Per Joan Laporta, el principal atractiu del contracte del FC Barcelona amb Spotify radica en el fet que l’operació, finalment tancada amb bastant èxit per al seu gust, s’ha realitzat a través d’un intermediari, l’empresari anglès i agent de jugadors Darren Dein.
Un acord aconseguit després que aquesta agència comercial, especialitzada en l’àmbit de l’esport, hagués ofert al club la possibilitat d’una entesa amb la plataforma de streaming musical més popular del moment i no com a resultat d’una negociació propiciada des del club a través del seu departament comercial o de vendes.
Aquella imatge tan gràfica exposada pel mateix Joan Laporta en campanya, quan va afirmar que “anirem amb la maleta per vendre la samarreta”, ha quedat reduïda únicament a la intenció i, per dir-ho d’alguna manera, al fracàs per part d’una àrea del club que no funciona i que ha registrat en un any el nombre més gran de baixes del seu staff executiu, principalment per renúncies i desercions sobre la marxa.
Aquest mateix motiu, perquè a més el Barça haurà d’abonar el pagament d’una forta comissió d’entre 3 i 4 milions, quantitat a descomptar de les xifres que s’han anat coneixent, va causar la dimissió de Ferran Reverter, el CEO que tenia avançades les negociacions amb un altre plantejament, més diversificat, més ambiciós i lucratiu per al FC Barcelona, una part amb Spotify i una altra amb altres marques.
Encara que la urgència i el lideratge del mateix president per vendre actius per sota del seu valor de mercat han provocat dubtes al departament comercial del club, la veritat és que, desapareguda la veu discrepant de Ferran Reverter, ja no queda ningú amb la gosadia, l’atreviment ni el valor de discutir-li res a Joan Laporta.
Així, per més que el del Barça sigui el pitjor acord dels clubs més importants del continent, la seva poca perícia i precipitació s’han transformat en aclamacions i lloances per la modernitat, l’atractiu i la sofisticació que suposa aquest matrimoni entre futbol i música.
La realitat és que el Real Madrid podrà fitxar a Mbappé o Haaland, o tots dos, o potser al noruec se l’emporta el City, gràcies als diners de Fly Emirates i Etihad Airways, mentre que el Barça, gràcies a l’aportació menor de Spotify, a penes podrà complir el pressupost de l’any que ve i haurà de continuar buscant jugadors lliures en el mercat.
Les xifres no enganyen, el Real Madrid ingressa 70 milions només per la samarreta de joc, mentre que Laporta ha signat per 67,5 milions les dues samarretes, la masculina i la femenina, la roba d’entrenament i el nom de l’estadi. I a aquesta xifra cal restar-li una comissió que deixa l’ingrés net per sota dels 65 milions.
No existeix, al contrari, cap argument per jutjar i sentenciar, ni per bé ni per mal, sobre quin dels clubs poderosos gestiona millor el seu patrimoni i la seva imatge. Sobretot, perquè finalment serà sobre el terreny de joc on es dirimirà qui serà el campió de la Champions i de les seves respectives lligues domèstiques.
El que tampoc es discuteix és que, una vegada més, Laporta improvisa i converteix cada acció i decisió en una nova falsedat sobre els seus plans inicials i, no cal dir-ho, respecte a les seves promeses.
Per Laporta, la prioritat ha estat, com sempre, l’efecte mediàtic, el missatge i la foto davant de la defensa dels interessos del club, en un moment en què el Barça ha de fer front a una situació econòmica compromesa. En bona part, a causa de les enormes i artificials pèrdues provocades pel mateix Laporta en el tancament de l’any passat, no se sap encara del tot amb quina finalitat, ja que aquesta obsessió per aparentar que tot va ser culpa de Bartomeu i del passat l’ha arrossegat a una situació de necessitat peremptòria i, consegüentment, a l’acceptació d’unes condicions fora del top 5 de les samarretes i els actius més ben pagats del mercat dels grans clubs.
El “title naming” del Camp Nou, a preu regalat
A més, hi ha unanimitat respecte a la molt baixa valoració dels title naming, la substitució del nom Camp Nou, denominació històrica de l’estadi blaugrana des de la seva construcció el 1957, per un nom comercial. A partir de l’1 de juliol passarà a dir-se Spotify Camp Nou per cinc milions anuals fins al 2025, un mal negoci segons els especialistes, perquè el club ja havia rebutjat pels title rights, és a dir, pel cognom comercial, una xifra de 20 milions anuals.
Quan la farmacèutica catalana Grifols va posar sobre la taula aquesta quantitat, la junta de Bartomeu la va acabar rebutjant perquè, a partir del tercer any, Grifols plantejava reservar-se l’opció de revendre aquest dret a un altre patrocinador. Ara, encara que algunes fonts del club neguen aquesta possibilitat després del tercer any a favor que Spotify pugui fer el mateix, ningú dubta que en aquest acord hi ha alguna sorpresa amagada.
