I mentrestant… Vox va creixent

La política no funciona com les matemàtiques, això no obstant, alguns dirigents s’apunten a la moda dels algoritmes i no sempre encerten els seus pronòstics. Alfonso Fernández Mañueco va errar el càlcul avançant les eleccions de Castella i Lleó; pensava el matemàtic salmantí que així sumaria als seus diputats (29) els 12 de Ciutadans, gràcies al procés de destrucció que pateix l’invent ataronjat, i així trauria majoria absoluta (41). Si bé és cert que el PP de Mañueco va guanyar les eleccions i va sumar dos diputats als que ja tenia, la majoria absoluta li ha quedat a 10 escons. Dels 12, Cs n’ha perdut 11. Curiosament, la ultradretana Vox ha sumat 12 diputats més (en tenia un), i ara és clau per a fer realitat el somni de Mañueco, el de la majoria absoluta. El PSOE ha cedit la primera posició després de restar set diputats i quedar-se amb 28. Resumint, en política dos més dos no sempre o quasi mai sumen quatre.

D’altra banda, Vox ja no és que era, no es ven per un plat de llenties, el seu preu augmenta proporcional als escons; si fins ara es conformava a influir des de fora, a Castella i Lleó reclama un tros del pastís, almenys similar al de Cs. L’ambició ultradretana es tradueix en una fotografia incòmoda pel PP, que vol i dol i no vol veure’s del bracet de Vox. Així, Pablo Casado, presumpte líder dels populars, marca, almenys de moment, les distàncies; no ho fa per convicció, ho fa per por a un càstig electoral. Per evitar-ho, reclama l’abstenció socialista. Pedro Sánchez recull el guant i redobla la pressió a Casado oferint-li ajuda si trenca amb Vox “per sempre i en tots els territoris”.

Mentrestant, Isabel Díaz Ayuso -o la seva ombra, MAR- ha tirat la xarxa, a veure què pesca. De fet, aquest cop, no contenta, ha decidit fer un pas endavant i abordar el vaixell popular. Amb mar de fons, el PP ha iniciat una guerra fratricida de dimensions incalculables. Després dels darrers moviments, ja només en pot quedar un de viu. A Ferraz han comprat crispetes.

Tornant a Vox, països europeus com Alemanya i França ho tenen molt clar, amb l’extrema dreta no s’hi juga. El seu cordó sanitari és sòlid i tots els partits, vinguin d’on vinguin i vagin on vagin, defugen pactar amb el diable per fer drecera, encara que això els costi el poder. La trajectòria erràtica i la citada debilitat del PP, que mai ha assolit l’homologació de la dreta europea, fan albirar un futur esplendorós pels ultradretans i nefast per la democràcia. Deia Miguel de Unamuno que “el que els feixistes odien és la intel·ligència”. La falta d’aquesta els adoba el terreny.

(Visited 126 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari