La realitat del Barça presidit per Joan Laporta manté el frustrant costum d’enfrontar aquesta imatge idíl·lica del club, aquesta que irradia l’aparell de comunicació i propaganda, amb la veritat de les falsedats habituals, les distraccions mediàtiques i una absoluta falta de transparència.
Ahir, per exemple, el club va anunciar que, a partir del pròxim dia d’1 de juliol, a l’esquena de la samarreta dels primers equips, masculí i femení, lluirà el logo d’ACNUR, l’organització mundial especialitzada en l’assistència als refugiats i desplaçats per causes bèl·liques o desastres naturals, una reorientació de la responsabilitat social corporativa blaugrana cap a una actualitat en la qual també s’ha fet referència, com no podia ser d’una altra manera, a la crisi humanitària produïda per l’efecte de la invasió russa a Ucraïna.
L’altisonant literatura de l’acord ve a tapar una notícia que ja s’havia apuntat dies enrere sobre la crisi i finalment la ruptura de les relacions entre el FC Barcelona i UNICEF, organisme al qual s’ha convidat a abandonar el Camp Nou després de setze anys de caminar junts.
La promesa electoral de Joan Laporta va ser, però, la de mantenir l’acord amb UNICEF, que era per a tota la vida, va afirmar, com un matrimoni indissoluble, i a més procurar que si el club recuperava els marges de sostenibilitat prevists fins i tot retornar el logo al frontal de la samarreta. Com sempre, paraules buides i promeses sense cap base.
El Barça de Laporta ha fet fora UNICEF per a estalviar-se els 1,9 milions de la donació anual acordada en l’últim conveni subscrit per la directiva de Josep Maria Bartomeu el 2015, a través de la Fundació FC Barcelona, amb la ferma determinació de reforçar, també sota la presidència de Sandro Rosell, un patrocini que, a més de proporcionar ajuda directa a milers i milers de nens i nenes a tot el món, realment identificava la mirada internacional, solidària i sensible del club en una direcció única en el món.
El Barça no només va incorporar en el seu moment el logo d’UNICEF, sinó que a més va acordar finançar amb fons per a ajudes a la infància aquest concepte de patrocini invers.
Va ser, com és sabut, el resultat d’un savi consell i suggeriment d’Evarist Murtra, sent encara vicepresident del FC Barcelona, per a evitar aquesta estranya sensació de comercialitzar la samarreta igual que la resta dels clubs del món. I així hauria estat si el mateix Joan Laporta no hagués deixat el club sec, endeutat i sense alè econòmic, amb 47,6 milions de pèrdues i ni un euro a la caixa, circumstància que va obligar a signar un acord amb Qatar per a la primera samarreta esponsoritzada de la història del FC Barcelona, a partir del 2011. Va ser una qüestió de pura supervivència.
UNICEF va entendre en aquell moment la situació perfectament i va agrair que el Barça demanés permís a la Lliga i a la UEFA per a poder continuar lluint el logo sota el dorsal de les estrelles, a més de seguir amb la sustentació econòmica que va anar en augment amb el pas del temps. Per a poder fer front a aquest patrocini de 1,9 milions anuals, la directiva de Rosell va incorporar com a ingressos per a la Fundació el 0,5% de la massa salarial, en forma de donació de tots els professionals del club.
Ara, no obstant això, des del retorn de Joan Laporta, la Fundació, que ha posat de nou sota la direcció de la seva cosina, Marta Segú, ha reclamat per als seus interessos un altre tipus de projectes i rebutjat de pla el sacrifici de mantenir el mateix tracte o almenys un acord rellevant amb UNICEF. Les negociacions tenien un mal final, previsible perquè UNICEF també recelava de les intencions de la nova junta, poc sensible a fer el menor esforç ni sacrifici enfront d’altres prioritats.
En definitiva, el recurs més a mà era ACNUR, a la qual es recompensarà amb 100.000 euros anuals per quatre temporades, la qual cosa suposa un estalvi respecte a la defensa d’UNICEF de 7 milions.
No hi ha una altra clau ni explicació. ACNUR és la tapadora, la solució més barata una vegada trencada aquesta aliança històrica amb l’organisme mundial de referència a favor de la infància.
El d’ahir va ser, doncs, un dia de retorn a la foscor del barcelonisme, coincident amb un fet no menys cridaner i igual de punyent per a l’actual junta directiva de Joan Laporta, que també va obrir als socis el període d’informació previ a l’assemblea sobre l’acord amb Spotify.
La carpeta de Spotify, més enllà dels dibuixos, els colors i el desplegament infogràfic i de disseny, juntament amb la sobredosi propagandística sobre la idoneïtat de dues marques tan singulars, transversals i connectades amb el món, no conté una sola xifra de l’acord.
El que se sap, per les filtracions periodístiques, coincideix en que el net a ingressar per tots els conceptes, incloses les variables per títols, no arriba als 70 milions, perquè a aquest total cal restar-li encara la comissió per la intermediació d’un empresari anglès.
Encara que la directiva hagi preparat una comèdia pels socis i es prodigui anunciant que es tracta del millor acord del mercat, la realitat és que Fly Emirates paga aquesta mateixa quantitat al Real Madrid només per la samarreta del primer equip.
Per menys diners, Laporta ha venut la samarreta del masculí, del femení, la roba d’entrenament i el nom de l’estadi, que passarà a denominar-se Spotify Camp Nou si el soci ho aprova en l’assemblea telemàtica prevista per al dia 3 d’abril.
Podent celebrar-se, ara amb més raó que mai, una assemblea presencial, inicialment més breu i en un dia de partit com manen els estatuts, no és casual que Laporta prefereixi un format on els socis no es puguin relacionar entre si ni expressar-se amb aquesta proximitat i amb aquest perill, evident, que reflexionin en veu alta sobre si aprovar un patrocini sense conèixer un sol detall d’un acord que ni Laporta ni Spotify poden explicar.
En realitat, no s’atreveixen a explicar-ho. Per això en aquest cas celebrar una assemblea telemàtica és ben bé de covards.
