Quatre fotos i un concert o l’alliberament de la Meridiana

Quan la malaltia és incurable roman en els afectats una mena de resignació; o la resignació tota ella. Quan uns energúmens vomiten la seva indignació en la Meridiana des de fa més de dos anys, amb un esperit clarament provocador, estem davant de la metàstasi del sistema. En un país on els polítics permeten aquest desafiament, en una de les zones més deprimides de Barcelona, en un barri on els desnonaments són continus, s’evidencia una vegada més que la ferida és més greu del que ens pensàvem, una gangrena d’enormes dimensions, fruit d’una decadència tan evident com mortal.

He estat seguint amb preocupació cada un dels dies d’aquesta mena de performance on els separatistes n’eren cada vegada menys, on quatre gats mal comptants feien la guitza a tota una ciutat, on menyspreaven tot i tothom, on se’n fotien de les crides al seny i de les conseqüències econòmiques pels comerciants. Amb ulls sagnants d’odi, incomprensiblement convençuts que eren una majoria aclaparadora, alçaven senyeres estelades, barrant el pas a qualsevol enteniment. “Llibertat d’expressió”, deien. En els fons, bramaven contra el no-res, contra la indiferència d’un procés ferit de mort, on les frases grandiloqüents i les envestides contra “l’estat opressor” es diuen amb la boca petita, no sigui cas que es perdi la suculenta recompensa monetària que arriba a final de mes. La cadira val més que qualsevol desobediència. Per això, aquestes envestides només ho són d’amagatotis, davant la càmera i un micròfon, això sí, però diluïdes i convenientment manipulades quan els lletrats o algú més assenyat adverteixen de penes que poden acabar amb l’estatus econòmic. Alguns dels seus referents ja han passat per la presó i sembla que l’experiència no ha estat massa positiva.

Després de més de dos anys que fan vergonya, la Meridiana torna a ser lliure. Els adulteradors del llenguatge clamen al cel i contra les entitats, més mortes que vives, que van viure de l’engany dels seus dirigents. La Meridiana era un símbol de “resistència”, una illa on els seus habitants vivien en la ceguesa del seu esperit. Mentrestant, la impotència dels veïns, unida a la incompetència de polítics i forces de seguretat, a la seva indiferència, també, campaven a gust, com si aquelles persones que resistien amb crits i cassolades fossin el absents.

I, finalment, l’autoritat fa el que ha de fer, vetllar per la convivència. El que havia d’haver fet des del primer dia. Però en un país malalt d’histèria, descosit, destrossat pel sectarisme i les mentides, res no pot ser normal. Els cecs de la Meridiana no estan sols, diuen. Representen la força d’un país que camina cap a la seva independència, afegeixen. I Laura Borràs, única en la seva espècie, arriba, desobedient al seu propi govern, aplaudint la mascarada, fent-se la foto com Déu mana, amb els mitjans afins càmera en mà, recolzant els manifestants que encara creuen en Ítaca. Té pressa, l’espera un concert i no hi pot faltar. Des de Brussel·les un Puigdemont desdibuixat i que mai no va passar per la Meridiana, defensa l’indefensable. La demència és el que té i considerar una vintena d’il·luminats com els garants de les essències d’un nou país independent té tela.

Sembla que hi ha més cecs repartits per tot Catalunya. Alguns han començat a adonar-se que poden veure i, consegüentment, no pugen a autocars que els porten a la Meridiana, a veure en persona la llavor d’una nova resistència, d’una desobediència light que donarà els seus fruits aviat. Mentrestant, la preocupació dels mentiders és enorme. Anys i anys d’enganys i seduccions diverses, de recordatoris en forma de samarreta o bufanda i que romanen curosament guardats en calaixos i armaris, ja no donen per més. L’autocar mig buit dona idea del desastre, d’una gent que mira ja amb recel com els seus dirigents s’han ben col·locat a les institucions autonòmiques amb sous d’escàndol. I no renuncien a un privilegi que els dona alguna cosa més que menjar.

La Meridiana comença a respirar. La intel·ligència ha guanyat al sectarisme més cruel i babau. La lluita dels veïns no ha estat en va. N’eren pocs, és ben cert, però la constància ha salvat la democràcia. Ni que sigui per uns instants. Ha valgut la pena. Felicitats.

Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.