Ucraïna, Catalunya i el senyor Oriol Junqueras

Aquí us espero / i allà és on em dirigeixo / i on ens trobarem. / La nostra és la nació en què encara bateguen rastres d’humanitat, / en què estremeix una carícia, / il·lumina una mirada / i inquieta l’absència. / La nostra és una nació / on viure, / només viure i ni més ni menys que viure, / és tribut més que suficient.

(Ricardo Rodríguez del Río, “Convocatòria”)

Em baso en un article de Joaquim Coll: “A Ucraïna, igual que a Catalunya?”.

Divendres passat 25 de febrer es van reunir a Barcelona les executives d’EH Bildu i ERC encapçalades per Otegi i Junqueras. En ser preguntat en roda de premsa per la invasió, el senyor Oriol va deixar anar el següent: “Ucraïna estaria encantada de seure en una taula de negociació, però si no es produeix és perquè hi ha una agressió exterior per part d’un Estat que vol imposar-se i que està condicionat per les temptacions totalitàries. Doncs, en el nostre cas, tres quarts del mateix”. Va afegir Junqueras: l'”autoritarisme i la corrupció” de Putin són similars als d’alguns partits espanyols (per al senyor Oriol, partits no catalans; per a la corrupció a .Cat vegin el llibre de Joaquim Bosch sobre la pàtria i la cartera) (En altres ocasions dirigents nacional-secessionistes han comparat, sense que els caigués la cara de vergonya, la situació de les poblacions del Donbass sota el règim de Kíev amb la situació de “Catalunya sota el domini de l’Estat espanyol”).

Sense entrar en altres consideracions de l’article (tinc algunes discrepàncies), Coll té molta raó quan sosté que la comparació “és d’una indecència moral enorme i mostra la hispanofòbia profunda del personatge i en general de la major part del separatisme”. Que des de Junts o la CUP, els més radicals (encara que no són pròpiament radicals) del món nacionalista, s’utilitzin aquest tipus de paral·lelismes és lamentable “però que ho faci Junqueras en nom d’ERC” posa de manifest un malentès que recorre, que segueix recorrent la política espanyola: “creure que hi ha moderats en el separatisme. Una cosa és que els republicans ara mateix siguin pragmàtics, realistes, i una altra que no mirin Espanya des d’un odi profund i no somiïn amb el mateix que els altres [la cursiva és meva].” A la diana també, encara que més que la política espanyola, el que la confusió recorre són les concepcions, les conviccions i les aproximacions dels partits espanyols d’esquerra (esquerra en sentit ampli o amplíssim).

Aprofundim una mica més en aquestes declaracions del senyor Oriol. Què pensar d’un dirigent que, en circumstàncies certament tràgiques, fa unes declaracions sabent com sap, és historiador, la falsedat profunda de la comparació? Un lapsus, un mal moment, una desvarieig? Què podem inferir?

Doncs que segueix regint en la lluita política a .Cat el val tot, que segueix al lloc de comandament i en perfecte estat de revista una ideologia hispanofòbica (expliquin el conte que vulguin explicar) que ha calat (profundament, han treballat intensament per aconseguir-ho ) en amplis sectors de la ciutadania de .Cat (jo mateix n’he estat exemple: durant gairebé 50 anys m’he negat, per convicció ideològica, a pronunciar el nom Espanya), una hispanofòbia transmesa no només des del nacionalisme .Cat sinó – és potser el més greu, el que més dol- des de col·lectius i organitzacions d’esquerra, missatge amb profunda penetració (es viu com si fos “natural”, com si es tractés del moviment rotacional de la Terra, per exemple) a les famílies de classe mitjana catalanoparlants.

Aquesta és una raó i, una altra més, parlant més en general, és que a les “grans figures” del nacionalisme .Cat (amb algunes poques excepcions) els importa un rave la irresponsabilitat i irracionalisme de les seves declaracions si amb elles segueixen abonant (i des-educant) el marc conceptual dels seus fidels, si amb elles abonen la distància, la separació Catalunya-Espanya, alhora que segueix calant, com a pluja fina, la falsa idea que no ens podem entendre, que Espanya no pot entendre el veritable poble de Catalunya, que els charnegos som espanyols infiltrats i que l’única solució possible és la creació d’un nou mur-Estat que, per les bones o per les no tan bones, “catalanitzi” profundament la societat. El programa de màxims i de mínims.

Que tot això es faci, a més, amb un tema de tantes cares com el que estem vivint, on qualsevol aproximació simplista és pueril i irresponsable, és una nova il·lustració de l’irracionalisme de la ideologia (inalterable de moment) del nacional-secessionisme: el procés ha fracassat però el processisme segueix amb el raca raca.

Mentrestant, VOX, una força política que fa cinc anys obtenia menys de l’1% de vots, se situa ara entre el 18% i el 19% (de moment). Alguna relació entre el que els he explicat i la més que perillosa puixança de la ultradreta a Espanya?

 

Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides