La reforma laboral com a símptoma

Susana Alonso

Dos homes viuen a una urbanització de classe mitjana. Les cases són contigües, i els jardins també. Estan separats per una tanca de fusta pintada de blanc. Un dels homes és un paio corrent, com vostè i jo. L’altre, un goril·la de discoteca. Un bon dia, el pinxo decideix alterar la partió dels jardins, i avançar la tanca de fusta fins a menjar- se la meitat del jardí de l’altre. “Què faré ara?”, cavil·la aleshores el nostre home corrent, conscient de la seva debilitat física i el seu caràcter pusil·lànime. Per la força no pot recuperar allò que és seu, per descomptat. I recórrer a la justícia podria resultar tortuós i incert, a part de costós: “A més de pagar-me un advocat, hauria d’esperar anys perquè em tornessin el que és meu. A Espanya la justícia és terriblement lenta. És a dir, no és justícia”.

El nostre home comú decideix convidar el seu veí, empassant-se l’orgull. Després d’oferir-li un bon sopar i elogiar la bellesa del seu jardí, li fa veure que el més important a la vida és la convivència i el bon veïnatge. Que això no són formes, que la força mai dona la raó i que la propietat privada és sagrada. El pinxo, potser per estalviar-se aquella xerrameca insofrible, accepta tornar-li, amb una barreja de desdeny i llàstima, un terç del terreny que li va furtar.

Al vespre, el nostre home se’n va a dormir convençut que no podia fer res més, que totes les circumstàncies estaven en contra seva –la força bruta del veí, la lentitud exasperant de la llei– i que ha fet el correcte. Fins i tot pot ser que en un moment d’eufòria s’imagini com un astut estrateg que ha aconseguit, amb la sola força de la seva dialèctica, recuperar el que era seu.

Però vostè i jo sabem que la víctima –perquè això és el que és– va perdre els dos terços del terreny que li va robar el seu veí. I el que és pitjor: que mai tornarà a recuperar-los, ja que implícitament hi va renunciar en acceptar l’acord amb l’altra part. Va cedir el seu dret, i l’altre el va guanyar, per conquesta. Aquesta veritat l’assaltarà cada dia, quan surti de casa als matins i contempli el seu minvat jardí. Com el cor delator d’Edgar Allan Poe, li xiuxiuejarà, sordament, insidiosament, que va perdre.

Valgui la paràbola per il·lustrar el que ha succeït amb la reforma laboral. Recordem que l’original, la del Govern Rajoy, va ser tan enormement lesiva per als drets dels treballadors que va provocar l’última vaga general de classe convocada a Espanya, fa una dècada. I que des d’aleshores la seva derogació ha estat l’horitzó visible del moviment obrer, el cim a conquerir, la meca del sindicalisme. També, fins no fa tant, ha estat la promesa estrella del govern d’esquerres que presideix Pedro Sánchez. Però, com a la paràbola, aquí hi ha una part que claudica: un moviment obrer feble, amb sindicats hipotecats per deutes inconfessables amb el poder. Un moviment incapaç d’imposar-ne la derogació; és a dir, de forçar la tornada a la casella de sortida, de tornar als treballadors la meitat del seu jardí. El pinxo n’ha tornat un terç, és cert, però no tornaran les indemnitzacions per acomiadament de 45 dies per any treballat, no tornaran els salaris de tramitació, no tornaran tantes altres coses. I tant de bo m’equivoqui, però tot apunta que allò que s’ha perdut ja és “terra conquerida”, per més que els nostres sindicalistes clamin que “hi haurà més” i que “això només és un punt de partida”. Sindicats i governants d’esquerra domesticats se n’aniran al llit donant-se copets a l’espatlla; repetint-se, per autoconvèncer-se que no només era l’únic que es podia fer, sinó que fins i tot ha estat un magnífic acord, ja que ha estat consensuat “per tots els agents socials”. Com si la negociació entre un goril·la i un esquifit fos realment una negociació. Com si un acord aprovat per la patronal i Cs, improbables defensors de la justícia social, pogués augurar res de bo per a l’altra part.

En temps de desmemòria històrica, convé recordar que fa cent anys el moviment obrer, encapçalat per la CNT, va paralitzar Barcelona 44 dies. Ho va fer –diu la Viquipèdia– a base de “vagues, boicots i insubmissió civil”. Això seria considerat avui com una greu alteració de l’ordre i la pau social. Però gràcies a aquesta “alteració” gaudim d’una cosa que ens sembla tan natural com l’aire que respirem: la jornada laboral de 8 hores. Què ens ha passat?

(Visited 46 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari