Alguns amics i analistes em recorden aquests dies en que estem assistint a la terrible guerra a Ucraïna que hi ha molts altres conflictes bèl·lics i crisis humanitàries al món. El recompte arriba fins a una setantena de països on es viuen aquests conflictes. Iemen, Síria, l’Afganistan, Palestina, Myanmar, Etiòpia… la llista és tant llarga com desconeguda per molta gent.
Hi ha qui es queixa que ara es parli tant als mitjans de comunicació de la invasió russa d’Ucraïna quan de sempre s’ha ignorat o donat poca importància a les altres guerres que pateix la Humanitat. No els falta raó. Però aquest fet no hauria de ser excusa per relativitzar i, molt menys, justificar l’actual atac rus.
És cert també allò que la primera víctima de les guerres és la veritat. I la possibilitat d’intoxicar informativament s’ha disparat els darrers anys gràcies a les xarxes socials. El Parlament rus ha aprovat una llei que condemna a 15 anys de presó els periodistes que no informin tal i com voldria el president del país i els mitjans crítics amb el govern han de tancar sinó volen posar en perill la integritat física dels seus treballadors. La Unió Europea ha prohibit la difusió de dos mitjans de comunicació que eren instruments de propaganda de la Rússia de Putin obrint el debat sobre si s’ha de mantenir la llibertat d’expressió quan l’adversari en un conflicte com el d’Ucraïna no la respecta.
A Catalunya fa anys que hi ha partits, moviments i mitjans de comunicació que juguen com li agradava a l’entrenador de futbol Xabier Clemente. Allò que importa és el resultat i no com es juga. La veritat trontolla igual que el bon joc quan s’actua així. Es poden guanyar campionats però es perd el gust pel futbol de la mateixa manera que es poden guanyar eleccions però la convivència se’n ressent.
Amb la guerra d’Ucraïna i totes les altres guerres i conflictes hauríem de fer el mateix. Analitzar-les buscant el màxim d’informació possible i resistint-nos a donar per bona la primera informació que cau a les nostres mans exaltant el comportament dels ‘nostres’ o dimonitzant el dels adversaris, tenint present que el món és farcit de conflictes i que tots són importants però que cap justifica que n’hi hagi d’altres.
Si algun dia la pau impera a tot el Planeta no serà perquè l’hagi imposat el més fort sinó perquè tothom hagi entès que la violència és l’expressió del nostre fracàs com sers humans.
Mentre aquell dia arriba, l’autocrítica és imprescindible i no ha de significar la paràlisi en la denúncia dels crims de guerra. De tots.
