Salomé i el ‘totum revolutum’ del PP

Diu la tradició que Salomé va ballar tan bé davant del seu oncle Herodes que aquest va prometre donar-li el que demanés. La petició va consistir en el cap de sant Joan Baptista, que li van dur en safata de plata. Venim de viure un episodi similar, només que en l’àmbit polític i sense sang entremig. El cap que s’ha servit és el del president popular, Pablo Casado, i la ballarina que ha fet mèrits per rebre’l, la inefable presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso.

La funció començava el dijous 17 de febrer quan l’alcalde i llavors encara portaveu nacional del PP, José Luis Martínez-Almeida, negava que des de l’ajuntament de Madrid s’hagués espiat el germà d’Ayuso per una operació de compra de mascaretes a la Xina. Diversos mitjans havien publicat que el consistori –per indicacions de la direcció nacional del PP– havia intentat escodrinyar l’entorn familiar de la presidenta, i el posterior comunicat del PP desmentint-ho no havia estat prou. El batlle s’havia d’enfangar perquè el director general de Coordinació de l’alcaldia i home de Casado, Ángel Carromero, dimitís el mateix dia, assenyalat com a presumpte promotor de l’espionatge. El paperot d’Almeida havia estat important.

Però la batalla decisiva la protagonitzarien uns altres. El primer moviment el va fer Díaz Ayuso, conscient que qui pica primer pica dos cops. Va comparèixer el mateix dijous per rebutjar pràctiques corruptes de la seva família, i afirmar: “Mai m’hauria imaginat que la direcció nacional del meu partit actuaria d’una forma tan cruel i tan injusta contra mi”. La guerra estava servida, i poc després, el secretari general del PP, Teodoro García Egea, respondria qualificant les seves acusacions de “quasi delictives” i anunciant que se li obria “un expedient informatiu”.

El que no preveien Casado i la seva mà dreta, Egea, era la força de la popular i populista Ayuso al carrer i, de retruc, a l’interior del partit. La mateixa tarda del 17, un centenar de seguidors seus es concentraven davant la seu de Génova amb crits com ara “Ayuso sí, Casado no!”, “Casado dimissió!”, “Covard!” i jocs de paraules com “Fra-Casado”. Van arrodonir la nit un grup de mariachis i un repartidor amb una corona de flors anunciant la defunció (política) de Casado.

L’endemà, el president del PP es pronuncia per primer cop sobre el tema a la Cope: “Jo no permetria que un germà meu cobrés 300.000 euros per un contracte adjudicat directament pel meu consell de ministres”. A continuació, Ayuso contraataca a la mateixa emissora: “Això no és il·legal. Ho seria si jo hi intervinc. Mai no es podrà demostrar que jo he ajudat el meu germà absolutament en res”. En un comunicat posterior precisa que aquest havia cobrat “55.850 euros, més IVA”, per aconseguir mascaretes a la Xina i traslladar-les a Madrid per a una empresa contractada per la Comunitat, com “una contraprestació per la seva feina, no una comissió per intermediació”. A partir d’aquí, entren en joc altres veus que acaben per decantar la balança a favor seu. El president gallec, Alberto Núñez Feijóo, demana posar fi a “l’hemorràgia” que dessagna el partit. Altres barons, com Juanma Moreno des d’Andalusia i Fernández Mañueco des de Castella i Lleó, aposten per la unitat i perquè s’aclareixin els fets.

El dissabte portava el tancament de l’expedient a Ayuso, en un intent de Casado de fer marxa enrere, però Salomé continuava el ball i per al Baptista ja era massa tard. El diumenge, més de 3.000 persones es reunien novament davant la seu del PP per donar suport a Ayuso i exigir la sortida de Casado i Egea.

La ballarina havia fet la seva part i ara faltava que complissin el que demanaven en nom seu. Des de la tensa reunió de la direcció del PP dilluns 21, quan Casado encara aguantava, fins al seu comiat a la junta directiva nacional vuit dies després, només havia de viure moments amargs: entre altres, la dimissió de Martínez- Almeida com a portaveu del partit; la de García Egea com a secretari general, o el seu discurs d’adeu al Congrés dels Diputats.

Poc dura el suport en política quan van mal dades, i aviat es va generar un clima perquè Feijóo, que esperava el seu moment, es postulés com a nou líder, decisió que ell mateix confirmava. La convocatòria d’un congrés extraordinari per als dies 2 i 3 d’abril, i el moviment de Feijóo tancaven les dues setmanes del totum revolutum al PP, amb un Casado escapçat i una Ayuso que, compte, continua ballant.

Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides