Joan Laporta ha decidit celebrar en gran, a l’estil napoleònic, el seu primer aniversari com a president, fent coincidir el dilluns passat dia 7 de març amb la depuració i esterilització dels últims vestigis de l’efímera etapa de Ferran Reverter -el CEO que va creure haver domat a la ‘bèstia’-, i el nomenament d’un nou “compliance officer”, Sergi Atienza, pràcticament un estret col·laborador del seu despatx professional, una espècie de soci, més un “amiguet” que una altra cosa, de professió advocat i activista del laportisme, que el dilluns es va dedicar a esborrar tots els tuits en els quals, a força d’insultar a Rosell i a Bartomeu, s’ha guanyat el càrrec.
Les dues notícies van coincidir en el temps el dilluns passat. D’una banda, l’acomiadament fulminant dels dos executius que Ferran Reverter va aconseguir introduir en l’estructura del club, Juan Manuel Mateo, director de tecnologia, i Xavier Mas, “compliance officer”, mentre que per l’altre es filtrava i difonia el nom del seu substitut, Sergi Atienza. Una elecció a dit, pròpia del gran dictador en el qual s’ha convertit, eliminant d’aquesta manera el darrer control a una junta directiva que ja no és tal orgànicament, sinó que avui és només un niu de cortesans i de ‘palmeros’ que ni pinten res ni són cridats a consultes ni té ningú més poder de decisió que el derivat de la seva influència personal sobre el president.
Laporta ja no és, un any després, un president electe sotmès a uns estatuts, a una assemblea, al rigor d’un CEO professional, a la necessària estabilitat de la junta i a un personatge com el “compliance officer”, en principi amb la capacitat i el poder suficients per a exercir contramesures en cas d’abús de poder o d’actuacions que no s’ajustin als principis de la bona praxi en la gestió.
No sense motiu, encara que amb la boca petita i assumint el risc d’entrar a formar part de la llista negra del president, només algunes veus de twitter han acusat de nou el president de nepotisme, preguntant-se si aquest és el club promès per Laporta, transparent, democràtic, exemplar, participatiu i socialment obert. La resposta està en la realitat d’un Barça que ja s’ha convertit en una versió molt pitjor, una mala imitació i una broma de mal gust comparat amb el club ‘heretat’ de Josep Maria Bartomeu.
Algunes d’aquestes veus es pregunten com hauria reaccionat la premsa a tots els despropòsits de Laporta si, per exemple, Bartomeu hagués col·locat com “compliance officer” a un advocat amic seu amb la garantia que el seu paper en el club es reduirà al d’un submís i obedient enterrador de conflictes, negligències, denúncies o irregularitats com les que ja es gesten dia a dia sota la política pròpia d’un president mitat Neró i en part Calígula.
Laporta ja és l’amo i senyor d’un Barça sense avals, sense límit de deute ni de pèrdues, sense CEO i sense “compliance” en el qual familiars i amiguets fan i desfan en un entorn on impera la por, el pànic i el terror a discrepar i la crítica només es tolera edulcorada, parcial, esbiaixada i polida.
La premsa, domada com abans mai ho havia estat, accepta i aplaudeix que Joan Laporta passi de lloar la professionalitat i el talent de Ferran Reverter a afirmar, com en el seu discurs d’aniversari, que “el club requereix la gestió d’una empresa familiar fins que capgirem la situació”, admetent que havia assumit el comandament del poder executiu al costat d’algun dels personatges ‘papallones’ del seu entorn.
Possiblement, aquest és el pitjor dels escenaris per a un club que ja està cent milions per sota del pressupost, perquè en un any no ha aconseguit ni un sol ingrés, ha augmentat la despesa i es reuneix amb els periodistes per a prometre’ls a Haaland i sis o set fitxatges més en una espiral de bogeria que de moment ha empitjorat terriblement la situació econòmica, financera i creditícia del club.
Mentre ell mateix aviva el foc d’una premsa que aplaudeix d’allò més la seva gestió i reforça aquest “Hem tornat!” amb el qual domina el relat més eufòric dels últims temps, a la vida real no se sap res cert de l’interès de Spotify per quedar-se amb la samarreta, ara necessita recuperar com sigui aquella oferta de CVC que era inadmissible i una aixecada de camisa i sembla que Goldman Sachs, que li nega segur el finançament per al Palau Blaugrana, també ha frenat el crèdit de l’Espai Barça.
Encara que Laporta domini el missatge i l’entorn, la veritat és que, fora de Catalunya i d’aquest barcelonisme més provincià i a l’abast de l’aparell mediàtic que tan bé controla, fora d’aquest petit univers, però sobretot a l’estranger, el seu escàs prestigi com a gestor i la seva mala reputació en els negocis no sols va en augment, sinó que quan ell mateix agafa les regnes de qualsevol operació, la possibilitat que es trenqui augmenta perillosament.
Actuacions com la d’assegurar-se la mansuetud del “compliance officer”, el seu passat en el mateix Barça i al Reus, la venda de Viladecans i altres ‘gestes’ del seu palmarès blaugrana no ajuden a millorar el seu perfil, molt menys quan el seu vicepresident econòmic, Jaume Giró, fuig espaordit i el primer gran CEO que fitxa no resisteix ni un any en aquest infern.
Res a veure amb aquesta altra realitat que ahir mateix es va creure la premsa, convocada per a distreure-la de tots aquests assumptes pendents, en un esmorzar amb el president, multitudinari, en el qual Laporta va parlar de fitxatges i de la quantitat de patrocinadors i de sponsors que fan cua al Camp Nou per a millorar unes finances que ell mateix ha destrossat.
Per cert, que en aquest esmorzar, coincidint amb el Dia de la Dona, no va ser convidada ni una sola periodista, en una altra demostració realista de com viu el club aquesta qüestió de la paritat i de la reivindicació per la igualtat de tracte i de drets. No és casual que Laporta, encara que ara celebra com un boig els èxits del Femení, va guanyar les eleccions fa un any sense saber recitar ni tan sols tres noms de l’equip que, al cap de tres mesos, conquistaria el Triplet, el primer d’un club europeu, també el primer d’un club com el Barça capaç d’ostentar en el seu Museu el femení i el masculí i també la primera Champions de la secció blaugrana. Herència.
Tornant al perfil del nou “compliance officer”, Sergi Atienza, un dels tuits que va voler esborrar del seu compte feia referència a una etapa concreta de la junta anterior: “En el moment en què Bartomeu estava en el comitè de compliance la guineu estava dins del galliner”.
El va escriure sens dubte per a merèixer en el seu moment l’aplaudiment del seu company de despatx, Joan Laporta, perquè tots dos advocats figuren en el Col·legi amb la mateixa adreça, Av. Diagonal 469, pis 6, i no com una casualitat de la vida, sinó perquè fa anys que van combatre junts el que ell mateix qualificava de ‘barto-rosellisme’.
A partir d’ara, compartiran també oficines al carrer Aristides Mallol, encara que no se sap del tot qui serà la guineu i qui la gallina. En tot cas, sempre cal anar amb compte amb els llops.
