«Saramago advocava per la integració d’Espanya i Portugal»

Entrevista a Francesc Ponsa

Periodista free lance i professor universitari en l’àmbit de l’educació social i política. És autor, amb el pseudònim Francesc Miquel, de la novel·la Aquell estiu del 99 (Quorum Llibres). També ha publicat De la ceguesa a la lucidesa (Prohom Edicions) sobre José Saramago, i ara, coincidint amb el centenari del seu naixement, Ensayo sobre José Saramago (El Viejo Topo).

Qui és José Saramago, més enllà del seu Premi Nobel?

Destaco dos aspectes de Saramago. En primer lloc, el seu compromís com a escriptor, intel·lectual, polític, social… Va ser una persona molt compromesa. Una referència de la qual avui no trobem paral·lelismes. En segon lloc, el seu autodidactisme. No va passar per la universitat. Mentre aprenia l’ofici de manyà, a les nits anava a les biblioteques públiques, com la del Palácio Galveias, on llegia Gógol, Pessoa… Es va formar intel·lectualment de manera autodidacta i, paradoxalment, encara que mai va trepitjar la universitat, va ser investit honoris causa per més de vint universitats de tot el món. Saramago va ser algú molt humil, compromès i autodidacta.

És potser més fàcil trobar antagonistes que afins a José Saramago?

Sí. Vargas Llosa, per exemple. Ens hem quedat orfes d’una veu compromesa, com va ser en el seu moment la de Saramago. En aquest moment no hi ha ningú com ell. Sobretot, per la seva valentia a l’hora de dir les coses, de denunciar situacions, de posar-li el cascavell al gat. També de pronunciar-se en contra de la tirania dels mercats, dels poderosos. Ningú té la capacitat, la potència de veu i el compromís que tenia Saramago. Hi ha gent, sens dubte, involucrada en causes similars a les que ell va defensar, però que no tenen el seu altaveu, que es deu en part al Premi Nobel.

Què va tenir més a veure en la seva presa de consciència política, el seu ADN de classe, o la seva cultura adquirida?

Una cosa porta a l’altra. Hi influeix indubtablement el seu origen humil. De fet, ja ho explica a Petites memòries. Parla de la seva vida fins als 11 o 12 anys i diu que l’essencial de la seva existència és aquí, a la seva infantesa. Va néixer a Azinhaga, un poblet al nord de Lisboa on el primer que es veu en arribar-hi és el local del Partit Comunista. Aquests orígens van influir molt en Saramago i es van potenciar amb les seves lectures.

A més del seu obvi interès per la literatura, Saramago era un lector, diguem-ne omnívor, interessat per la Il·lustració, la filosofia, la història…?

Era un gran lector i, a més, durant una època, va treballar com a traductor d’obres de pensament, filosofia… Una cosa que va influir en els continguts, la visió de la seva obra posterior.

La religió és una cosa molt present en els escrits de Saramago. L’atreia, la combatia o, com a Unamuno, potser li provocava angoixa?

Crec que Saramago era un ateu superconvençut, però que havia llegit i estudiat molt les religions. Era un gran coneixedor de la Bíblia i, per tant, la seva oposició a la religió beu molt de la concepció marxista sobre ella. Critica aquesta moral controladora que, a través de les religions, exerceix el poder sobre els ciutadans. Saramago era hereu de la Il·lustració, i en moltes de les seves obres denuncia el paper de l’Església, còmplice dels terratinents, en el sistema de dominació dels desfavorits.

En qualsevol cas, Saramago despertava l’hostilitat de la dreta portuguesa…

El desaire més gran que se li va fer a Saramago va ser el que va passar en relació amb el Premi Europa, quan el Govern conservador de Cavaco Silva el va vetar per haver publicat L’Evangeli segons Jesucrist. Això va motivar que Saramago s’exiliés a Lanzarote. Es va enfadar amb aquesta censura, en la qual va tenir bastant a veure l’Església, que a Portugal, com a Espanya, posseeix un poder considerable. En els Quaderns de Lanzarote hi ha passatges en els quals Saramago parla de les cartes amenaçadores que rebia de lectors catòlics.

Com s’explica aquesta versatilitat de Saramago, que va des de l’atmosfera barroca del XVIII, a Memorial del convent al kafkià Assaig sobre la ceguesa?

Crec que és conseqüència de la seva pròpia evolució com a escriptor. Comença escrivint sobre els latifundis, impressions personals, memòria històrica… Hi ha una obra clau en l’evolució de Saramago, que és Levantado del suelo, en la qual explica com viuen els camperols. Per a això, va estar durant mesos en una cooperativa agrària de l’Alentejo. A propòsit d’això, va dir que ell no podia escriure de manera convencional sobre allò, perquè la gent té una manera d’expressar-se completament diferent. Aquí va incorporar la seva escriptura revolucionària, amb una puntuació fora de la norma, on els diàlegs s’incorporen a les reflexions del narrador. Saramago diu que ell volia escriure de la mateixa manera que parlava la gent. Aquí hi va haver una primera evolució en l’obra de Saramago. Després comença a incorporar l’al·legoria com a recurs. Parteix d’un impossible. A La balsa de piedra (el meu llibre preferit), la península Ibèrica se separa de França i, a la deriva, va cap als països de l’Amèrica Llatina. A l’Assaig sobre la ceguesa, tothom es queda cec, i a l’Assaig sobre la lucidesa, tots els votants voten en blanc. A Les intermitències de la mort, de sobte, la mort desapareix.

Com va influir el Premi Nobel, amb les seves exigències i els seus oripells, en un treballador de les lletres minuciós, introvertit, com era Saramago?

Va significar un abans i un després. Era conegut pel seu compromís polític i social, per la qualitat de la seva obra, però el Nobel el va catapultar a ser reconegut universalment. Era requerit per universitats, institucions… i intentava complir amb tothom. Això va augmentar la seva visibilitat, la seva denúncia, el seu discurs valent… La contrapartida va ser que la qualitat de la seva obra se’n ressent a partir d’aquest moment.

Portuguès de naixement, veí de Lanzarote, Saramago no oculta el seu somni iberista, sinó tot al contrari…

Saramago va dir obertament que Portugal i Espanya estaven cridats a integrar-se. Referint-se a la Unió Europea, deia que havien prevalgut més els interessos econòmics que altres qüestions en el procés de convergència. Com a comunista i iberista llança l’al·legat de La balsa de piedra, aquesta visió d’Espanya i Portugal que segueixen tenint la seva essència, la seva cultura, en un context europeu, però mirant cap a l’Amèrica Llatina.

A propòsit d’aquestes identitats compartides, com s’ha vist Saramago a Espanya?

A Espanya, com a Portugal, Saramago polaritzava. O t’agradava, enlluernava, encantava, o el detestaves. És un personatge que no admetia grisos. Per a la part conservadora de la societat espanyola, la més religiosa, era una persona incòmoda. Per contra, per a la gent compromesa Saramago era un referent. De fet, en les mobilitzacions del 15-M, mort ja Saramago, se’l va considerar un dels referents intel·lectuals, i actualment el seu pensament està més viu que mai.

Saramago s’adhereix al PC en l’època de Stalin, en ple comunisme de guerra. Es va significar en aquest sentit com un militant dogmàtic, o el seu humanisme, la seva compassió, van modular la seva sensibilitat?

Saramago era una persona oberta. No portava bé les disciplines de l’organització. Més enllà dels comissaris polítics, que podien dir el que calia pensar, era fidel a les seves idees, a les seves afinitats. No va ser res semblant al que ara s’entén per estalinista. Era un lliurepensador, i de fet va tenir enfrontaments amb dirigents del Partit Comunista, perquè era crític amb alguns posicionaments o no acatava determinades directrius. Curiosament, en ocasions es mostra crític amb la tebiesa amb què, a parer seu, s’abordaven determinades qüestions.

Saramago potser transmetia una imatge de persona molt seriosa, sàvia, paternal, una cosa antiga… En la proximitat, en el seu tracte personal, tenia una mica d’això?

En la proximitat era una persona molt accessible. El vaig entrevistar diverses vegades, una d’elles a Barcelona, on em va obrir la porta de la seva habitació en sabatilles. Era càlid, algú amb qui de seguida et senties proper. També el vaig visitar a Lanzarote, quan acabava d’escriure El viatge de l’elefant, i havia superat una malaltia que va estar a punt d’acabar amb ell. Saramago sempre estava envoltat de gent que el visitava. No era un intel·lectual instal·lat a la seva torre d’ivori, sinó justament el contrari. Segur que el seu origen, que ell tenia molt present, va contribuir sens dubte a la seva afabilitat.

Facebook
Twitter
WhatsApp

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.