Sobre els cientifics que només veuen el seu “jardí” i l’efecte col•lateral que provoquen

Es parla molt darrerament de la era post-covid o de la societat post-covid, però hi ha un efecte col·lateral i/o un llegat pervers, que tot i que algun analista l’ha posat damunt la taula, no se li ha prestat prou atenció encara. Ens referim a l’abans i després, en relació al protagonisme dels científics. Protagonisme que han generat els mateixos mitjans de comunicació.

Durant més de dos anys, els científics que es dediquen a les ciències biològiques i afins (metges, epidemiòlegs, viròlegs, bacteriòlegs, microbiòlegs, etc.) i tot el ventall de disciplines, organismes, càtedres, investigadors que han tingut relació directa amb la pandèmia, van ser ungits com déus. De fet, més que relació directa, un protagonisme que mai havien tingut fins ara. Fins el punt que en alguns àmbits, s’han convertit en els nous sacerdots d’una religió que no ho tindria que ser mai, ja que sempre s’ha dit que ciència no pot casar mai amb dogma.

A aquest context recent, fruit dels dos anys de pandèmia, cal afegir tres elements més que ja fa anys corren paral·lels a aquest perillós llegat i es retroalimenten. La hiperespecialització, la endogàmia i la descontextualització.

1.- En relació a la hiperespecialització o a que siguin grans especialistes en una disciplina, fa que siguin efectivament, en general, autèntics cracks i brillants i prestigiosos científics en el seu camp de coneixement. Però fa temps, molts anys, que en el camp autodidacta, generalista, empresarial, emprenedor i orientat a l’acció, molt menystingut al nostre país i en alguns àmbits escombrat pel supremacisme i/o classisme acadèmic, es diu que sí, que saben molt d’una sola cosa, però poc o gens de la resta.

Aquesta realitat ha estat amagada els darrers anys a l’Estat espanyol i més a Catalunya, on la febre acadèmica i academicista ha arribat a cotes mai vistes, contagiant a TV3 i moltes institucions, opinió publicada, etc., quan fa molts anys que es diu i repeteix que estem massa orientats a la universitat, als títols, etc. (passen els anys i és el país europeu amb més titulats universitaris, quan fa anys es repeteix que falten tècnics i operaris, i s’han de buscar fora).

2.- En relació a la endogàmia. Cada vegada és més patent, com molts d’aquests científics fan recerca, publiquen, etc. més per augmentar el seu currículum, promocionar-se en la seva carrera o universitat, aconseguir una bona plaça de funcionari acadèmic, saltar a una càtedra, utilitzar-la com a trampolí per entrar a un rectorat, patronat o junta,  donar la raó -amb informes científics- a segons quin organisme o gran institució (sobretot si aquesta subvenciona o patrocina l’entitat acadèmica), amb la mirada posada amb un càrrec en aquesta institució -o en una altra, si paguen més. Tot això més que per un compromís ètic, social, institucional o professional, ja no diguem per una militància política o ideològica -amb objectiu d’ajudar des del seu lloc de treball, destinat a millorar o transformar la societat.

Però ja no estem als anys 70, ni tan sols els 80, que han passat a la història. Ara el que es porta és ser científicament correcte durant el dia, assegurar patrocinis i subvencions (la majoria d’universitats i càtedres avui i cada vegada més depenen d’empreses i fundacions privades) i guanyar un bon sou, i al vespre, ser “revolucionari”. És a dir, durant el dia es deuen, sostenen i conreen (i s’aprofiten) d’institucions en general conservadores i funcionarials, i per la nit, criden i gesticulen sobre la transformació de la societat, la innovació, sobre el “col·lapse” en el que estem entrant, etc., tot amb un llenguatge molt radical, sovint molt trencador i anticapitalista (en la retòrica), que es dona la mà o millor encara, que intenta nodrir i liderar nous moviments socials. Quasi podríem dir que s’estan convertint en els intel·lectuals orgànics, de la cultura del NO. Amb un perillós efecte en molts moviments socials, en provocar allò que Voltaire i en castellà es diu Lo mejor es enemigo de lo bueno”. O sigui, exigint la perfecció, es condemnen a la inacció. Aquesta perfecció molt gesticulada, fa el joc als que ja compten amb aquest soroll radical, però “pocas nueces”…

És evident que si tan radicals o anticapitalistes fossin, no sortirien als mitjans. Surten perquè la seva “radicalitat” és políticament correcte, no ens enganyem. Es un clàssic, la contracultura ven. En canvi, la lluita continuada i organitzada, per reformes estructurals és avorrida i no sol donar rèdits personals o professionals. I, sinó, fixem-nos com quasi cap d’aquests científics està organitzat a cap partit, sindicat, ONG…

3.- En relació a la descontextualització. Alimentada o no per la hiperespecialització, el cas és que a l’hora de posicionar-se en segons quins aspectes polèmics, un dels més clars actualment és l’obligada transició energètica, ho fan sota una lògica compartimentada i aïllada de la resta de la societat, dels seus problemes, i especialment de l’emergència climàtica.

La pirueta intel·lectual que fan és agafar una realitat local o comarcal concreta, fent abstracció de Catalunya, de la societat tota, del dèficit en energies renovables, dels problemes i derivades de la contaminació a les àrees metropolitanes, d’una visió global del territori (tot el contrari: és localista i cantonalista, anant de la ma amb els NIMBYs -no al costat de casa meva-) i fer un profundíssim i detallat diagnòstic, sovint brillant, una anàlisi exhaustiva quasi de laboratori, sobre la zona acotada, com si d’una tesi doctoral es tractés, sobre els impactes locals que tindrà tal o qual parc eòlic o solar, sobre la fauna autòctona, tal corredor biològic o tal espècie en extinció (pel que sembla l’extinció de l’espècie humana no els interessa). Fent abstracció totalment del conjunt de variables que corren i travessen la complexa realitat social, sanitària, ambiental, econòmica i climàtica, l’endarreriment que portem en energies renovables, els morts i malalties que provoquen l’energia fòssil, les emissions de CO2, l’escalfament que està provocant Catalunya, fins i tot sobre ella mateixa (estem ja 1,8º per damunt de la mitja que s’hauria d’assolir cap el 2050), etc. etc. (Hi ha tants impactes i raons per accelerar i implementar les renovables a Catalunya, que no acabaríem. En canvi ells, no és que acabin ràpid, es que ni comencen).

4.-I com ho fan tot plegat? Seguint la clàssica màxima de “en sí y para sí”, acotant únicament el jardí que els interessa i fent abstracció de la societat en la que estan, fent una anàlisi amb gran nivell teòric-acadèmic  (això els dona orla científica), amb una cascada argumental que deixa a més d’un polític bocabadat. Això podria estar servint com a coartada a tots aquells grups polítics, que tot i que comencen a entendre la gravetat de la situació sobre l’emergència climàtica, ja els va bé que apareguin aquests grups de científics, que sent minoritaris, curiosament estan començant a tenir un protagonisme similar als de la pandèmia, molt lluny dels científics que fa molts anys (alguns 30 o més), estan picant pedra en relació als combustibles fòssils, l’energia nuclear, la prospectiva de riscos o l’epidemiologia ambiental (per cert, ben oblidada en comparació a la biològica o la virològica i més amb la pandèmia, com si no estiguessin morint el doble de persones per malalties derivades de la contaminació, que per la covid (dades OMS febrer 2022).

En qualsevol cas, tot això abans de la pandèmia no passava. O passava però no tan accentuat com ara. Ara molts tenen enveja del protagonisme que s’ha donat als científics de la pandèmia i s’apunten també a aquesta onada, ja que també volen participar d’aquest pastís, que els catapulta a més tribunes, més catxé a conferències, etc. Com que aquesta onada cientifista arran de la pandèmia ha deixat empremta, li volen treure partit també i més quan els mitjans de comunicació, corren ràpids a posar-li la “carxofa” a l’oportunista de torn, encara que sigui un desconegut, comparat amb els que fa 30 anys piquen pedra i amb prou feines tenen “minutatge” en un informatiu.

És evident que m’estic referint a una minoria dels científics, el problema ve donat quan aquests estan sobrerepresentats i magnificats a molts mitjans i apareixen com si fossin una majoria o el gruix (utilitzant, a més, les sigles de les seves universitats) quan en canvi la majoria està relegada i fins i tot les noves generacions estan amb contractes precaris, amb sous de misèria, silenciats, etc.

Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.