Els ressons de la més trista de les assemblees mai viscudes en el FC Barcelona, la de l’acord fantasma amb Spotify, encara continua indignant les entranyes del barcelonisme més autèntic i ja nostàlgic d’uns altres temps en els quals, si més no, als socis se’ls permetia parlar a les assemblees, opinar i aixecar la cartolina per a votar.
A partir d’ara, ni això. Les assemblees i el vot telemàtic han vingut per a quedar-se, sobretot perquè la junta directiva de Joan Laporta ha descobert el “paradís”, un format ideal de relacionar-se amb el soci mantenint el contacte mínim, limitar també la seva participació real i efectiva, normalitzar el vot telemàtic com un mecanisme infal·lible, encara que no ho sigui, i vendre com un èxit de participació aquests 906 compromissaris que, segons les dades oficials, van arribar a estar acreditats en el moment de major ‘assistència’.
L’assemblea, que passarà a la història per la retallada dels drets i de la llibertat d’expressió dels socis, ha deixat a més el pitjor dels epitafis en forma d’una decebedora i grotesca nota oficial de diversos col·lectius barcelonistes mostrant la seva absoluta submissió a l’estil dictatorial de la junta i donant per bo tot l’esdevingut en el procés d’aprovació del patrocini de Spotify.
Els grups signants, els mateixos que mossegaven i remugaven sobre l’actualitat i es rebel·laven agressivament contra qualsevol incidència de la presidència de Josep Maria Bartomeu, i abans de Sandro Rosell, diversos d’ells militants actius i molt bel·ligerants en el vot de censura del 2020, han subscrit un elogi de la bogeria de l’assemblea menys democràtica de la història, que ha deixat als seus propis seguidors al·lucinats i en estat de xoc als qui els consideraven defensors independents dels valors del barcelonisme com Compromissaris FCB, Dignitat Blaugrana, El Senyor Ramon, Noies Twitter Barça, Seguiment FCB, Transparència Blaugrana i Un Crit Valent.
Ara s’ha demostrat que la majoria de grups s’havia promogut des de les catacumbes del sobiranisme per a desgastar a Bartomeu i que formacions històriques i de major credibilitat com Seguiment FCB i Un Crit Valent s’han rendit, qui sap per què, a canvi de privilegis o bé per temor a discrepar i a alçar la veu davant un president tirà que, com ha intentat amb les penyes, el seu extermini i liquidació, és ben capaç de represàlies ferotges.
S’han transformat, han passat de la resistència i de fiscalitzar el poder a haver de tapar amb afalacs i aplaudiments la carnisseria social que ha suposat donar llum verda al negoci amb Spotify, sospitós des del moment en què Laporta no el pot explicar als socis.
En el comunicat afirmen que “més enllà de les contraprestacions econòmiques (…) la vinculació amb una marca de prestigi i moderna (…) podrà servir per a connectar diverses comunitats. Valorem també com a positiu el model híbrid (presencial i digital) de celebració de l’Assemblea, com a punt de partida cap a un model que interpel·li la totalitat dels socis i sòcies i estableixi més mecanismes de debat”.
Talment com si ho hagués escrit el departament de comunicació del club i no socis activistes, bel·ligerants i reivindicatius. Després, al final del comunicat, tot admetent que s’observa una tendència a la pèrdua progressiva dels drets atorgats als socis, ells mateixos ho justifiquen sobre la base del difícil moment econòmic i patrimonial del club. Ho consideren, tímidament, com una tendència “que seria convenient i necessari redirigir i invertir amb l’objectiu de fer del nostre club, també, un exemple de club social i democràtic”.
És a dir, que quan Laporta vulgui, pugui i li convingui, sense pressa, pressió ni exigències, retorni als socis la democràcia. Ni una paraula de les comissions per a Darren Dein o de la paraula negada als socis.
No és estranyar, doncs, que, malgrat el rumor de fons de no pocs barcelonistes reticents a aprovar un patrocini sense conèixer els detalls de l’acord, més com un acte de fe i d’extraordinària confiança en la directiva, aquest estat d’opinió, que ni tan sols era crític sinó senzillament una reflexió ponderada i assenyada, no es manifestés en el transcurs de l’assemblea. De forma calculada, els socis van ser conduïts a un atzucac i a una votació que també en si mateixa constitueix un altre acte de fe, en aquest cas tecnològic.
La solució d’una assemblea telemàtica va ser la resposta de la por i de la preocupació de la junta al fet que aquests dubtes sobre donar un ‘sí’ tan a cegues s’estengués en els dies previs i, arribat el moment, els socis no se sentissin còmodes.
Normalment, grups com Seguiment FCB o Dignitat Blaugrana haguessin mobilitzat als socis exigint transparència i drets, agitant la prèvia de l’assemblea. Avui, en canvi, han sortit a cobrir i blanquejar les malifetes d’una directiva que no haurien tolerat a cap altra.
Es dóna la circumstància que els socis del FC Barcelona van decidir en el seu moment no legalitzar el vot telemàtic en una votació presencial i a mà alçada, després d’escoltar els arguments de la directiva de Josep Maria Bartomeu, poc inclinada en el fons, però a favor d’incloure’l en els estatuts, i de l’obsessiva defensa de Víctor Font, que va ser qui va forçar la votació. Igualment, els socis van dir ‘no’ al vot telemàtic.
Si Joan Laporta ha pogut aprofitar-se d’aquest recurs negat pels socis és únicament perquè la Generalitat va establir, com a mesura d’emergència associada a la greu situació sanitària, un decret especial perquè els clubs disposessin d’alternatives enfront de la prohibició de celebrar assemblees presencials. El decret va incloure també la possibilitat d’utilitzar el vot telemàtic i també el vot per correu, al qual es va acollir la Comissió Gestora del Barça per a assegurar i garantir la màxima participació social en les eleccions del 7 de març del 2021 enfront de les restriccions de mobilitat i de contacte d’aquell moment.
És clar que la decisió de Joan Laporta de celebrar una assemblea telemàtica i l’ús del vot electrònic, encara que legal, no respon en cap cas a la voluntat dels socis sinó a un marc legal només justificable en època de pandèmia aguda. A més d’haver rebutjat expressament el vot electrònic, el format d’assemblea virtual tampoc es contempla en els estatuts ni ha estat, històricament, una exigència dels socis.
A més, Joan Laporta, ja havia celebrat dues assemblees presencials, una d’elles en dia de partit com marca la normativa, restaurant la tradició i el format que estableixen els estatuts. Queda clara, per tant, la intenció inequívoca de Laporta d’escudar-se en un decret excepcional per a una situació extraordinària amb l’única pretensió d’aprovar, com fora, un contracte espinós i fosc.
No és una bona notícia per al barcelonisme que una directiva hagi d’amagar-se covardament perquè no pot explicar del tot un acord tan transcendent i menys encara que els col·lectius teòricament nascuts per la necessitat i la conveniència de fiscalitzar a la junta directiva l’aplaudeixin vergonyosament.
