Ursula Hirschmann o la necessitat de reescriure la història europea en femení

Susana Alonso

El poder de transformació que tenen les dones i els homes en àmbits com la cultura i la història és determinant en la manera com concebem el món. Si treballen en la mateixa mesura però només ells són visibles, el missatge que enviem és que les dones no són capaces de pensar i transformar la realitat. És el que ha passat durant segles amb una història escrita per homes i protagonitzada per homes. La figura d’Ursula Hirschmann és un exemple molt clar de la marginació femenina d’una historiografia masculinitzada que, fins fa poc, no havia estat capaç de veure- hi res més que la parella d’Eugenio Colorni i Altiero Spinelli, dos dels homes que van concebre el Manifest de Ventotene que donaria lloc al projecte europeu.

El llibre Ursula Hirschmann. Una dona per i per a Europa, de la historiadora italiana Silvana Boccanfuso, és un intent de reconèixer el paper d’una dona decisiva en la fundació d’Europa. Però també el de les dones en la construcció europea i en la lluita antifeixista. Un intent de reescriure una història en què Ursula Hirschmann es va preguntar què hauríem d’haver fet per aturar l’ascens del feixisme i què podem fer perquè no torni a passar.

Sempre repetim que no hi ha prou consciència que el projecte europeu va tenir el seu origen en la derrota del feixisme i el nazisme després de la Segona Guerra Mundial. Però oblidem el paper que les dones hi van jugar. En part, perquè, com Rosi Braidotti ens recorda en el prefaci d’aquest llibre, l’enllaç entre l’antifeixisme i el cosmopolitisme i el paper de les dones com a ambaixadores de la pau i la cooperació internacional és un dels capítols menys compresos de la història recent .

Hirschmann va ser molt més que la persona que va treure de l’illa de Ventotene el text del manifest transcrit en papers de fumar. Va dur a terme una acció política activa i fonamental en moments determinants, com l’organització del primer Congrés Federalista de l’Esquerra francesa, impulsat per Albert Camus el 1945, o la fundació el 1975 del grup Femmes pour l’Europe.

Boccanfuso revela que les dones antifeixistes van constituir un col·lectiu heterogeni separat per la llengua, la ubicació nacional, però també per orientacions polítiques i ideològiques que tenien en comú la profunda aspiració per la llibertat, la dignitat humana i el respecte. Ursula Hirschmann ens ensenya que el projecte d’integració europea ens ofereix la millor possibilitat de convertir-nos en un subjecte postnacionalista i antifeixista que faci possible també la realització dels valors feministes que s’emmarquen en la lluita per la igualtat de tots els éssers humans.

Ella i les feministes que van treballar per la construcció europea van ser conscients que els sentiments de pertinença podien ser manipulats pel nacionalisme, la xenofòbia i el racisme, i que lluitar contra ells estava connectat amb la violència patriarcal que els habita. Ens planteja a les feministes que no ens hem de preguntar què pot fer Europa per la causa de les dones, sinó què podem fer nosaltres per Europa. La crisi global en què ella es va trobar immersa, combinada amb el replegament identitari i el retorn a les polítiques nacionals, només pot tenir com a resultat una regressió econòmica, social i cultural que afectaria especialment les dones. En les crisis, les polítiques d’igualtat són les primeres a sacrificar-se.

Ursula Hirschmann Fa també una crida a abandonar la idea d’abordar l’acció femenina només quan es tracta de defensar els drets de les dones i no en aquells àmbits que afecten el bé comú. Reclama els drets dels anomenats déracinés, els apàtrides, les persones desplaçades i exiliades durant la Guerra Mundial que avui estan representades pels milions de persones que fugen de guerres, fams i catàstrofes mediambientals i que haurien de trobar refugi i pau en el projecte europeu federalista.

Aquest 8-M, Ursula Hirschmann ens recorda la urgència de tenir en compte el pensament i les propostes femenines i d’aprofundir en els vincles històrics entre el feminisme i l’antifeixisme. No només per una necessitat de justícia, és a dir, reconèixer el paper de les dones en la història, sinó perquè conèixer-lo i reconèixer-ho ens permetrà abordar un futur on les dones i els homes treballin per un horitzó de pau i justícia social en plena igualtat.

(Visited 181 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari