Volto per Alcarràs, no per l’èxit de la pel·lícula ni per la bellesa dels fruiters florits, que bé s’ho mereixen, sinó pel xàfec de línies aèries elèctriques que els pot caure a sobre. Problemes antics, els de la pagesia que resisteix els embats dels poderosos, que continuen fent la vida impossible a la gent: costos de producció cars, baixos preus percebuts, burocràcies interminables, importacions de productes, falta de relleus generacionals i despoblament.
I les agressions d’abans: autopistes, ramals de gas, centres energètics i industrials (nuclears, tèrmiques o petroquímiques) o urbanismes descontrolats, afectant camps en rendiment o bé boscos.
A causa de la “transició energètica”, els dirigents no aturen tot l’entramat oligopolístic dels anys 80 (governant el Partit Socialista Obrer Espanyol, i aquí Convergència i Unió), format en l’economia globalitzada que va permetre privatitzar totes les esferes de l’economia, consolidant pilotassos, apropiacions indegudes, generant enorme deute i contribuint a l’empobriment social, econòmic i ecològic.
A les terres de Lleida torna l’ofensiva d’aquesta trama, disposada –ara amb la “transició energètica”– a continuar trinxant el país, a base d’enormes instal·lacions de línies de molt alta tensió (MAT) que, sortint de l’Aragó (amb un ampli dispositiu de plantes eòliques i solars), travessaran tot Catalunya amb recorreguts horitzontals i verticals, afectant molts camps i dispersant a l’aire radiacions electromagnètiques de greus conseqüències per a la salut.
Com a l’àrea de Tarragona, a Lleida ja s’ha organitzat l’oposició en la Plataforma contra els macroprojectes energètics de Ponent (Segrià, Garrigues, Noguera, Pallars i Alta Ribagorça), que ha presentat al·legacions, com també la Unió de Pagesos, als ajuntaments pels termes dels quals passen les línies, un total a Catalunya d’un miler de grans torres que estendran 400 quilòmetres de cable elèctric aeri.
M’ho imagino entre pomeres i presseguers, ametllers i pereres en flor (amb àmplies visites de turistes, que han de saber el que es programa) i m’ho confirma la gent de la Plataforma Defensem la Nostra Terra, d’Alcarràs, alguns dels quals són productors en considerables extensions ben treballades.
“Mos venen barats”, em diu el Josep-Ramon, quan ha sabut per carta de les empreses –fa poques setmanes, sense avisar prèviament, sense debat i sense informació disponible– l’expropiació de terres, per un projecte declarat d’“utilitat pública”. El mateix procediment que en temps del dictador Franco. Una llarga història d’amor a la terra pot quedar esquarterada per unes empreses –en el cas d’aquesta línia, Solaria SL i Ignis, ben situades a l’Ibex 35 dels mamuts de les finances– que toquen tota mena de productes i es foten de l’energia verda.
Unes empreses que, al costat de les grans (Naturgy, Iberdrola, Endesa) -abans invertint en nuclears, amb diners d’altres-, s’apunten també al festí de subvencions al “tot elèctric verd”, però amb el mateix destí final, el gran consum urbà, industrial i automobilístic, molt concentrat a Catalunya, deixant la resta indefensa.
“Som tractats com a delinqüents”, em va dient, i remarca com costa moure la gent. “Això sí, fas una manifestació per la independència, i hi van tots, però protestes pels preus de la fruita, i som quatre. Però no ens deixarem vèncer, perquè lo treball de tantes generacions no es pot perdre per l’especulació. Aquí també tenim especuladors, però això ve de Madrid i no crec que la Generalitat actual aprovi la massacre d’estos camps, perquè molt aliment de Catalunya surt de Lleida”.
Li recordo que dos exconsellers dels governs de la Generalitat que presidia Jordi Pujol -que són prou ben coneguts- han fet la ronda tractant de “facilitar” la relació municipal amb les empreses (“qüestió de butxaca”, va dir un d’ells), les nostres portes giratòries.
“Aquí ja no van passar l’1 d’octubre de l’any 2017, tampoc passaran ara”, diuen. La pel·lícula guardonada a Berlín pot estar molt bé, però Alcarràs és molt més que uns metres de cel·luloide.
