Una gran part de la població no vol pensar (siguin conscients o no) que la guerra no és una raresa, sinó una característica del nostre món. Avui la guerra entre Rússia i Ucraïna ens exigeix pensar en la guerra, bàsicament perquè nosaltres també estem d’alguna manera en guerra i aquesta guerra ja està canviant les nostres vides. Per tant, hauríem de trobar la disponibilitat personal, la informació i els recursos intel·lectuals que ens permetin tornar a pensar en la guerra, per més que això ens disgusti. Si no, donaríem l’esquena a la realitat, amb tots els riscos que això implicaria.
Com explicar aquest fet de negar-se a pensar i veure l’existència de la guerra? En psicologia s’estudia un mecanisme que s’anomena negació. És un mecanisme de defensa molt primitiu que consisteix a “no veure” allò que és dolorós, és negar la realitat. Si no ho veig no existeix i no pateixo. És un dels fonaments del negacionisme davant del canvi climàtic, la Covid19 i altres fenòmens. És un mecanisme que utilitzem totes les persones en diferents graus, davant de realitats doloroses. Aquest fenomen també pot succeir a nivell col·lectiu. Instal·lats en el nostre confort i benestar, només aconseguim parlar de la guerra de manera intel·lectual. Ens costa i ens resistim a reconèixer que tenim la guerra a les portes de casa nostra i de la nostra vida perquè ens fa pànic i per a molts és millor “no veure-ho – no sentir-ho”. El problema és que si ni ho veiem ni ho pensem no serem capaços d’afrontar-ho fins que estiguem davant de fets consumats.
Tot i la façana aparentment neutra, desinteressada i objectiva del Dret Internacional, la realitat és que hi ha una pugna permanent i universal entre dominants i dominats, governants i governats, uns països i uns altres. Des de aquesta reflexió, podem entendre millor la famosa i darrerament repetida frase de Clausewitz: “La guerra és la continuació de la política per altres mitjans”, on la paraula clau és “continuació”, que no vol dir que “tot sigui el mateix”, sinó que unes coses són la continuació d’altres de manera natural, fluida o inevitable. Avui dia per exemple, veiem que una manera de combatre la guerra a Ucraïna és la guerra comercial dels països occidentals per obligar Rússia a parar la seva massacre i destrucció a Ucraïna. De fet, s’opta per intentar sotmetre Rússia amb una guerra comercial per por dels terribles danys i riscos d’una guerra convencional o total.
És per això que hauríem de dir que Europa viu en guerra des de fa més d’unes setmanes. De fet, a Ucraïna, des de l’any 2014 estan en guerra a la zona del Donetsk, però aviat vam deixar de mirar aquest conflicte. Fa temps que Europa viu en una mena de treva gairebé permanent; és a dir, sempre sota amenaces i en guerres entre països distants que ens afecten des de multitud de racons del globus. La treva ens permetia no mirar ni veure la guerra. La guerra empra sense embuts el terror per assolir els seus objectius militars i polítics. Però quan cessa, no vol dir que ja visquem en pau, el que passa és que s’ha obert un període de “treva”. De fet, la treva també és la continuació de les hostilitats per altres mitjans i la por transformada en amenaça dissuasiva ens ve a dir: “o treva o més guerra” i aleshores la pau es vesteix de treva temporal. La pau veritable ha de concebre’s més enllà d’aquesta alternativa entre guerra i treva, entre terror i dissuasió.
Com frenar la guerra? Potser és només una qüestió de diàleg, negociació i diplomàcia? Sens dubte, aquests elements són necessaris, però hauríem de considerar que són insuficients per ells sols, si no es restanyen velles ferides, es mostra empatia i comprensió mútua més enllà del poder que es tingui i pugui exercir. La veritable pau s’assenta en la solidaritat, l’ajuda mútua, la col·laboració i el treballar junts per resoldre els problemes comuns i els de tots.
Quan aquests plantejaments no es poden utilitzar, només queda el recurs ancestral: la resistència dels petits, la guerra de guerrilles, la lluita partisana o fins i tot la defensa estratègica que han estat moltes vegades capaços d’erosionar i desgastar la força conqueridora dels forts, forçant-los a la retirada o a la negociació. Els esclaus de l’antiga Roma, les guerrilles espanyoles davant de Napoleó, els moviments de resistència contra els nazis i els vietnamites contra els EUA, entre molts altres casos, ho certifiquen. És aleshores, en temps de treva, quan les forces socials i polítiques actuen. Efectivament, aquesta és l’esperança. Els avenços en matèria de drets, llibertats, benestar i pau mai no han caigut del cel, són victòries aconseguides “per altres mitjans”.
