En general, la societat espanyola i catalana no mostren curiositat ni interès per la funció i la necessitat de les forces armades. Tampoc els polítics en parlen gaire públicament del tema i en canvi sí que actuen per evitar la seva presència de militars en actes públics. Davant d’aquest fet i a la vista de la guerra que està tenint lloc a Ucraïna després de la invasió militar russa, cal preguntar-se si donar l’esquena a les forces armades és una decisió intel·ligent i quines conseqüències pot tenir. Espanya no és l’únic país amb relacions problemàtiques entre civils i militars. És freqüent que una part important de la societat consideri que la despesa en forces armades i serveis d’intel·ligència és un malbaratament i que aquestes quantitats s’haurien de destinar a infraestructures i prestacions socials.
Hem vist a Ucraïna que la invasió militar liderada per Putin no ha tingut l’èxit previst inicialment a causa de la qualitat i entrega de l’exèrcit ucraïnès i el suport de la població civil. Sens dubte les conseqüències de la guerra, els esperables acords d’alto el foc i la desitjable pau futura, no seran el mateix després de la resistència i defensa de l’exèrcit ucraïnès que si els exèrcits russos haguessin ocupat i controlat totalment el territori en una setmana.
És fonamental per a la seguretat i la defensa de la llibertat, la identitat i la cultura d’un país una bona sintonia entre la societat civil i els líders militars amb la mediació dels partits polítics democràticament representats. Hem vist que els desafiaments militars van de la mà de la política i la diplomàcia com ja va dir fa tres segles Carl von Clausewitz: «La guerra és la continuació de la política per altres mitjans». En aquest sentit és fonamental entendre el paper dels exèrcits, la diplomàcia i la política i de les estretes relacions que hi ha entre ells, especialment en èpoques de tensions bèl·liques com les que estem vivint. Un bon servei diplomàtic (format per professionals capacitats, cultes, poliglotes, astuts i persuasius) permet construir relacions de confiança i mantenir aliances duradores, atorgant al país un gran avantatge en termes estratègics. Lògicament, l’eficàcia de la diplomàcia i la política externa d’un país depenen, entre altres factors, del suport que la força militar pugui aportar.
El dilema central en les relacions entre civils i militars és com assegurar el control civil de l’estament militar i alhora mantenir-ne l’eficàcia en els conflictes armats. Dit d’una altra manera, com han d’interactuar els líders militars amb els civils en l’avaluació i la intervenció militar per garantir que la societat civil representada pels polítics tingui el control de l’activitat militar i que aquests puguin respondre als desafiaments bèl·lics de manera eficaç. Els líders civils han de donar orientació als líders militars sobre els seus objectius en els conflictes armats i alhora els líders militars han d’assessorar sobre les possibles opcions militars que l’estructura de les seves forces armades permeti.
Un altre element fonamental de les forces armades i del cos diplomàtic és que en funció de les seves capacitats permetrà en més o menys mesura establir acords i coalicions internacionals amb altres països per enfortir la defensa comuna. Aquest procés és complex atès que requereix que els estats que formen les coalicions prenguin prèviament decisions sobre les prioritats de la defensa nacional i els reptes que es puguin donar en el futur. Sens dubte, establir coalicions amb països amics augmenta la força diplomàtica, militar i econòmica.
Les forces armades de l’entorn de la Unió Europea hauran de mantenir prou flexibilitat per respondre a crisis imprevistes i sobretot a les situacions que puguin precipitar conflictes armats tant terroristes com entre estats. Atès l’escepticisme públic actual, és vital que es facin els esforços necessaris per explicar a la societat civil la importància de les forces armades i el cos diplomàtic per garantir el benestar i la llibertat d’un país. La ciutadania ha de ser conscient de la transcendència de respondre en tot moment a les preguntes de quin tipus d’exèrcit necessitem, amb quins objectius i amb quines capacitats. De l’adequada resposta a aquestes preguntes dependrà que la terrible i injustificable invasió d’Ucraïna per part de l’exèrcit rus no es doni a més països europeus.
Malauradament, en el nostre món real continuem necessitant exèrcits ben dotats i preparats, de la mateixa manera que totes les societats necessiten policies i jutges per prevenir i protegir del crim la societat civil.
