El primer bloc informatiu dels Telediaris-Telenotícies des del 24 de febrer fa referència a l’evolució de la invasió i bombardeig d’Ucraïna per part de Rússia. Els darrers dies, immediatament després de l’obertura informativa posant-nos al dia de les brutalitats del conflicte, els locutors ens parlen de les vacances de Setmana Santa, de si sortirà o ha sortit molta gent de les grans ciutats, si farà bon temps o plourà, si els hotels estan o estaran més o menys plens, de si la gent està contenta per poder fer allò que va ser impossible els últims dos anys per culpa de la pandèmia de la Covid-19.
El contrast entre el primer i el segon bloc d’informacions se’m fa difícil de pair. Veiem primer dones i nens pujant a autobusos, trens i avions per fugir dels trets, les bombes i la mort i, tot seguit, veiem tot de gent fent el mateix però per anar-se’n a passar uns dies de lleure i diversió a indrets paradisíacs de la platja o la muntanya.
És una sensació que accentua la que tinc cada cop que toquen vacances i penso en la gent que no en pot fer. Durant molts anys he treballat amb contractes que incloïen “vacances pagades”. Però també n’hi va haver que treballava els estius perquè sinó no ingressava diners els mesos de juliol i agost. No podia fer vacances. O no podia fer unes vacances comparables a les dels treballadors que es dedicaven a no passar per la feina ni pensar-hi com a mínim durant un mes.
Quin sentit té parlar-los de vacances a les persones que estan a l’atur?
Però amb una guerra tant cruel i dolorosa davant els nassos, la paraula ‘vacances’ em grinyola més que mai. Conec, clar, tots els arguments a favor de fer-les. “Me les he merescut”, “les necessitava més que mai”, “tornaré a la feina amb més energia que mai”,… “No m’amarguis les vacances ara amb aquestes idees”, “de guerres i injustícies sempre n’hi ha hagut i no per això hem de deixar de fruir de les vacances”, diran.
Molts dels refugiats ucraïnesos que ara hem acollit a casa nostra segur que havien pensat on anirien o què farien els dies de vacances de Setmana Santa (o el nom que els donin allí) o de l’estiu.
Tot això és cert, però no em puc treure del cap que la guerra no fa vacances. Com a molt algun alto-el-foc, que molt sovint no es respecta.
El juny em jubilen com a professor de la UAB. Diuen que m’he guanyat el dret al descans.
Va a ser que no.