Refugiat bo, refugiat dolent

Susana Alonso

El 2015, durant la crisi dels refugiats per la guerra de Síria, una reportera hongaresa va protagonitzar un d’aquells actes que podríem qualificar com a cims de la misèria humana. El 8 de setembre d’aquell any, es va produir una allau de refugiats sirians que intentaven escapar d’una zona a la qual havien estat confinats per policies de frontera hongaresos. La seva intenció era entrar a Szeged, ciutat propera a Sèrbia, abans que Hongria segellés la frontera. Davant l’allau, un càmera va poder gravar com la periodista Petra Lázsló rebia a cops de peu els immigrants que tractaven desesperadament d’entrar al país, i va arribar fins i tot a fer la traveta a un pare que portava el seu fill a coll. Tots dos van caure estrepitosament a terra. No va ser un fet aïllat, fortuït: va ser el resultat d’un caldo de cultiu, d’una atmosfera, del país en què s’havia convertit Hongria, de la mà del seu president Viktor Orbán, un xenòfob que per aquella època portava ja un lustre governant el país.

Però és que molt abans –el 1991– Hongria havia constituït, junt amb Polònia i Txecoslovàquia –que posteriorment es desmembraria en Txèquia i Eslovàquia– l’anomenat Grup de Visegrad, països amb vincles molt antics i una semblança notable: ser les nacions excomunistes més riques. Es va crear per accelerar la integració a la Unió Europea, i una vegada a dins, es va distingir per la seva actitud crítica amb les seves decisions, el nacionalisme i el rebuig de la immigració (incís: com pot ser que països que en altres temps van professar una ideologia internacionalista hagin acabat abraçant just la contrària?).

Viktor Orbán va decretar el 2020 el tancament de les fronteres per als refugiats. I Polònia va començar el gener de 2022 la construcció d’un mur a la seva frontera amb Bielorússia per frenar l’entrada de sol·licitants d’asil, molts d’ells sirians, iraquians i afganesos. Tanmateix, poc temps després, el 16 de març, Hongria havia acollit ja 282.611 ucraïnesos fugits de la guerra; Eslovàquia, 228.844; i Polònia, governada també per una formació ultraconservadora (Llei i Justícia), quasi dos milions –concretament, 1.916.445–, als quals ha rebut generosament amb mantes i sopa calenta.

Què ha canviat? És que potser Orbán o el seu homòleg Andrzej Duda s’han tornat éssers tolerants i multiculturals? Res d’això. Desgraciadament, fins i tot entre els refugiats hi ha jerarquies: el vídeo on es pot veure Petra Lázsló mostra una dona rossa i de classe mitjana, impecablement europea. És a dir, igual que els ucraïnesos que avui fugen de la guerra. Tal com afirma Blanca Garcés, investigadora de l’àrea de Migracions del CIDOB en un article publicat a La Vanguardia, el canvi de discurs d’Orbán “posa de manifest que els ucraïnesos sí que són benvinguts, no només per la seva necessitat de protecció internacional, sinó també en tant que europeus, cristians, civilitzats (sic) i de classe mitjana”.

Les comparacions són sagnants. Però potser la més macabra és aquesta: no gaire lluny d’Ucraïna, a l’illa grega de Lesbos, s’han amuntegat durant anys milers de refugiats sirians, afganesos i d’altres nacionalitats al camp de Moira. Òscar Camps, fundador d’Open Arms, descriu així aquell lloc dantesc: “Moira és horrible. Imagini’s: quan tens 20.000 persones vivint en un camp habilitat per a tres o quatre mil, amb un lavabo per cada 250 persones […]. Crec que hi ha un doctor, que és de Metges sense Fronteres, per cada mil o dues mil persones. La situació és extrema: hi ha suïcidis, agressions, s’ha incendiat el camp, hi ha morts cada cop que es produeix un aldarull…”. I es pregunta: “Amb quin objectiu els tenim retinguts allà? Amb l’objectiu de la deportació? Amb l’objectiu que vagin morint a poc a poc? Moira és un camp d’extermini”.

Moira va patir el 2020 un terrible incendi. No hem tornat a saber res dels seus habitants, oblidats per complet pels mitjans, centrats avui únicament en altres refugiats, més afortunats. Tenen els ucraïnesos la menor culpa d’això? En absolut. Els ucraïnesos són les víctimes, i mereixen, per tant, ser rebuts amb els braços oberts. Però fins que l’acollida no depengui del color de la pell, la religió o els interessos geopolítics del moment, tal vegada no serem dignes de dir-nos humans. I l’esquinçament de vestidures d’Occident, encara que sigui justificat, tindrà inevitablement el regust amarg de la hipocresia.

(Visited 80 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari