El PPC fa molts anys que està en crisi. I que sortir del pou no li està resultant fàcil no és cap secret. Però tampoc no hi ajuda que es dediquin a canviar de criteri segons bufa el vent en temes clau per al posicionament polític. Quan van esclatar els escàndols de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, amb el seu germà i es va desfermar la guerra fratricida contra el líder del PP, Pablo Casado, per haver intentat espiar la madrilenya, el PPC i Alejandro Fernández es van posicionar públicament del costat de Casado, després de rebre una trucada de la direcció demanant el seu suport.
Només tres dies després, el PPC i el seu líder renegaven públicament de Casado i demanaven la seva dimissió per entronitzar Alberto Núñez Feijóo. Poc després, les veus autoritzades del PPC beneïen el pacte dels populars de Castella i Lleó amb Vox, i fins i tot envejaven poder fer un govern igual a Catalunya. Però fins uns mesos abans, ells mateixos havien renegat de Vox i de qualsevol pacte amb aquesta formació a Catalunya. Una més de les anades i vingudes d’un PPC que avança sense rumb i sense ningú que hi posi ordre.
