La reacció del laportisme davant la crisi de les entrades produeix esgarrifances, perquè les respostes són fanàtiques, mentideres i desesperades, pròpies d’un règim feixista que necessita enganyar a tot un poble, en aquest cas a tot el barcelonisme, per a esborrar de la pitjor història del club un episodi com el de la nit de l’Eintracht.
A qualsevol altre president que no fos Joan Laporta, instal·lat en un tron mediàtic a prova de bombes, sent l’únic i principal responsable de la vergonya més gran i risc social de la història del FC Barcelona, l’ocorregut ho hagués pagat amb una dimissió ràpida i irrevocable.
Les seves legions periodístiques tracten d’evitar que la crisi passi a majors. No obstant això, una revolta social, en principi anònima, s’està covant en vigílies del partit d’aquest dilluns enfront del Cadis, convocant als socis i barcelonistes damnificats per l’ocupació a una concentració a l’esplanada del Camp Nou a les 20.00 hores, amb la finalitat de protestar per l’ocorregut i deixar constància d’un malestar i empipament que trigarà molt de temps a superar-se.
A aquesta manifestació d’incert pronòstic, perquè caldrà veure si els socis tenen ganes i ànims de tornar a l’estadi tan aviat, s’hi ha unit la postura obertament bel·ligerant i activa de la Grada d’Animació del Camp Nou, que no estarà a l’estadi enfront del Cadis, en senyal de protesta. Una decisió acompanyada d’un sever comunicat en el qual justifiquen la mesura adoptada: “Els fets succeïts el dijous fan que ens veiem obligats a emprendre accions, com vam fer durant el partit i en altres ocasions, i precisament per això no acudirem al pròxim partit entre el FC Barcelona i el Cadis”, indica el comunicat, que qualifica el que va passar de “vergonya social” i que es recordarà com la “major infàmia” en la història del Camp Nou.
Consideracions serioses i greus, després d’argumentar que “la perversió del sistema del ‘Seient Lliure’ ha facilitat l’accés de turistes i aficions contràries a través d’una política de preus inassolibles per al públic culer”. Igualment, creu la Grada d’Animació que “els fets succeïts aquesta temporada excedeixen qualsevol límit i posen en perill, innecessàriament, a la massa social del Barça”.
En efecte, a diferència de com es va viure el partit a la llotja, a resguard de tot, el soci va ser insultat, agredit, escopit, insultat i vexat físicament i directament en la seva pròpia casa, envaïda per un públic foraster que no va tenir necessitat de burlar cap control ni restricció.
Mai n’hi va haver per part d’una directiva que va obrir tots els canals de venda a qualsevol que volgués una entrada, no sols a través de la web oficial del club sinó, sobretot, a través de les agències oficials elegides a dit pel president, la junta i els seus companys, turoperadors sense escrúpols que aprofiten el software de la venda d’entrades amb llicència del club per a obrir pàgines de compra, rèpliques de l’original, on els alemanys podien comprar tiquets a preus que duplicaven o triplicaven el seu valor facial.
Aquestes pràctiques, prohibides i delictives, van produir molts més diners i beneficis que aquests poc més de tres milions que va dir Elena Fort que s’havien recaptat en el partit, l’últim, de l’Europa League. Els alemanys, amb el permís i la col·laboració de la directiva del Barça, van saquejar el Camp Nou, el van violar com qui diu, però també al propi club, donant a guanyar molts diners a la pirateria autoritzada per la junta.
No obstant això, en lloc de posar el focus en la degradant experiència soferta pels socis que sí que van ser al Camp Nou i també en el bany de realitat i cert pecat de supèrbia exhibit per l’equip, la ‘gestapo’ informativa laportista ha orientat el seu discurs defensiu, el contraatac, dirigit als socis absents i contra aquells que, amb els seus motius, circumstàncies i arguments, van triar no acudir a l’estadi, uns perquè pertanyen a aquest col·lectiu d’abonats que formen part de les xarxes de revenda i altres perquè van decidir aprofitar l’oportunitat de beneficiar-se de l’ansietat i generositat dels aficionats alemanys.
Laporta no està sol en aquesta batalla contra el crim de lesa majestat comès contra el club que presideix. La premsa del règim, majoritària, ha comprat la maniobra de distracció, començant per aplaudir el cinisme del mateix president quan, la mateixa nit del partit, va afirmar que havia sentit vergonya i indignació.
Clar, a ell no li van vomitar damunt, no van intimidar a les seves parelles, fills o nets, no li van llançar gots i ampolles que la ridícula seguretat de l’estadi, timorata i desbordada, també va permetre, superada per una situació sense precedents que, transcorreguts diversos dies, encara no ha provocat internament cap dimissió. Laporta no va passar el pànic i la humiliació que van patir la majoria dels socis.
L’actitud covarda, escapista i desentesa de Laporta i de la seva ‘família’, és a dir dels qui com ell viuen de l’abús del poder que està exercint permanentment aquesta junta, necessita més que mai una cuirassa mediàtica que resisteixi l’onada d’indignació i de crítica dels socis.
L’estratègia tan pròpia de Laporta és la de sempre, atacar al passat, és a dir a Rosell i a Bartomeu, i als socis que, des de fa anys, utilitzen el seu abonament al seu gust i conveniència, tirant del Seient Lliure per a sufragar el seu cost i, si es dona el cas, revenent la localitat.
Per a expandir aquesta monumental mentida mediàtica, la falòrnia més gran de la seva carrera, Laporta necessita que el seu exèrcit mediàtic faci una colossal campanya de falsedat, sense comparació i sense precedents.
Per començar, qui va introduir el reclam d’un reemborsament en diners en efectiu als socis que utilitzaven el Seient Lliure va ser Joan Laporta partir del 2009, assessorat pel seu director general Joan Oliver, una mesura d’emergència per a estimular la cessió dels abonaments i la venda i revenda dels seus seients als milers de turistes que pagaven el que fes falta per veure al Barça de Messi i de Guardiola.
Amb Laporta, doncs, va començar tot, un desplegament sistemàtic de campanyes animant al soci a alliberar el seient en lloc d’estimular el contrari. La iniciativa va trobar un terreny adobat, favorable, en milers de socis que, gràcies al Gran Repte, van poder donar-se d’alta i adquirir abonaments sense restriccions ni acreditar el menor crèdit barcelonista.
Bàsicament, els socis que, gràcies al Seient Lliure i el creixement desbocat de les màfies dedicades a la revenda, entre elles les mateixes agències oficials autoritzades per la directiva, no sols gaudien d’un abonament gratuït sinó de la possibilitat de revendre’l.
Rosell i Bartomeu van aconseguir rebaixar i sanejar considerablement pràctiques com les que van possibilitar la invasió de l’Eintracht. Gràcies a Joan Laporta, de nou, recuperant a les agències anteriorment expulsades i desactivant tots els controls de seguretat que ja existien, el Camp Nou va quedar exposat al risc que un dia succeís una catàstrofe.
I sí, va poder ser pitjor si els socis abonats haguessin respost a la crida de la junta d’última hora a alliberar els seus seients. Haguessin pogut entrar encara més alemanys.
