«Esperem una llei per erradicar el sensellarisme»

Entrevista a Antoni Milian i Massana

Antoni Milian i Massana | Foto: Àngel Guerrero
Catedràtic de Dret Administratiu de la UAB, es dedica a qüestions de drets fonamentales i de drets lingüístics. Al costat de cinc entitats socials i un equip acadèmic, ha presentat al Parlament de Catalunya una proposta de llei orientada a erradicar el sensellarisme més dur.

 

A més que és punyent, que podem dir del sensellarisme?

El sensellarisme és un fenomen molt més ampli del que ens imaginem. Hi ha una classificació, anomenada Ethos, dels diferents supòsits de sensellarisme, feta per Feantsa (federació d’entitats que tracten el tema a Europa), que recull fins a tretze categories. Pot anar des de les persones que resideixen en un habitatge insalubre, sobreocupat o sota l’amenaça d’un desnonament, fins als fenòmens que hem considerat tradicionalment com sensellarisme: els més crònics, persones que viuen al carrer o que serien al carrer si no fos perquè una entitat social o alguna administració els faciliten algun tipus d’allotjament.

El sensellarisme és un fenomen quantitativament significatiu i propi de les grans urbs?

És una cosa que sobretot es dona a les grans ciutats. També hi ha persones que no tenen on dormir en poblacions petites, però són situacions molt individualitzades. En el cas de Catalunya, es concentra a Barcelona. També hi ha persones sense llar a Girona, Tarragona, Badalona…, i a les poblacions grans. Respecte a la dimensió del fenomen, segons xifres de l’any 2016, els que dormen al carrer o que hi dormirien si no fos perquè hi ha algun recurs institucional o social, serien aproximadament uns 10.000 a Catalunya. D’aquests, 2.855 vivien en un espai públic o a la intempèrie, sense cap protecció; 4.120 dormien en albergs, que, normalment, obliguen a passar la resta del dia al carrer, i 2.982 en centres o albergs per a persones sense llar i en allotjaments temporals. Des del 2016, el fenomen ha augmentat molt per diferents raons, com la crisi econòmica o l’emigració. Pensem que de 10.000 devem haver passat a 18.000. Xifra equivalent a tota la població d’una ciutat com Sant Celoni o Palamós.

El sensellarisme és una cosa universal o més aviat pròpia d’algunes ciutats o d’alguns països?

És universal, i resulta difícil fer comparacions perquè varien els barems d’avaluació que s’utilitzen en cada lloc. Però m’atreveixo a apuntar que, en ciutats com a Sant Francisco, Londres o París, la situació és pitjor que la nostra. A l’equip redactor del text que hem presentat al Parlament hi ha una persona, Lídia Pitarch, que justament ha fet una tesi sobre això, de la qual es dedueix que el fenomen està, en línia amb el creixement que aquí estem experimentant, més expandit i agreujat.

París és una ciutat associada històricament al clochard (vagabund). De quan data el sensellarisme?

Sé de les persones sense llar per coneixement pràctic; no he estat un estudiós del tema. En qualsevol cas, crec que és una cosa que neix amb la industrialització, a partir del creixement de les ciutats, on sempre hi ha gent que arriba i no té els mitjans adequats per subsistir i portar una vida digna. Encara que també sabem que en èpoques més antigues també hi havia gent que vivia al carrer, perquè l’habitatge sempre ha estat un problema. Aquí hem tingut molt barraquisme, en els anys 50 i 60, on vivien en condicions molt precàries persones que, segurament, abans eren al carrer.

A més de no tenir on dormir, com s’alimenten, on es renten les persones sense llar?

Hi ha recursos, però insuficients. Alguns viuen, en part, d’aquests recursos i, lògicament, també els ajuda la caritat. Hi ha menjadors socials, tant públics com d’entitats socials. Hi ha qui es queixa de la seva qualitat, però més o menys tots poden alimentar-se. Però per a ells resulten molt molestos els desplaçaments. Van a menjar a un lloc, han d’anar a un altre a dutxar-se o a dormir. Hi ha serveis, però no funcionals per les distàncies que hi ha entre ells, que han de recórrer amb les seves pertinences.

Pateixen assetjament, directe o indirecte, social o institucional?

Depèn de cada municipi i les seves ordenances. N’hi ha de més tolerants que altres en matèria de convivència i ús de l’espai públic. En general, encara hi ha massa persecució. Aquesta és una de les qüestions que afrontem en el text legal, perquè pensem que una societat que no els facilita un lloc on rentar-se, on dormir, no els pot prohibir de fer-ho a l’únic lloc on ho poden fer, al carrer. No falten exemples d’ajuntaments que han recorregut a proporcionar un bitllet als sensesostre perquè abandonin el municipi.

Quin és el perfil tipus de les persones sense llar?

Hi ha una majoria, visible, d’homes. Però també hi ha un sensellarisme femení invisible, perquè les dones solen tenir una xarxa social més àmplia, que els permet disposar d’algun tipus d’allotjament sense haver d’anar a parar al carrer. Generalment, tampoc hi ha famílies senceres desemparades, perquè solen ser objecte d’atenció de les institucions públiques més ràpidament. S’ha incrementat molt la proporció de persones migrants, procedents sobretot de països de l’Est i de la mateixa Unió Europea.

S’ha fet alguna cosa seriosa per acabar amb el sensellarisme, o es percep més aviat com una malaltia crònica, impossible de tractar?

Hi ha hagut iniciatives, sobretot per part d’entitats socials, de vegades amb l’ajuda d’una administració, i també projectes, com els associats al Housing First, perquè les persones puguin disposar d’habitatge compartit, amb una certa autonomia. Tot això amb un seguiment més o menys intens, en funció de cada cas. Però els mitjans que s’han posat fins avui són molt escassos en relació amb la magnitud del problema. L’Ajuntament de Barcelona, que dedica a l’assumpte 45 milions d’euros anuals, fa un treball intens. Però encara és insuficient, perquè, entre altres coses, hi ha falta de coordinació entre administracions. Les legislacions d’habitatge, amb més o menys èxit, miren d’assistir les persones amenaçades de desnonament, amb habitatges insalubres… Però el sensellarisme crònic no té cap normativa que els empari. És per això que hem pensat que seria bo promoure un text legal per fer front a aquestes situacions.

És aquí on s’inscriu la vostra iniciativa legal?

Són diversos els objectius que ens hem proposat. Com que va dirigit a les persones que viurien al carrer si no fos per un recurs públic o privat, el primer que ens plantegem és garantir per a tothom un espai residencial digne. Consistiria en mitjans que ja s’utilitzen per fer front al fenomen, que no són ideals, però que permeten no estar al carrer, com ara una pensió, un hotel, un alberg, una residència… tendint a un habitatge d’inserció. Tot això, com a prestació garantida en la cartera de serveis socials, és a dir, un dret emparat per la justícia. Com que per a això hi ha un període transitori, s’instrumenten una sèrie de mesures per facilitar la vida d’aquestes persones. El tercer objectiu és acabar amb les tres formes de sensellarisme que abordem. Per a la primera proposta, ens hem posat un termini de dos anys, i per a la segona, de cinc. A tot això hi sumem els recursos existents, com la renda de garantia de ciutadania, que actualment són de difícil accés.

En síntesi, com descriuries la vostra proposta de llei?

No hem fet una llei d’habitatge, sinó que connecta amb la del dret a l’habitatge. No afrontem totes les situacions de sensellarisme, sinó les tres primeres de la classificació Ethos, que són les que estan mancades de tota regulació. El text que hem elaborat amb un equip integrat per professorat de dret administratiu (UAB i UB) i amb cinc entitats, i que han assumit els parlamentaris, tracta de forma integral aquests supòsits. Per acabar, voldria transmetre dos missatges. El primer, que tots hauríem de canviar la mirada cap a aquestes persones que viuen al carrer. En comptes de fer-ho amb recel i aprensió, pensar que són com nosaltres, que podríem trobar-nos al seu lloc, i que hi ha moltes maneres d’ajudar-los. L’altre missatge és que confiem que els grups parlamentaris, que han assumit tramitar aquest text, ho facin ràpid. Esperem que surti una llei magnífica, i que l’aprovin al més aviat possible. Les reunions amb les administracions i amb els grups parlamentaris, que han durat un cert temps, s’han fet de manera molt confidencial, i hi han participat Sant Egidi (amb qui havia col·laborat), Arrels, Assís, Càritas i Sant Joan de Déu. La confidencialitat ha contribuït l’èxit.

Facebook
Twitter
WhatsApp

avui destaquem

Deixa un comentari

NOTES ESPECIALS

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.