venent entrades a qualsevol.
Finalment, el mateix entrenador, Xavi Hernández, va admetre que el factor ambiental va contribuir al mal joc i desorganització de l’equip, agredit i assetjat en el seu propi hotel fins a entrar al Camp Nou com si fos l’equip visitant.
Per descomptat, la culpa de la derrota i eliminació internacional no la va tenir el club, la va tenir la directiva.
