La necessitat d’ingressos s’ha tornat tan apressant per al tancament equilibrat de l’actual exercici que, des de fa setmanes, Joan Laporta li dona voltes a la possibilitat d’admetre finalment els diners de LaLiga Impulso, aquest préstec del fons d’inversió CVC rebutjat en el seu moment pel club blaugrana, en un moment clau de la història en el qual aquests diners, uns 270 milions, haurien servit per a renovar a Leo Messi.
Avui el Barça els necessita per pura supervivència, per a no afegir als 481 milions de pèrdues de la temporada anterior uns altres 100 milions negatius i, sobretot, per a augmentar el seu marge de maniobra salarial, actualment en 144 milions negatius.
En un moviment de desesperació, el Barça ha intentat desfer aquest camí, buscar modelar aquest préstec al marge del format impulsat per LaLiga, sense que, ara com ara, hagi aconseguit avançar ni un mil·límetre. Al contrari, malgrat els esforços mediàtics, diplomàtics i estratègics, tot sembla indicar que si Laporta vol sumar aquests diners en aquest exercici no tindrà un altre remei que modificar radicalment la seva postura i canviar de bàndol.
En aquell moment, les coses es veien d’una altra manera molt diferent, amb optimisme i sense aquesta sensació d’aclaparament financer que a hores d’ara ha de suportar l’equip econòmic del president, a poc més de tres mesos del final de temporada.
Va ser quan Laporta, assessorat pel mateix Florentino Pérez en els temps de la guerra per la Superlliga, es va tancar en rodó, es diria que fins i tot amb indignació, a acceptar ni tan sols asseure’s a parlar del tema quan més crispades estaven les relacions amb Javier Tebas, el president de LaLiga (foto).
La jugada de Tebas, promovent una operació creditícia de més de 2.000 milions a favor dels clubs espanyols, tenia com a principal propòsit compensar l’efecte del descens dels ingressos a conseqüència de la pandèmia. Una injecció directa, instantània i ràpida de fons pels clubs en quantitats proporcionals als indicadors, pes i dimensió de cada equip, contra la cessió del 10% dels drets de TV a 50 anys.
Encara que el Real Madrid, el FC Barcelona i l’Athletic es van negar a entrar en aquest joc, LaLiga va decidir guardar aquests diners en un calaix, per si en algun moment es produïa un penediment o un replantejament per part d’algun d’aquests clubs. Per cert, que els tres clubs van decidir no sols rebutjar la proposta, sinó anar molt més enllà i presentar una demanda en contra de LaLiga Impulso, amb la pretensió que els tribunals paralitzessin en primera instància cautelarment la seva execució i desbaratar-la finalment.
Només el Barça, al cap d’uns mesos, ha volgut sortir d’aquest guió d’una forma molt peculiar i fins a un cert punt estranya i controvertida. Laporta va posar en marxa un d’aquests invents impossibles, perquè ha plantejat que aquests 270 milions computin com a ingrés i no com a deute i que, a més, el Barça pugui retornar aquests diners a la seva manera, en menys temps que els altres i sense que, necessàriament, com obliga la Liga, calgui repartir aquesta injecció de diners de la següent forma: 30% dedicat a inversió esportiva i la resta a millores estructurals.
La resposta de LaLiga ha estat, en un primer moment, deixar fer als negociadors blaugrana, que han anat per darrere a parlar amb CVC per a oferir-los un acord personalitzat, diferent. Des del Barça, a més, els filtradors habituals van fomentar l’expectativa d’un èxit immediat d’una jugada en la qual el mateix demandant contra LaLiga Impulso, el Barça, buscava tancar un acord sense comptar ni consultar amb els altres dos clubs signants de la reclamació judicial.
Quan aquesta eufòria va començar a ser una mica exagerada, aquesta vegada no va ser Javier Tebas qui va posar les coses en el seu lloc, sinó que va manar intervenir a Óscar Mayo, director general executiu de LaLiga, per a posar una mica d’ordre.
En declaracions recents, Mayo ha rebaixat notablement aquestes intencions blaugrana. “No hi ha negociació. L’acord contempla que els clubs que no s’han adherit puguin fer-ho. Hauran de veure si els encaixa… El pacte de socis amb CVC diu que el fons no podrà fer cap acord amb cap club directament, però sí que reconeix que pot treballar amb els que no hi són perquè hi siguin, sempre que sigui en les mateixes condicions que la resta de clubs. I sempre que ho aprovi LaLiga. Els diners, el termini, la devolució i el destí (70% per a infraestructures, 15% per a deute i 15% per a massa salarial) és el mateix. El projecte té una sèrie de casuístiques que estaran analitzant, però no amb nosaltres. Insisteixo, les condicions són iguals per a tots. El projecte és el votat pels clubs. Tinc la sensació que el Barça el que feia, en el seu cas Ferran Reverter (exCEO blaugrana), era signar el que li passava el Real Madrid. Quan estàs al Barcelona has de vetllar per la teva organització i tenir opinió pròpia”, ha dit.
En la seva opinió, “l’acord és igual per a tots, sense excepció” i ha dictat sentència: “L’acord Barça-CVC només podrà ser sota les condicions de LaLiga Impulso”.
La posició de LaLiga sembla lògica per la naturalesa de l’acord, la magnitud de l’enorme esforç financer que suposa i el fet d’haver estat ratificat per majoria a l’assemblea de clubs de LaLiga.
Té menys sentit, en canvi, que Laporta intenti una jugada impossible, una emboscada econòmica sense sortida, significativa d’aquesta absència de solucions per a salvar les urgències del present. Tot seria més senzill si el Barça, com la resta dels clubs, acceptés les mateixes condicions que els demés.
La qüestió és si el problema és que Goldman Sachs té pignorats els drets de TV i per aquest motiu insoluble el Barça no pot aprofitar aquesta oportunitat o és que, com sembla, Laporta ha de seguir la direcció marcada pel Real Madrid, el saldo salarial del qual és immillorable i està en disposició de fitxar el que vulgui i quan vulgui. Laporta té temps i marge per a rectificar.
