Joan Laporta sembla ajustar avui el seu discurs econòmic a aquesta realitat que LaLiga li ha marcat, auditoria en mà, situant el seu marge salarial, és a dir la seva capacitat per a fitxar i millorar la plantilla en una xifra negativa de 144 milions. A partir d’aquí, com ja és sabut, LaLiga li permet dedicar a fitxatges el 25% o el 50% de l’alliberament de salaris o dels beneficis d’un traspàs, segons el tipus d’operació.
El motiu de veure augmentat en negatiu aquest límit, després de la revisió i efecte del tancament de l’anterior exercici 2020-21 no és un altre que les amortitzacions voluntàries i les provisions, exagerades i més que dubtoses, de 400 milions, que han llastrat i arruïnat l’economia operativa del Barça.
“Ha estat un tret al peu”, com molt bé han definit alguns economistes i experts després d’avaluar la brutal obsessió de Laporta per generar unes pèrdues estratosfèriques i arriscades, suposant que d’aquesta manera augmentava l’efecte negatiu d’aquesta ‘herència’ de Bartomeu a la qual tant ha recorregut constantment per a ampliar, per contrast, el seu lideratge com a president i gestor.
A Laporta se’n li va anar la mà conscient i arterament, mogut per aquesta manca d’irregularitats i accions criminals i delictives que havien de protagonitzar aquella assemblea d’octubre. A falta d’un altre material delictiu, Laporta va recórrer a l’espectacle de les pèrdues, amb una xifra rècord, inimaginable, inflada i, el pitjor de tot, irrecuperable, de 481 milions.
Així, els fons propis del club, que eren positius després del tancament de l’anterior temporada 2019-20 en 30,8 milions, van passar a ser negatius de 450,7 milions, i això a pesar de les pèrdues produïdes per l’impacte dels quatre primers mesos de pandèmia de 97 milions.
Molt menys a efectes de responsabilitat, perquè el Govern central va decretar que bona part de les pèrdues, les demostradament atribuïbles a la Covid, no es podien reclamar.
Va ser llavors, a la vista d’aquests resultats, quan la directiva de Josep Maria Bartomeu va decidir emprendre un pla de xoc, consistent en un paquet de mesures que havien d’evitar, preventivament, la incidència enorme d’una temporada com la 2020-21, en la qual gairebé amb tota seguretat no es podrien reobrir ni el Camp Nou ni el Museu ni les Botigues, font de recursos directes, estimats en uns 200 milions.
El pla passava per una reducció de la massa salarial superior al 12% que ja va ser aplicada a l’últim tram la temporada anterior, una minoració de les despeses generals i la venda de Barça Corporate (Barça Studios, BLM, Barça Academy i Barça Innovation Hub) per uns 200 milions, dels quals la meitat s’injectava com a benefici.
No obstant això, la dimissió de la junta de Josep Maria Bartomeu va impedir actuar segons el que es preveia, a partir que es va fer càrrec de l’administració la Comissió Gestora a primers de novembre del 2020 i fins que la nova directiva, proclamada el 17 de març del 2021, es va poder fer càrrec del club.
El nou president, Joan Laporta, coneixia perfectament la situació del club i, sobretot, les regles del joc, no sols pel seu equip econòmic sinó de boca del mateix president de LaLiga, Javier Tebas, qui el va posar al corrent sobre els riscos als quals el club s’enfronta a causa de la mateixa inacció del nou president, que va deixar caure la gestió, a l’espera que els números s’extralimitessin, perquè creia realment que com pitjor parat sortís Bartomeu més bona i positiva seria la seva reputació davant els socis.
Javier Tebas m’era conscient dels seus plans i el va advertir, tot recomanant-li que no anés per aquest camí i proposant-li acostar-se, com la resta dels clubs, a la possibilitat d’aquest crèdit de CVC amb el qual LaLiga tracta de recompondre els danys produïts per la Covid.
Laporta, tossut, no sols no li va fer cas, tampoc Ferran Reveter ni Eduard Romeu, que es van apuntar al festí imaginat de servir a Bartomeu en safata a una assemblea ansiosa i assedegada d’aquesta venjança, sinó que també va renunciar al fons CVC, obeint les ordres de Florentino Pérez, a més d’amagar pèrdues per Covid, una altra insensatesa, i augmentar de forma exagerada aquest dèficit final fins a 481 milions, a força d’anticipar amortitzacions i d’inventar-se provisions.
Decisions que el propi auditor dels comptes entén que, sent legals i possibles, no van ser invocades ni pel sentit comú ni la coherència ni la necessitat.
El tret, com no podia ser d’una altra manera, perquè responia a un equivocat esperit de revengisme i de fatxenderia, li ha sortit per la culata a Joan Laporta, perquè LaLiga no ha tingut un altre remei que augmentar a -144 milions el marge de maniobra salarial del FC Barcelona, contra els 799 positius del Reial Madrid.
Per això, ara, el mateix president que amenaçava al mercat europeu amb aquest “Hem tornat!” cerca desesperadament jugadors lliures per tota Europa, perquè ni Haaland ni Mbappé ni cracks de menor calibre entren en les possibilitats del club blaugrana.
Per a estar en disposició d’atacar fitxatges, li ho ha dit LaLiga per activa i per passiva, hauria d’acceptar els diners de CVC i, a més, vendre jugadors i això havent deixat anar un llast salarial de 150 milions a base fer fora a Messi i Griezmann.
Amb l’afegit, indiscutible i tan poc intel·ligent, de ser la junta de Joan Laporta l’única responsable de la formulació i de l’aprovació d’aquests comptes espantosos, doncs, encara que no hagi d’avalar puntualment la pròxima temporada, al final del seu mandat haurà de rendir comptes.
Avui dia sembla impossible recuperar aquestes pèrdues ni en molts anys per a equilibrar un exercici que, si a algú no és imputable, és precisament a la junta de Josep Maria Bartomeu la dimissió de la qual l’octubre del 2020 l’eximeix de qualsevol quota de responsabilitat.
La desesperació és la que ara mou a Laporta a trobar remei puntual i general als greus problemes d’estructura econòmica que ell mateix ha generat. Els experts han calculat que Josep Maria Bartomeu hauria pogut equilibrar els comptes de la 2020-21 si s’haguessin aplicat les seves receptes econòmiques i, en el pitjor dels casos, presentar entre 30 o 50 milions de pèrdues.
Amb la possibilitat d’administrar el recurs de CVC a temps, el Barça hauria donat beneficis o els hauria assegurat a partir de l’actual temporada 2021-22.
La marxa enrere de Laporta en aquesta eufòria financera té la seva raó de ser en el fet d’haver caigut en el seu propi parany i, per descomptat, en el del Real Madrid, nou rei del mercat sense ningú que li pugui tossir, si no és el City o el Bayern, per algun futbolista puntual.
Quan Laporta afirma avui que “no farem cap operació que posi en risc la institució i seguirem amb aquesta filosofia i aquest criteri: no posar en risc la institució amb operacions que, ni que estiguéssim ja sanejats, les faríem” és perquè li ha vist les orelles al llop i sent el pes d’haver portat al club a un atzucac.
De l’única cosa que presumeix ara és de filosofia d’equip i dels bons resultats que li pugui donar Xavi. Si això li falla, no té res més, al marge d’un enorme deute i més pèrdues a l’horitzó.
