Sempre he tingut debilitat per la gent gran; bé, a veure, empatia, acostament, ganes de conèixer el que sentien, això està millor. La meva trajectòria laboral va estar sempre relacionada amb els adolescents d’entre dotze i divuit anys, però en un moment determinat es van creuar pel meu camí persones ja jubilades just en el moment en què em faltava la meitat per tancar aquest cicle de la vida. Va ser un descobriment essencial per a la meva formació humana, ja que vaig saber apreciar tot allò que elles volien exposar, unes vivències molt íntimes i plenes de vicissituds. La veritat, resumint, exigien bàsicament que se les escoltés, que els més joves fóssim capaços d’aturar les nostres vides un instant per atendre les seves demandes, perquè aquestes arrugues que solcaven les cares mostressin la vitalitat que encara portaven dins.
Però no va ser únicament allà on vaig descobrir éssers meravellosos, perquè, al cap i a la fi, en aquests centres de gent gran l’activitat era frenètica i no es percebia ni un indici de malaltia. El cop de realitat el vaig tenir en visitar una veïna que sempre havia saludat mentre vivia al barri. En aquella mena de presó suportava les hores amb altres dones i homes, intentant conjugar les manies i els inicis de malalties incurables que es percebien a les mirades i als tremolors.
Un dia, una dona somrient em va abordar i em va preguntar si jo era el seu amic. L’assistent em va picar l’ullet i ho vaig entendre de seguida. La meva resposta afirmativa va ser un bàlsam per a aquella anciana que em va anar recordant un per un tots els moments que havíem viscut junts. Naturalment, no la coneixia de res, però el meu cor i la meva ment es debatien entre plorar per la seva situació o fer-la feliç rient-me amb ella. Poden imaginar que vaig optar pel segon.
Des de llavors, a aquelles persones que perden el cap els tinc un afecte especial. I una és la Clara Ponsatí. Quan va escriure aquella frase “De Madrid, al cel” a Twitter, als inicis de la pandèmia, quan la xifra de morts encara no era preocupant, molt pocs es van adonar que Ponsatí havia traspassat aquesta línia entre la seny i la demència. La dreta madrilenya va sortir en tromba contra una dona que feia temps que desvariejava, que no sabia exactament el que deia. Fins i tot el futbolista Pepe Reina va respondre amb un “cal ser hdp” (ja ho entenen). Pablo Echenique va dir: “Això de Clara Ponsatí, repiulat per Puigdemont, quan tenim més de 200 morts per coronavirus a Madrid, és vil i repugnant”. Més mesurat va ser l’alcalde de Madrid, José Luis Martínez-Almeida, que va tancar l’assumpte dient “no ens distraguem, junts ens en sortirem, no hi ha un minut a perdre”. Un error, el de caure al parany de la provocació, que no van saber calibrar. Ponsatí no es mereixia aquest escarni a les xarxes perquè no carburava gaire. I en aquelles circumstàncies, era millor riure, respondre-li amb un aplaudiment virtual, amb una careta d’aquelles amb un petonet al costat. Pobreta.
Just un any després, Ponsatí l’ha tornat a vessar. Malauradament, la seva situació mental ha empitjorat. Diu ara que “veu Espanya disposada a matar” si l’independentisme ressorgeix. No vaig veure odi en les paraules; més aviat vaig descobrir que la malaltia havia avançat, que potser per les visions de la guerra d’Ucraïna, l’exconsellera de la Generalitat, barrejava imatges, països, dirigents i fins i tot llengües. Em va fer pena aquesta mirada absorta al seu món, a la seva soledat, sense ningú que la recolzés en la seva asseveració. M’hauria agradat estar al seu costat quan d’aquells llavis fins van sortir aquestes paraules. Li hauria dit que podia confiar en mi, que era el seu amic. Li hauria respost amb una abraçada, acompanyant-la en el seu deliri, unint-me a la seva lluita, confirmant-li la meva predisposició a morir per la causa, a assumir aquest risc si això aconseguia l’anhelada independència. Ella em miraria amb aquests ullets tristos i se n’aniria a dormir amb una tranquil·litat que ni les pastilles assoleixen. I hauria fet la bona acció del dia. En sortiria amb l’estómac encongit, però convençut d’haver fet una bona feina. S’equivoquen si l’ataquen. Cal tenir molt poca humanitat per abalançar-se sobre una malalta, per molta ràbia que ens doni allò que diu. Una mica de sensibilitat, si us plau.
