El cost del fitxatge d’Adama Traoré serà de 30 milions, a partir que el futbolista i el club blaugrana decideixin la seva continuïtat al Camp Nou i facin efectiu l’acord que es va negociar amb el Wolverhampton anglès entorn de la seva arribada al Camp Nou en el mercat d’hivern.
De no produir-se un fet absolutament extraordinari, l’extrem de L’Hospitalet seguirà de blaugrana perquè aquest és el desig de totes les parts i de Xavi Hernández, l’entrenador que va exigir a Laporta una davantera nova per a remuntar la situació a la vista de les evidències, perquè amb ‘el que hi havia’ no es veia capaç de donar-li a l’equip un nou to de joc, molt menys si, a més, com es va decidir equivocadament al principi, era necessari castigar a Dembélé.
No és del tot certa, per tant, la informació facilitada, en el seu moment, per la directiva sobre l’arribada de Traoré, cedit a canvi de la fitxa del que quedava de temporada i sense una opció de compra obligatòria al final d’aquesta cessió, que conclou el pròxim 30 de juny.
D’una altra manera, és a dir, admetent que el FC Barcelona pagarà 30 milions, el preu acordat entre tots dos clubs, LaLiga no hagués admès el fitxatge perquè Laporta té de sobres excedit el seu sostre, motiu pel qual ja va haver de realitzar malabarismes per a encaixar la part corresponent del fitxatge de Ferran Torres.
Va semblar, doncs, que Traoré arribava cedit i punt, de la mateixa manera que Aubameyang també va venir gratis, amb la baixa de l’Arsenal a la butxaca, això a l’espera que se sàpiguen, en algun moment, les veritables xifres de l’operació.
De moment, el que és segur és que Traoré es quedarà al Camp Nou per 30 milions que el Barça no pagarà, sinó que deixarà de cobrar segons un altre acord tancat el 4 de juliol passat, quan es va pactar el traspàs de Francisco Trincao al Wolverhampton per aquesta mateixa quantitat, 30 milions.
Tots dos clubs van preferir tramitar una cessió amb opció de compra, en aquest cas obligatòria, per aquesta mateixa quantitat. Ara bé, l’operació tal com es va plantejar l’estiu passat, amb la previsió que l’equip anglès executi l’opció a partir de l’1 de juliol del 2022, plantejava un seriós problema, perquè per a aquesta data Trincao encara no hauria estat amortitzat del tot.
La solució per a evitar que en l’assentament comptable generés pèrdues va ser la d’amortitzar del tot el futbolista a compte de les pèrdues de la temporada 2020-21. No només per a evitar aquesta possibilitat sinó, al contrari, perquè, del pagament final, complet, al final d’aquesta temporada el balanç reflectís un benefici directe de 10 milions.
Vist així, o des de qualsevol altre punt de vista, es tracta d’una escandalosa maniobra comptable, vergonyosa, per dos motius. El primer, perquè l’operació es tanca dins de l’actual exercici econòmic 2021-22 i, en canvi, es decideix amortitzar en llibres a Trincao a compte de l’exercici anterior, és a dir amb posterioritat al tancament de la negociació, però amb caràcter retroactiu. Diabòlic? Sí. Comprensible? No.
El segon motiu radica en l’estranya compulsió de la junta de Joan Laporta, única responsable de la formulació dels comptes, per augmentar artificialment les pèrdues de la liquidació de la 2020-21, incloent-hi com en aquest cas amortitzacions forçades com les de Trincao i les de Griezmann -també realitzat el traspàs en el curs present i després amortitzant al futbolista a compte de l’anterior- amb l’únic propòsit de donar un benefici aquest juny de 25 milions entre tots dos futbolistes.
La veritable raó és que Joan Laporta i la seva junta ja projectaven un resultat ordinari negatiu de la temporada actual, en part esmorteït amb la burla comptable de Trincao i de Griezmann, sent necessària a més la venda accionarial del 49% de Barça Studios amb un benefici de 50 milions (avui molt improbable) i amb el risc afegit que les pèrdues per caure a la Champions en la fase de lligueta no puguin ser recuperades a temps.
A aquest panorama, descoratjador ara com ara pel fet que el Barça de Laporta gasta i gasta, però no ingressa ni recupera poder econòmic, ha d’afegir-se la nova perspectiva que adquireix ara la venda de Trincao, perquè quan va sorgir la possibilitat de recuperar a Adama Traoré ràpidament es va posar sobre la taula un intercanvi de cromos: jugador per jugador, valorant cadascun en 30 milions per part de cada club.
Ara farà falta comprovar de quina forma i manera el nou equip econòmic, successor del dirigit per Ferran Reverter, reflecteix en la presentació de la liquidació de l’exercici totes dues operacions, que no seran diferents ni menys legals que les d’Arthur i Pjanic o les de Cillesen i Neto en el seu moment, quan els clubs venedors i compradors van moure els seus balanços a la conveniència de les seves necessitats amb una valoració dels futbolistes un pèl per sobre del preu de mercat.
En els casos de Trincao i de Griezmann amb el factor afegit, impresentable, d’haver estat amortitzats manipulant les operacions amb l’únic propòsit d’augmentar unes pèrdues que Laporta pretén atribuir al passat i provocar uns beneficis artificials per la que ell considera la seva primera temporada com a president amb responsabilitat sobre els comptes. Es veurà, amb el temps, contra qui recau aquest dèficit. I cura, perquè LaLiga disposa d’una auditoria independent amb resultats del tot diferents.
Qui mai perd és, no obstant això, Jorge Mendes, el representant i millor amic de Joan Laporta, que gestiona els drets de tots dos futbolistes, Trincao i Traoré, i ha participat i dirigit totes les operacions entre el Barça i el Wolverhampton defensant els interessos dels seus futbolistes. Què hi guanya el Barça? De moment, perd el presumpte benefici de l’operació de Trincao de 10 milions.
