Tambors i altres sorolls guerrers

Susana Alonso

(Cap temps necessita més els poetes que aquell que pensa que pot prescindir-ne).

Fent servir una expressió militar, els mitjans han destacat darrerament que es tornen a sentir “tambors de guerra”, que són aquells instruments sorollosos que s’utilitzaven a les marxes militars i per mobilitzar les tropes al camp de batalla; aquests tambors produïen diferents sons: un per atacar i un altre per retirar-se.

El cert és que s’està parlant d’un possible conflicte bèl·lic entre alguns països de l’Est europeu, un conflicte que pot acabar involucrant tant la UE com els EUA, i que segurament complauria molt a la Xina, que veuria com els seus dos grans rivals econòmics es destrueixen mútuament.

Se senten tambors de guerra, amplificats pels mitjans, que també ens informen del silenciós moviment dels diplomàtics, que intenten posar pau entre els diferents adversaris implicats, que podríem ser tots.

És inevitable la guerra? Els homes estem condemnats, igual que els volcans adormits, a batallar i a convertir en cendres altres homes cada no sé quants anys? No dèiem que aquesta maledicció ja havia estat aixecada i oblidada a Europa? De quina Europa parlem?

Sempre que s’escolten tambors de guerra convé recordar els tambors de pau que alguns polítics i pensadors (substantius que en aquest cas signifiquen gairebé el mateix) han fet sonar en alguns mitjans, fins i tot en èpoques on l’opinió pública estava a favor de la guerra.

A la novel·la biogràfica Abaixeu les armes!, que en el seu moment (finals del segle XIX) va donar la volta al món, la baronessa Beetha von Suttner, premi Nobel de la pau, responsabilitzava de les guerres (ella havia viscut les d’Alemanya i Itàlia en primera persona) l’aristocràcia, la monarquia, els militars, les esglésies i l’educació que fomenta el patriotisme per fer front al que anomenem enemic (el que ells anomenen enemic).

Un quart de segle després, a començaments de l’anomenada Gran Guerra (1914), el premi Nobel francès Romain Rolland, va escriure un conjunt d’articles pacifistes, entre els que se sol destacar Au dessús de la melée (Més enllà de la contesa). Rolland hi nega que la guerra sigui una fatalitat; afirma que la fatalitat és el que nosaltres no volem amb prou intensitat. Què fan les esglésies, els partits o les institucions, per impedir les guerres?, es pregunta. I diu que si els homes lluitem contra la pesta o contra els efectes d’un terratrèmol, per què no hem de poder resistir la plaga de la guerra: tal vegada els cristians no es poden sacrificar sense sacrificar el proïsme?

Ja el 1914 Rolland demanava la creació d’un alt tribunal moral que es pronunciés sobre les violacions dels drets de les persones, sense distinció de procedència. “La humanitat –afirmava– és una simfonia de grans ànimes col·lectives, i el que per entendre-les necessita destruir-ne una part només demostra que és un bàrbar”.

En un altre article cita una carta de l’escriptora, pacifista i premi Goethe Anette Kolb, de pare alemany i mare francesa, que patia el conflicte entre les seves dues naturaleses, i va declarar, en una conferència a Dresden, la seva fidelitat a les dues pàtries i la seva por que Alemanya no arribés a conèixer la veritable ànima francesa.

Entre les cartes adreçades a Rolland n’hi ha una signada per intel·lectuals catalans el 27 de novembre de 1914, de la qual reprodueixo aquests paràgrafs; crec sincerament que, en les actuals circumstàncies catalanes, la seva lectura pot ajudar-nos a entendre el que, ara i sempre, és el més prioritari: “Tan lluny de l’internacionalisme amorf com de qualsevol localisme estret, es constitueix a Barcelona un grup d’homes per afirmar la seva creença irreductible en la unitat moral d’Europa […]. El principi del qual partim és que la terrible guerra que avui està desfent el cos de la nostra Europa constitueix, per definició, una guerra civil […]. Durant uns mesos ha semblat que el nostre concepte d’Europa naufragava, però una reacció comença de dibuixar-se. No estem sols, ens acompanya, des de tots els indrets del món, l’anhel de molts esperits clarividents i de milers d’homes de bona voluntat que saben romandre fidels a la causa de la unitat europea […]”.

Signen aquesta carta, entre altres, Eugeni d’Ors, Manuel de Montoliu, Miquel S. Oliver, Pau Vila, Enric Jardí, Carme Karr, Esteve Terrades, Duran Reynals, López Picó, Cuello Calón, Manuel Raventós, Ferran Mayoral, Jaume Massó i Rubió Balaguer.

Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.