L’últim servei del CEO desaparegut en combat, Ferran Reverter, va consistir a intentar afinar les exigències dels inversors que, a través de Goldman Sachs, poden fer possible l’Espai Barça en la manera, la forma i el fons que el planteja avui Joan Laporta, amb una desmesurada petició de fons de 1.500 milions, cap pla urbanístic que reguli ni contempli les boges idees del president i només amb un informe d’una consultoria externa que, com és el Barça qui paga, va dient amén a tot el que el client li suggereix i planteja.
Sense mesura ni control per part d’una junta dominada pel ‘camarot’ del president i la frivolitat que el caracteritza, l’acord final amb Goldman Sachs està costant, i costarà, d’aconseguir. Encara que l’assemblea de socis va consentir a ampliar en aquests 1.500 milions el crèdit per a les obres, els experts en finançament havien detectat fa temps aquesta sensació d’una certa inquietud a l’hora d’anar de bracet d’un president com Joan Laporta, la trajectòria real del qual, més enllà de la falsedat mediàtica en la qual s’ha instal·lat, està absolutament esquitxada de negligències, trampes i passos en fals dins de l’àmbit de les finances.
Goldman Sachs li ha deixat, en efecte, 590 milions al Barça de Laporta en els termes habituals quan una societat necessita reestructurar el deute a curt, asfixiant, en pagaments a terminis més còmodes i sobretot a molt més llarg venciment. A canvi d’un interès raonable, Goldman Sachs es va protegir, en aquest primer préstec, amb la garantia dels drets de televisió del FC Barcelona fins a la seva total devolució, en uns deu anys.
Per a l’Espai Barça, el tracte inicial plantejat en temps de Josep Maria Bartomeu passava per la contraprestació de recuperar un terç dels beneficis de l’explotació del Camp Nou del futur -segons el pitjor càlcul estimats en 150 milions anuals- a partir de l’estadi reformat i en funcionament. Un primer tram de 400 milions (sobre 800 milions de l’anterior pressupost) s’havia tancat en forma de préstec sindicat que bàsicament CaixaBank i Banc de Sabadell atorgaven a Goldman Sachs, qui al seu torn buscava emetre bons sobre la resta per a cobrir la segona part.
Ara, no obstant això, el que ha transcendit és que els inversors amb els quals estava treballant Goldman Sachs per aconseguir aquesta immensa fortuna de sortida, de 1.500 milions sobre un pla arquitectònic i de reforma de tot just uns folis, no mostraven el mateix entusiasme d’abans ni se sentien del tot segurs en les condicions inicials.
Per això l’últim viatge de Ferran Reverter, tan urgent i necessari que li va impedir ser present en els serrells del tancament amb Spotify, va ser als EUA, a Miami en concret, convocat en clau d’alarma per Goldman Sachs per a reunir-se i donar una empenta final a aquests poderosos inversors cridats a participar en aquesta gran operació creditícia. Per a ells, la recuperació del capital en la forma suggerida, un terç anual dels beneficis del nou Camp Nou, no és tan discutible com la plena confiança que aquesta explotació la desenvoluparà i projectarà un equip executiu i directiu solvent, eficaç, experimentat i realment compromès amb el projecte. Pot ser que Laporta no respongui avui a aquestes característiques?
Efectivament, aquest perfil idoni no es correspon en absolut amb el de Joan Laporta. El contacte i la reunió de Miami no van poder acabar pitjor, perquè mentre Ferran Reverter tractava de convèncer als inversors de totes aquestes virtuts de l’administració blaugrana, el president actuava en solitari i a esquena del seu propi entorn malvenent diversos dels actius més valuosos del club a la plataforma sueca. Havia de fer-ho de pressa i corrent abans que el mateix Reverter tornés a temps de descobrir el pastís i frenar en sec l’operació i també abans que comencés a circular la pèssima situació comercial d’una companyia que sempre perd diners i que a més s’ha ficat de cap en un conflicte a escala mundial a causa del rebuig de no pocs autors a la permissibilitat de Spotify amb els detractors de la vacunació contra la covid.
És fàcil imaginar l’esbalaïment, sorpresa i el recel en la reacció dels inversors americans després de conèixer que Ferran Reverter, màxima autoritat executiva del FC Barcelona fins a la setmana passada, fugia com a ànima que porta el diable només cinc minuts després d’haver escoltat de la seva boca promeses fermes quant a serietat i rigor del club en la gestió.
En qualsevol cas, ja havien deixat clar abans que pensaven exigir més controls i garanties dels estipulats en el primer esborrany pactat amb Josep Maria Bartomeu, en virtut del qual Goldman Sachs podia col·locar al capdavant de l’explotació dels recursos derivats de l’Espai Barça un executiu de la companyia si no s’aconseguia un mínim raonablement estimat per totes dues parts. Aquesta clàusula, que abans es contemplava com un tràmit sense massa arestes, s’ha convertit de sobte en una qüestió de vital importància en l’acord estratègic.
I ja es pot avançar que en aquest suposat escenari difícilment Joan Laporta permetrà que un executiu de Goldman Sachs controli la gestió del futur Espai Barça tret que, ja des d’un inici, el conjunt de l’explotació s’encarregui a un operador especialitzat, extern, a canvi d’un fix per al club. És una opció que, com el Real Madrid, ja contempla Laporta per a tenir menys maldecaps interns.
La conclusió és que l’Espai Barça va encara per a llarg, sobretot tenint en compte que l’agència d’arquitectes guanyadora del concurs, Nikken Sekkei, encara no ha rebut l’encàrrec formal de refer el seu pla, ni es té constància que estigui disposada o obligada a fer-ho, perquè els canvis proposats, o almenys els que s’han explicat a la premsa, resulten del tot incompatibles amb el disseny i naturalesa del seu projecte guanyador. Aquest serà, quan exploti, un altre conflicte a resoldre.
La sensació dels inversors, després d’analitzar els precedents de Joan Laporta, no és la d’atorgar-li d’entrada la màxima confiança. Laporta apareix com un agitador que ja va convulsionar el Barça en temps de Núñez amb un vot de censura al cap de pocs mesos de guanyar les eleccions. Després, com a president, va fracassar en la seva gestió esportiva, social i econòmica fins que va eclosionar el millor jugador de tots els temps, Leo Messi, al costat de la generació d’or de la Masia, igual que ara fruit del treball de presidents anteriors. Així i tot, guanyant-ho tot després del 2008, va ser incapaç de fer-li guanyar diners al Barça mentre que a ell, en canvi, els negocis privats li anaven de cara i es feia milionari.
El que haurà cridat l’atenció als inversors estrangers és també que, a la seva conveniència i capritx, Laporta incomplís el contracte amb Sogecable, produint-li al club unes pèrdues de més de 30 milions o que protagonitzés una operació com la de Viladecans o els acords amb Mediapro, terriblement perjudicials per al club, igual que la compra de Can Rigalt per a salvar el seu aval del 2005, que ha causat unes pèrdues de 42 milions al Barça, un club que sota el seu mandat anterior va perdre 47,6 milions. Si a aquestes quatre anotacions s’afegeix la liquidació del Reus, capitanejada pel seu director general de confiança, Joan Oliver, poden entendre’s tots els dubtes al voltant de la seva fiabilitat i fins i tot que vulguin assegurar-se de no deixar les seves inversions en mans d’algú que, encara que ha burlat la llei en innombrables ocasions, es mou en aquest llindar de la permanent i arriscada temptació d’anar més enllà dels límits.
D’una sola tacada, el president del Barça ha arriscat l’Espai Barça tal com pretenia ser, perquè caldrà atendre noves exigències i garanties, però sobretot arguments per a defensar aquest préstec colossal, i també ha enredat les negociacions amb un patrocinador que, després de passar el filtre de les negociacions pel tamís del president, es pot emportar actius per bastant més valor del que vol pagar o actius que encara no han estat autoritzats pels socis.
Aquest és el pessic que encara li falta a Laporta del poder social arrabassat en tot just dues assemblees als seus veritables propietaris, a aquests milers i milers de socis als quals, en la seva majoria, sembla que només els importa tenir un president que els expliqui bones històries, encara que només siguin això, contes i més contes.
