I quan ens aixecàvem després que ens atropellés la crisi econòmica, ens impacta la sanitària, i encara no dempeus del tot, ens agarra la guerra i ens torna a tirar a terra… Ho comentava l’altre dia a un bon amic, sembla l’acudit de l’Eugenio, aquell que diu que es troben dos amics i un li diu a l’altre: -Fas mala cara, nano -Sí, és que ahir vaig patir un accident. Primer em va atropellar un autocar d’escolars; després, per rematar la feina, em passa pel damunt un cotxe de bombers, i per si no n’hi hagués prou, un jet en vol rasant, aterra al meu clatell. No vegis com ho vaig passar… -I com vas sortir viu de la massacre? -Perquè van aturar els cavallets de la fira…
Com els de la fira, els cavallets de la vida real també van desbocats, això no obstant, l’atracció firal no s’atura. La Mafalda reclamava fa temps que li paressin el món, “que vull baixar”. Doncs això, que parin els cavallets, que jo també vull baixar. Als de finals de la generació baby boom tot plegat ens ve gran, ens havíem instal·lat còmodament en la pau, preocupats només per l’explosió demogràfica, una generació de confort, poc donada a l’èpica i no massa preparada per a patir les deu plagues d’Egipte; tampoc les generacions posteriors –X, Y i Z– semblen massa entrenades per encaixar tants cops; en canvi, els de la generació anterior, l’anomenada silenciosa -també coneguts com els nens de la postguerra-, aquests sí que estan avesats a les envestides dels cavallets. Sigui com vulgui, ara, tots, ens veiem immersos en aquests cavallets que no deixen d’atropellar, i voldríem que s’aturés l’atracció.
L’altre dia vaig anar a veure una peça teatral exquisida, que adapta amb perícia i per primer cop la novel·la de Mercè Rodoreda Quanta, quanta guerra. Feta per la companyia Farrés brothers, està destinada al públic juvenil, però serveix amb escreix a un públic més sènior. Parla de la guerra, clar, però també de la llibertat. La reflexió és molt anterior a Ucraïna, tanmateix, serveix per Ucraïna. Una de les veus que turmenten al jove protagonista de la història, Adrià Guinart, diu que “una guerra serveix perquè la perdi tot el món”. Doncs això, que passem els dies debaten qui està guanyant la guerra, que si Ucraïna, que si Rússia, que si els d’un cantó, que si els de l’altre, quan en realitat, com escrivia Rodoreda, la guerra l’estem perdent tots, “tot el món”. Ens n’adonem quan arriba a la butxaca, i ja ha començat a arribar. Llavors, percebem igualment el baix nivell dels polítics que l’han de resoldre, aquells que ens han de treure de l’atzucac, que no aturen les baralles ni en temps de guerra. Abominable.
Tornant a l’humor, Gila, aquell humorista que havia de néixer a l’hivern, però com que érem pobres i no teníem calefacció, em vaig esperar a néixer al maig, deia sobre les seves guerres que “són absurdes perquè ho és la guerra en si”. I afegia: “¿Está el enemigo? Que se ponga”.
