Joan Laporta és perfectament capaç de provocar una guerra civil entre els seus, de provocar tensions insuperables dins d’aquest col·lectiu de coneguts, amiguets, col·locats, palmeros i no pocs periodistes que, per les raons que siguin, li deuen una lleialtat incondicional i cega.
És curiós que, mentre la majoria dels socis viu fins i tot amb eufòria el ressorgiment de l’equip de Xavi, ni que sigui per a celebrar els progressos d’una imparable carrera cap a la conquesta d’un lloc de Champions per a la pròxima temporada, l’entorn més actiu i compromès d’aquesta presidència ha començat a estomacar-se entre si a les xarxes en un to molt agressiu. Una reacció de nerviosisme i d’inseguretat davant la menor crítica o desviació del credo.
A la vista de l’intercanvi de cops detectat, la unitat entorn de la figura de Laporta comença a esquerdar-se entre els qui secunden les decisions del president, siguin les que siguin, amb una adhesió indestructible i irracional, i els qui, encara que s’identifiquen igualment entre els laportistes, s’atreveixen a discrepar lleugerament o a suggerir que la gestió presenta fissures respecte al pla inicial.
Intolerància pròpia d’un exèrcit de talibans integrat per aquells que, a l’ombra de Laporta, han pogut recuperar o començar a gaudir gràcies al Barça, d’una vida de cinc estrelles per la qual semblen estar disposats a tot, a mossegar als seus propis ‘germans’ si fa falta, amb la condició de no perdre-la.
És el cas de Xavier Sala-i-Martin, ara número u de la Fundació Barça i gladiador implacable del seu neoemperador, que ahir va saltar a la jugular del periodista Ernest Folch, poc dubtós de militar en el bàndol guanyador de les últimes eleccions, per no haver aplaudit amb l’entusiasme degut l’encert de prescindir del CEO.
“Laporta va confessar sense ruboritzar-se que el Barça havia de dirigir-se com una empresa familiar, que no feia falta cap CEO i que n’hi havia prou amb un director general. És a dir, que es confirma que amb la marxa abrupta de Reverter s’avorta definitivament el camí cap a la professionalització de la gestió que Laporta va defensar a la campanya electoral i s’opta per una gestió a l’estil dels anys vuitanta”, va escriure Folch en el seu últim article.
La resposta de Xavier Sala-i-Martin va ser ràpida i enverinada: “Ernest: no tens ni idea de com funcionen les empreses. El CEO NO ÉS UN CONTRAPODER. És qui ha d’executar la visió dels propietaris (consell d’administració). Els propietaris del Barça (socis) van votar LAPORTA”, va escriure en un d’aquests fils de Twitter en els qual es va anar encoratjant: “El fet que el Barça estigui constantment vigilat per periodistes com Folch, que pontifiquen sense saber res, fa que totes les hòsties se les emportin els presidents (fins i tot per coses que decideix el CEO)… I ens podries dir quina diferència pràctica hi hauria en el Barça entre un CEO (Chief Executive Officer) i un director general atès que la directiva els nomena i acomiada quan vol? Si creus que tenir un nom pompós en anglès et fa més professional, ets més il·lús del que pensava”.
Per a rematar la seva línia de pensament va acabar deixant una reflexió interessant: “… i, per tant, els presidents (TOTS!) acaben pensant: si les hòsties me les emporto jo, doncs seré jo qui prendré les decisions”.
En definitiva, com ja es va percebre en el moment que Ferran Reverter va renunciar al càrrec, el nucli dur del president ho va interpretar com una traïció i una deslleialtat, moment a partir del qual el CEO va deixar de considerar-se un fenomen en el seu càrrec, el millor fitxatge i un descobriment de Laporta, el geni de les finances, el Messi dels CEO i el professional que, amb una clarividència i visió excepcionals, no només havia arranjat la situació econòmica amb un crèdit de Goldman Sachs (590 milions) a una velocitat de vertigen, sinó que, també com a resultat d’aquesta lucidesa pròpia dels escollits, havia intuït que el pacte amb CVC era un parany mortal i que l’aposta bona era la de la Supercopa.
No importa que, en tota aquesta estratègia, Laporta estigués d’acord i alineat amb Reverter, ni que tots dos participessin d’un pla de capitalització mixt, a l’estil del Bayern de Munic, com l’únic model possible de salvació.
Dit d’una altra manera, Reverter mai va poder fer un pas que no hagués beneït el president i que la crisi i ruptura entre tots dos va ser pel motiu invers, a causa que el president li amagava al CEO els seus capritxos, fitxatges, decisions i negociacions pròpies d’un personatge com Laporta, impulsiu, totalitari i manaire que quan arriba carnestoltes es disfressa de Rei Sol.
Sala-i-Martin, desesperat per vendre algun llibre, va buscar l’enfrontament a les xarxes contra Ernest Folch impulsat per un atac emocional entre ansiós i nostàlgic dels temps en els quals ell mateix, amb Joan Laporta, Rafael Yuste i Joan Oliver, formaven aquell gran equip d’amiguets, que eren com una família, que va arruïnar al Barça primer i després va liquidar al Reus.
Precisament, Ferran Reverter buscava evitar que la història es repetís, però es va topar amb la cruel i inevitable realitat d’un president al més pur estil Putin, democràticament escollit, al qual se li ha permès convertir-se en aquest gran dictador que tant admira Sala-i-Martin.
La figura de director general com a tal es va crear al Barcelona l’any 2001 sota la presidència de Joan Gaspart amb l’objectiu de professionalitzar les àrees de gestió de l’entitat.
Anteriorment, amb Josep Lluís Núñez al comandament de l’entitat, el mateix president exercia per analogia de les seves funcions com a CEO, no remunerat, assistit per un gerent i un director financer.
El primer director general del FC Barcelona va ser Xavier Pérez Farguell, l’executiu de major rang en el club fins a l’arribada de Joan Laporta a l’estiu del 2003. El seu substitut va ser el llavors vicepresident econòmic Ferran Soriano, actual CEO del City Football Group, el conglomerat empresarial que administra, entre altres, clubs com el Manchester City. El va substituir Anna Xicoy fins que el 2008, poc després de la dimissió de vuit directius, entre ells el mateix Ferran Soriano, Laporta va poder per fi fitxar Joan Oliver, exdirector de Televisió de Catalunya (TV3), que va ser el màxim executiu del club fins a l’arribada l’any 2010 de Sandro Rosell com a màxim mandatari.
El CEO escollit llavors va ser Antoni Rossich, sense experiència en el món del futbol, que seria rellevat el 2014 per Nacho Mestre després de signar uns beneficis de més de 120 milions en quatre temporades. Feble i desorientat, Mestre va ser rellevat ràpidament per Òscar Grau fins al 2021.
