Com a bon president ‘emèrit’, Joan Laporta menja en el mateix plat amb l’entorn del rei Juan Carlos, un monarca amb el qual comparteix una ben guanyada i reconeguda habilitat per a escapar permanentment de la justícia, sobretot dels fiscals.
No té ni la mateixa sort ni tampoc la mateixa inviolabilitat Iñaki Urdangarin, que va completar una extraordinària carrera com a esportista d’elit amb el Barça, però a qui no li penjaran, a diferència del Palau Blaugrana, la seva llegendària samarreta a la Zarzuela.
Per a la casa i la família reial Urdangarin s’ha convertit en un empestat, molt més ara que, a més d’estar complint condemna per aprofitar-se de la seva condició d’espòs de la Infanta Cristina i gendre del rei en el seu moment, acaba d’anunciar la seva ruptura en el si d’aquest matrimoni que tan feliçment es va celebrar a Barcelona fa ja molt, molt de temps.
Com en els contes de prínceps i de princeses avui és una imatge gairebé de fantasia la de la parella, Cristina i Iñaki, passejant en calessa pel centre de la Diagonal camí del banquet al Palau de Pedralbes, avui destinat a les activitats institucionals de la Generalitat.
A Iñaki, no obstant això, quan Espanya sencera sembla donar-li l’esquena, el Barça de Joan Laporta li ha obert les portes perquè, en el camí de la seva reinserció, pugui acreditar unes pràctiques com ‘coach’ esportiu i millorar així el seu currículum de cara a la seva integració en la vida social.
Gens reprotxable, al contrari, participar i contribuir al benefici que per a un reclús suposa que el seu club de sempre el readmeti i faciliti el seu camí de tornada, amb més motiu si, a més, el seu fill Pablo Urdangarin ja és professional de l’equip d’handbol blaugrana, seguint els passos del seu pare.
El que ha cridat l’atenció del cas és que Joan Laporta i la totalitat del seu nucli dur, l’oposició a Bartomeu al complet i el seu cor mediàtic corresponent, seguidors i milers de votants havien reclamat a la junta anterior, també a la de Sandro Rosell, la retirada d’aquesta samarreta del Palau Blaugrana.
Argumentaven que els seus delictes econòmics i la seva pròpia condició de ciutadà beneficiat per pertànyer a la casa reial eren contraris, indignes i incompatibles amb els valors i el credo barcelonista.
Des de la directiva anterior, contra aquest corrent que intentava convertir en un altre element de crítica a la seva gestió, es mantenia i defensava, amb un criteri inamovible, que la samarreta se li havia exhibit exclusivament en honor i reconeixement als seus mèrits esportius com a professional del club, al qual va servir impecablement, així com a la selecció i a l’olimpisme en l’àmbit de l’esport.
Enric Masip, avui assessor del president Joan Laporta, militava també en les files dels qui consideraven que la conducta criminal i la condemna carcerària a Urdangarin tacaven la imatge del FC Barcelona, sent necessària una urgent marxa enrere. Era el mateix Enric Masip que ara s’esgargamella amb tuits reparadors i justificatius en la direcció contrària. “Fer pràctiques no és un treball. Què fem? Li tanquem les portes del Palau? Iñaki i jo no érem amics. Els millors amics d’Iñaki eren Barrufet i Barbeito. El meu amic de l’ànima era Mateo Garralda (…) Crec que en un moment així no cal anar a rebentar la gent”.
Masip, com resulta evident, no sap fer una altra cosa que repetir el que digui el seu pagador, qui sigui, i obeir-lo amb una lleialtat cega, sense cap altre criteri ni argument propi. Mai ha destacat per això precisament, sinó per les seves limitacions.
Sobre el fet d’admetre ara a Iñaki Urdangarin en pràctiques la decisió planteja dues qüestions d’interès. La primera, relacionada amb la legítima i plausible decisió de la directiva blaugrana d’obrir-li les portes per a col·laborar en la seva reinserció després de passar per la presó. La pregunta que planteja és si també es beneficiaria de les mateixes oportunitats i tracte de favor qualsevol altre soci del Barça en una dificultat semblant, necessitat de la protecció i de l’ajuda del club. Segurament que no.
L’altra qüestió és analitzar qui i quins fils s’han mogut en la rebotiga per a fer possible que l’exinternacional de l’handbol blaugrana hagi tornat al Barça sigil·losament, encara que no prou perquè la seva presència no acabés transcendint.
El vincle entre Joan Laporta i l’entorn d’Iñaki Urgangari té a veure, i molt, amb l’època en què, sent Laporta president, el club va estrènyer relacions amb la Cruyff Academy mitjançant un conveni que, a canvi d’un bon finançament del club, possibilitava que empleats del Barça poguessin seguir alguns dels cursos en matèria de gestió d’entitats esportives.
El director de la Cruyff Academy no era un altre que Diego Torres, el soci d’Urdangarin en el cas Nóos, que va acabar tancant a tots dos a la presó per diferents delictes.
Joan Laporta, a més d’haver mantingut amb Cruyff, la seva família i el seu entorn una relació intensa d’amistat i també professional, n’ha fet ostentació al llarg dels anys, si bé en el cas de Diego Torres, home de confiança de Johan i de Laporta, va procurar que aquesta amistat no fora de domini públic i que els fets i el sumari del cas Nóos no esquitxessin la seva imatge.
Com els favors es tornen, el president blaugrana va haver d’accedir al fet que Urdangarin tornés al Barça per fer aquestes pràctiques i per al que faci falta, sense importar que ell mateix i els seus haguessin utilitzat la seva samarreta per anar a la guerra contra Bartomeu.
Un altre personatge del club que també ha jugat les seves cartes en aquest assumpte ha estat, des de fa molts anys, el Dr. Josep Antoni Gutiérrez, reclutat en el seu moment per un altre llegendari de la secció, el tècnic Valero Rivera en 1993. Més enllà del seu paper com a responsable mèdic, el Dr. Gutiérrez va tenir, des de sempre, una gran ascendència sobre l’equip en general, especialment, no obstant això, sobre alguns jugadors com Iñaki Urdangarin, al qual sempre va protegir i va cuidar com un amic.
Durant el llarg procés d’imputació i procés judicial, el Dr. Gutiérrez li va procurar visibilitat i imatge sempre que l’equip d’handbol blaugrana va ser a l’estranger, com a París o Doha, i va aconseguir que pogués saludar als seus excompanys i successors. En el retorn d’Iñaki al Palau hi ha tingut mòlt a veure i a dir.
L’última paraula, en qualsevol cas, l’ha tingut el president Joan Laporta i la seva obligació d’exercir un protectorat del cruyffisme. Encara que Laporta ara governi sense control, durant molts anys qui li marcava el pas era Cruyff, al qual generosament li corresponia també, dotant a la seva Cruyff Foundation amb els recursos necessaris pel seu bon funcionament, principalment d’estructura, incloent les nòmines de les seves filles, Susila i Chantal.
Laporta és un curiós independentista català que no només passarà a la història per defensar la samarreta d’Urdangarin en contra de tot el seu entorn, sinó que aquest clan laportista continua mirant cap a un altre costat cada vegada que el seu excunyat Alejandro Echevarría, membre de la Fundación Francisco Franco, apareix en aquests negocis i operacions que tots dos es porten contínuament entre mans, més fàcils i lubrificades si les promociona el president del Barça, encara que sigui, almenys en aparença, al marge del càrrec i associades al seu perfil professional.
