El Camp Nou, gràcies a Joan Laporta, s’ha convertit en un referent de la corrupció, la inseguretat i de la vergonya després de l’ocupació alemanya per part de seguidors de l’Eintracht Frankfurt en un nombre no menor de 40.000 aficionats que, quan es van dirigir a l’estadi, van formar una columna des de la Gran Via a la Travessera de les Corts, ocupant linealment el carrer Urgell i la Diagonal.
La indignació i el malestar dels socis del Barça, dels escassos 40.000 que van acudir a l’estadi en la nit més trista de la seva història, va anar creixent a mesura que la invasió de seguidors no sols va condicionar el resultat del partit, que va acabar caient del costat germànic, sinó que va produir una sensació d’inseguretat i de perill com mai s’havia viscut.
Amb el 0-3, molts aficionats blaugrana van optar per abandonar les seves localitats patint insults, escopinades, tocaments a sòcies, llançament d’ampolles, tota mena d’objectes i els efectes d’un estat d’embriaguesa col·lectiva, vòmits i el fum del tabac generat per milers de seguidors de l’Eintracht, malgrat la prohibició de fumar.
Centenars d’agressions, moltes lleus, però molt molestes i pertorbadores, van tenir lloc en un estat d’absoluta indefensió, passivitat i absència per part de la seguretat pròpia que, bàsicament, és la que s’ocupa del control dels accessos i la convivència al Camp Nou.
El pitjor va ser, per postres, l’intent de manipulació per part de la junta directiva, acusant els socis absents d’haver-se venut els abonaments, un argument que ràpidament va deixar anar Enric Masip a twitter i que després va insinuar el president Joan Laporta, en unes declaracions en les quals se li escapava el riure, mentre assegurava que caldrà prendre mesures contra els socis i, provocant encara més ràbia entre els culers, manifestava que havia sentit “vergonya i indignació”, com si ell no fos el president del club i únic responsable d’una situació de risc i por no només tolerada per ell mateix, sinó promoguda.
Va ser la junta la que va donar instruccions de tancar el Seient Lliure, disposant de 25.000 entrades alliberades des del principi de temporada, localitats que en la seva majoria van anar a parar a alemanys i, a més, en els dies previs va sol·licitar la cessió de gratuïta de l’abonament.
No només això, també va fer trucar als socis, per telèfon, per a insistir-los que alliberessin, gairebé com un prec per a poder vendre entrades, tot justificant-se des del club que era per a millorar així la situació econòmica.
Com pot una junta atrevir-se a demanar al soci que no vagi al Camp Nou, revendre l’entrada a l’afició visitant i després donar-li la culpa per no anar-hi?
Lamentable gestió d’un partit que no va ser una excepció, com van confirmar centenars de socis en els mitjans de comunicació, perquè es tracta d’una situació que es va donant des que Laporta ha tornat a la llotja, inclosa la gravetat de no vigilar ni controlar el circuit de les entrades posades en circulació.
Cal dir, a més, que està rigorosament prohibida la venda d’entrades a seguidors de l’equip rival en els partits europeus, més enllà del contingent oficial que es lliura a l’equip visitant (unes 4.000) per a una zona restringida, assegurada i aïllada.
El més probable és que la UEFA sancioni al FC Barcelona amb gravetat, no es pot descartar el tancament de l’estadi fins i tot, a conseqüència d’un escenari dantesc que més semblava una final amb l’aforament dividit entre els dos equips.
Els milers d’entrades es van revendre a través de les agències oficials del club, llicències de venda atorgades a dit, a amiguets de la junta, a professionals de la revenda que no actuen segons el reglament sinó que es limiten a buscar compradors desesperats de l’equip rival, al qual, en teoria, no poden vendre ni una sola entrada. A més de triplicar i quadruplicar el preu facial de l’entrada, no ofereixen, com és obligatori, un servei afegit en forma de lot amb hotel, desplaçament, sopar o Museu.
A partir que el club ha anat desviant entrades a aquests touroperadors s’ha produït la catàstrofe. No cal donar-li més voltes, les entrades només les té el departament de ticketing del Barça i només des d’allí poden derivar-se als revendes de carrer o a les agències que, sota un altre segell i pàgines web camuflades, les ofereixen als qui les busquen. En aquest cas, a més, algun agent va trobar la manera de vendre-les directament a Frankfurt, perquè la majoria van viatjar a Barcelona amb la seva entrada.
La directiva, que estava avisada per diferents mitjans de comunicació i professionals del sector del transport i de l’hostaleria, hauria pogut prendre mesures tan senzilles com impedir el pas i requisar l’entrada il·legalment venuda a un aficionat alemany amb una localitat fora de la zona especialment habilitada per al contingent de l’Eintracht. També hauria pogut demanar als socis abonats la identificació amb el seu carnet de soci. N’hi havia prou amb aplicar aquestes dues mesures per a impedir l’ocupació.
Joan Laporta i la seva junta eren conscients des d’abans del partit i, per descomptat, des d’hores abans, quan milers d’alemanys van convertir en una ‘Diada’ els carrers i avingudes principals de la ciutat. Tampoc la policia, ni la urbana ni Mossos, van voler saber res del possible i segur desastre que s’acostava perquè és la junta la única responsable de vigilar el destí de cada entrada, com s’ha havia fet des que Joan Laporta va deixar la presidència en 2010.
A Sandro Rosell i a Josep Maria Bartomeu els va costar anys d’esforç i de treball desmantellar la mateixa xarxa de revenda, des de dins del mateix club, que es van trobar com a herència quan van assumir el càrrec.
Laporta ha tornat a ballar-la i ha permès que, de nou, les màfies i organitzacions de la revenda s’apropiïn del mercat. Cal suposar que, a partir que des del club surten entrades per al tripijoc i l’especulació, algú de dins surt guanyant. I molt.
Els socis que ahir cridaven “Laporta dimissió!” no recorden escàndols com les entrades de les finals de París i de Roma, arrabassades de les pròpies mans dels barcelonistes per a col·locar-les a seguidors de l’Arsenal o del Manchester amb beneficis incalculables per als intermediaris.
El soci del Barça no és culpable de la tragèdia del partit d’aquest dijous. Si alguna cosa ha de preocupar-li és l’amnèsia, perquè Joan Laporta no està liderant cap malifeta que no hagués fet abans. És veritat, no obstant això, que com que el soci li ha donat carta blanca ara es pot permetre el luxe de cometre els excessos propis d’un dictador i d’un tirà, la qual cosa sempre genera corrupteles, sense oposició.
