Sis dones catalanes

Hi ha una eclosió de dones catalanes, intel·ligents i decidides, que trepitgen fort en aquest món tan masculinitzat, competitiu i difícil que hem heretat. L’últim exemple el tenim en el guardó de l’Ós d’Or que ha obtingut la directora barcelonina Carla Simón a la Berlinale, per la seva pel·lícula Alcarràs. Aprofito aquesta columna setmanal per a felicitar-la efusivament i afegir-me a l’alegria col·lectiva que ha suscitat aquest reconeixement internacional a la saviesa i a la sensibilitat del seu treball cinematogràfic, fet en català.

Dies abans, l’esportista Queralt Castellet, nascuda a Sabadell, es penjava la medalla de plata en la modalitat de half pipe d’snowboard als Jocs Olímpics d’hivern de Pequín. I la futbolista Alexia Putellas, de Mollet del Vallès, era guardonada amb el The Best FIFA, després d’haver aconseguit l’any passat la Pilota d’Or.

Davant l’expectació del món musical, està anunciada a començaments de març la sortida del nou disc de Rosalia, la creadora i cantant de Sant Esteve Sesrovires: Motomami. Aquesta artista ja atresora set premis Grammys i s’ha convertit en un fenomen de masses internacional.

El relat processista diu que “Catalunya ha estat derrotada” i que cal “guardar el dol” fins que arribi “un nou momentum” per escometre l’”embat definitiu”. Doncs no. Carla Simón, Queralt Castellet, Alexia Putellas, Rosalia Vila…. son dones sense complexos que no necessiten donar explicacions ni demanar perdó per parlar en català i demostrar la seva vàlua i triomfar.

L’obsessió identitària ha fet molt de mal a Catalunya i ens ha acabat convertint en una societat esquerpa, esquifida i paranoica. Contrasta aquesta amargor tenebrosa de l’independentisme polític amb la fulgurant lluminositat d’aquestes quatre dones, esdevingudes paradigma de la força regeneradora que encara ens pot salvar.

Malauradament, hi ha dues altres dones catalanes que, després d’haver estat, durant algun temps, “esperança blanca”, son el revers de la medalla: Ada Colau i Laura Borràs. L’alcaldessa de Barcelona ha destruït la ciutat, en l’esperit i la forma. La seva nefasta gestió de l’Ajuntament, donant diners a cabassos als “amiguets” i “comprant” descaradament els mitjans de comunicació per intentar silenciar les crítiques, és la pitjor expressió del populisme, encara que es disfressi d’esquerres.

Ada Colau tenia l’oportunitat de convertir-se en la Jacinda Ardern de Catalunya: una política sorgida de la base, pròxima, sensata, empàtica, valenta i imaginativa. La crisi de la pandèmia i les grans desigualtats socials que hi ha a Barcelona eren la seva “prova de foc” i ha fracassat estrepitosament. Amagada en el seu despatx, sense cap dot de lideratge, mal assessorada i pèssima comunicadora, Ada Colau no ha estat a l’altura de les grans expectatives que van acompanyar la seva arribada triomfal a la Casa Gran, ara farà set anys.

El diagnòstic és contundent i clamorós: la ciutat ha perdut pistonada, s’ha degradat, està desorientada i ha caigut en el fatalisme col·lectiu. Per postres, els lisèrgics experiments urbanístics de la tinent d’alcalde Janet Sanz, pagats a preu d’or, provoquen el rebuig i l’exasperació dels veïns. La lapidària pregunta que va sorgir durant els anys del porciolisme –Barcelona, cap a on vas?- és més vigent que mai.

Ada Colau tampoc ha estat capaç de liderar la integració metropolitana, la nova realitat que dona sentit i dimensió de futur a la capital de Catalunya. Com a presidenta de l’Àrea Metropolitana de Barcelona tenia l’oportunitat de convertir aquesta institució en el nou centre de gravetat de la seva gestió i, incomprensiblement, se n’ha desentès. La imatge que deixa l’alcaldessa és la d’una persona apàtica que no sap ni li interessa exercir responsabilitats de govern i a la qual el càrrec li ve gran. Afortunadament, aviat la perdrem de vista.

Per la seva banda, Laura Borràs és un bluf que no mereix ostentar la presidència del Parlament de Catalunya. De fet, si fóssim un país democràticament madur, mai no hauria d’haver aconseguit la condició de diputada.

El cas dels contractes fragmentats donats a dit, de manera totalment irregular, a un amic seu –posteriorment condemnat per tràfic de drogues i falsificació de moneda- l’inhabilitava d’entrada per presentar-se a les eleccions. Tothom s’esquinça els vestits amb l’escàndol del germà de la presidenta de la Comunidad de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, però Laura Borràs ha fet exactament el mateix: aprofitar-se del càrrec, en el seu cas com a directora de la Institució de les Lletres Catalanes, per prevaricar i fer tràfic d’influències. Les proves aconseguides pels Mossos d’Esquadra son definitives.

El seu perfil d’“independentista de ferro” també ha quedat destrossat amb la seva ridícula actuació en el cas de l’escó del diputat cupaire Pau Juvillà. Descarregant les culpes de la seva covardia en els funcionaris del Parlament, ha malbaratat la seva aurèola de suposada coherència incorruptible amb el “mandat de l’1-O”. La seva única “heroïcitat” ha estat suspendre durant dos dies el funcionament de les activitats parlamentàries, en un insòlit segrest, sense precedents, de la màxima institució d’autogovern de Catalunya.

Laura Borràs tenia l’oportunitat de dignificar el seu discurs i passar a la història presentant la dimissió. Però no. S’ha estimat més preservar els privilegis de “reina” que té com a presidenta del Parlament abans que protagonitzar un acte de “desobediència”, en concordança amb el que predica i pregona als quatre vents. Patètica.

(Visited 158 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari