Una crónica sobre una crónica francesa

Amb tota la ressaca de la gala dels Oscar damunt -de la qual gairebé ningú sap res més enllà de la intensitat amb la qual un senyor confonent la no acceptació de l’ofensa amb la violència bufeteja un altre senyor, que confonia l’humor amb l’ofensa- avui vull parlar de cinema.

“Cinema, cinema, cinema… més cinema per favor. Que tot en la vida és cinema, que tot en la vida és cinema, i els somnis, cinema són” cantava Aute parafrasejant a Calderón de la Barca. No sempre qualsevol temps passat va ser millor, però, encara que em negui a sonar com la senyora gran en la qual m’estic convertint, em temo que ja no es fan pel·lícules com les d’abans. Genis de la creativitat com Spielberg ens brinden remakes que mai podran superar als originals per millor fets i embastats que estiguin. Anita només hi ha una, encara que es llueixi amb un personatge ficat potser una miqueta amb calçador per a parlar de les relacions interracials. Admeto que soc carn de claqué de Geen Kelly en la increïble, excelsa i meravellosa “Cantant sota la pluja”, que de petita assajava com llevar-me un guant al ritme de Rita Hayworth, nascuda Margarita Carmen Cansino i que somiava amb poder ser de gran tan sobiranament dolenta i tan encantadorament bona com Scarlett. Els meus primers passos he aconseguit referent a això, perquè “ningú és perfecte” i si no vegin vostès “Con faldas y a lo loco“, amb lo malament que sona en castellà en aquest costum escabrós d’inventar-nos els títols de les pel·lícules que traduïm.

Si bé puc fer gala d’haver vist Ben Hur, com a tradició familiar fins a saber-me els noms de Mésala i la centúria de romans que li acompanyava. També es veia a la meva casa pelis de Steven Seagal i tota mena de cintes sobre arts marcials orientals amb lluitadors mancs acabant amb l’imperi. Verídic.

He crescut aprenent-me de memòria el guió de la Princesa Promesa i del “Jovenet Frankenstein”, un altre exemple de traducció estranya. Soc pastura i herba del “no permetré que ningú t’arraconi” i trilogies a mi, gairebé sempre trio la tres ja sigui Indiana, Star Wars (les bones, clar), Retorn al Futur… o.. no Matrix mai.

Mai dic que no a una bona peli de superherois i puc tornar a plorar una i mil vegades amb “La vida és bella”.

Entre els meus preferits trobareu Vertigo, sens dubte i sense discussió, i per a banda sonora sempre torno a la inigualable Reservoir Dogs.

Però és que últimament… d’algun temps ençà, entre els biopics, els remakes, els spin off, i tots els termes anglosaxons possibles, estem perdent una petita premissa que semblava bàsica i imprescindible.

L’art ha d’emocionar, ha de ser “bonic”. No bell, elegant, proporcionat o bonic. Allò que et deixa un sospir intern que et remou les entranyes i estarrufa les puntes dels pèls. Preciós fins i tot, com per a quedar-te uns dies en xoc per fer estat testimoni d’una cosa tan única i especial sent compartit.

Origen, la Gran Bellesa, Heath Ledger en el cavaller fosc, Coco, La joventut (van dues, Sorrentino). Per a bonica, bonica “Eternal Sunshine of the spotless mind”, gairebé perfecta amb una traducció de títol espantosa (Oblida’t del meu…, millor oblidar el títol castellà)…

Dono per descomptat que em falta cultura cinematogràfica, bagatge i experiència. Però, comptant aquestes excepcions que nomeno i les que oblit, ja no és el mateix.

I quan dic tot això entonis arriba Wes, el meu Wes, el meu adorat Wes Andersson i em convida a recordar que tot el que un pensa, diu o assevera com a veritat absoluta és susceptible de ser fals.

Així que esborrin del seu imaginari el 80% de l’aquí esmentat, facin-se un favor i vegin “The French Dispatch”. Sento pura admiració pel cap d’aquest home capaç de compassar plans, colors, actuacions, músiques, frases, moviments i sentiments de semblant forma. Bonica, sí, d’intel·ligència exquisida. Tan perfecta. Tan mil·limètrica i ajustadament caòtica. M’equivocava, quina alegria no tenir raó, encara es fan pel·lícules boniques. Emocionants en la seva senzillesa. Plena de missatges rellevants ocults en petits detalls intranscendents. Una oda al periodisme de veritat, el que creus que estudiaràs quan comences la carrera, el que somiaves veient “Dies de Ràdio”. Quina pel·lícula tan, però quina tan, tan i tan, simple, planament bonica. Sent això tant. The French Dispatch no omple sales ni guanya Oscars, però marca diferències, com només l’art ho sap fer.

Ah, ho oblidava, tinguin això en compte: Just try to make it sound like you wrote it that way on purpose.

Facebook
Twitter
WhatsApp

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.