Plantar cara, dones i repressió

Susana Alonso

El 8 de març s’acosta. Ja fa uns anys que és massiu. El purplewashing funciona, malgrat haver-hi encara un sector retrògrad i atacs furibunds a les dones que defensen l’avortament, les dones trans o la inexistent “ideologia de gènere” que han inventat com a etiqueta per atacar tot allò que pugui ser un avenç en els drets de les dones. Però com ja diu el que ja és gairebé un tòpic, hauria de ser 8 de març cada dia. El reconeixement al moviment feminista ha de passar, també, per la no criminalització, i no parlo de sectors conservadors, sinó d’institucions i persones aparentment properes a les idees feministes.

La repressió contra les dones és gairebé invisible entre totes les violències rebudes, però també en comparació amb la repressió general. Carme Forcadell i Dolors Bassa ens ho han fet veure els darrers anys, però també una bona mostra d’això és que ningú coneix la repressió política de moltes dones. En la lluita política i en la repressió, les dones hem estat invisibles i doblement victimitzades. Deia Carme Forcadell en una conversa: “Jo soc tan republicana, independentista i d’esquerres com abans d’entrar a la presó, però n’he sortit més feminista, perquè he comprovat com afecta la justícia les dones. Es tracta de manera desigual dones i homes, qui té recursos econòmics o no. Tenim les lleis però no la justícia. Hi ha dones a la presó perquè no tenen 3.000 euros per a la fiança. O dones que tenen un advocat d’ofici que veuen mitja hora abans del judici. Quin dret a la justícia tenen en aquestes condicions? Això per mi és inhumà”.

La violència patriarcal i la violència d’Estat van juntes, i la invisibilitat l’accentua; és un doble exercici violent. El gènere és una construcció jeràrquica que ens vol posar a les dones en una situació de submissió a nivell social. Les estratègies de resistència de les dones passen molt per la quotidianitat –però no únicament– i solen ser menys èpiques –evidentment sense generalitzar–, fet que comporta el menyspreu de molts que pensen, i defensen, que les emocions són feblesa i que la lluita només pot tenir trets heroics. En aquesta lluita constant, la violència estructural, la repressió de la dissidència i l’activisme afecten les dones i resten imperceptibles.

Des del 1974 fins a l’actualitat unes 170 dones han estat represaliades per diferents motius. Podríem parlar de líders polítiques del procés, però no solament. Parlem de sindicalistes, de dones d’esquerres, de feministes que omplen les files de l’anonimat. Repressió directa o multes a col·lectius feministes per accions del 8 de març o el 25 de novembre, amb exemples punyents: les dones de 8 Mil Motius pel fet d’aturar les vies del tren el 8 de març; les feministes de Femen; identificacions per pintades favorables a l’avortament o l’aplicació de la llei mordassa a algunes de les mobilitzacions de la vaga feminista. Són exemples en el marc de mobilitzacions feministes, però la repressió que pateixen les activistes no es dona només en aquestes accions específiques.

El Centre de Defensa dels Drets Humans Irídia va publicar, el març del 2020, un informe sobre pràctiques feministes per fer front a la repressió en el qual destaquen: “És sabut que les dones i les persones que transgredeixen les normes heteropatriarcals susciten més hostilitat. És a dir, la implicació en les lluites de defensa de drets per part de les dones no només suposa un desafiament polític, sinó que aquesta mateixa implicació és en si un desafiament a les normes culturals i socials que estableixen el paper de la dona en la societat. Això suposa que l’actuació punitiva de l’Estat tingui un caràcter repressor específic, que avisa i fa patent que les dones no poden transgredir la llei. Així mateix, les particularitats de la vivència de la repressió per part de les dones també queda condicionada per un ambient social patriarcal en què tant la vida de les dones com les seves aportacions no són valorades de la mateixa manera que les dels homes”.

D’altra banda, la violència sexual plana sempre com a amenaça. Els testimonis són innombrables: “Cállate, zorra”, “te jodes, puta”, “si no col·labores et violaré”, o bé, despullar- les, magrejar-les, posar-los objectes a l’anus… El doble càstig pel fet de ser dona activista és una evidència. La invisibilitat és part de l’androcentrisme en la repressió. La dissidència es castiga. La discriminació i menysvaloració de les dones en forma part.

Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.