Un cop els dissenyadors i executors dels fets del 2017 han fracassat en el seu poregós intent d’independència, estan cercant tota mena de succedanis per a mantenir entretingut al seu personal. Han inventat quimeres com la independència digital, l’alimentària, la fiscal… i, darrerament, parlen de la independència energètica.
Els que en parlen no s’expliquen gaire bé, però més o menys venen a dir que l’energia que necessita Catalunya s’ha de produir al país. Res de ressuscitar l’antic regne d’Aragó i que una gegantina botifarra de cables de molt alta tensió (l’anomenada línia Garraf) vingui de Terol, aprofiti en part les infraestructures de les nuclears d’Ascó i ens porti l’energia renovable produïda en terres aragoneses. En definitiva, els megawatts seran catalans o no seran. Com els Jocs Olímpics d’hivern: o són totalment catalans o no els volem compartits amb l’Aragó.
Com passa sovint, és un posicionament més aviat pueril. Suposo que per assolir la catalanitat dels megawatts no n’hi ha prou que el sol i el vent siguin nostres; així i tot, el vent que mou els aerogeneradors de la Terra Alta (ara per ara, el 25% de l’energia renovable produïda a Catalunya) ve de l’Aragó a través de la vall de l’Ebre. Però el capital que cal per fer aquestes gegantines inversions econòmiques és de l’Ibex o de fons estrangers, sovint voltors; les terres rares necessàries per produir plaques i aerogeneradors no les tenim a Catalunya; els mastelers d’acer i les pales dels aerogeneradors no es fabriquen a casa nostra i, un cop produïts els megawatts catalans, han de circular per línies que ara per ara són propietat de Red Eléctrica Española. I per acabar d’adobar-ho, l’Administració que ha d’autoritzar la instal·lació de parcs >50 MW és la de l’Estat.
O sigui, que pensar que els megawatts seran catalans per l’única raó que el sistema de generació estarà fixat en terres catalanes o ancorat en mars catalans, és molt innocent però també altament perillós. El perill deriva del fet que els partidaris d’una transició energètica a la catalana trobin bé tot allò que es pugui instal·lar a Catalunya per produir renovables, sense valorar adequadament els impactes negatius que determinades actuacions tenen sobre el paisatge, la biodiversitat, el sistema econòmic i fins i tot la salut. No tot val per assolir aquesta suposada independència energètica; si hem de sacrificar gent i territori, s’ha de fer un cop esgotades totes les altres alternatives per deixar de consumir combustibles fòssils. I d’una manera planificada, sense cap mena d’incertesa sobre els efectes negatius.
Tenim un exemple ben recent d’aquests perills. La comissió d’Acció Climàtica del Parlament de Catalunya ha rebutjat una proposta de resolució de la CUP contra la construcció del parc eòlic marí Tramuntana. Els de Vox es van abstenir i la resta de partits hi van votar en contra (tant independentistes com constitucionalistes). Als membres de la comissió ja els sembla bé que una empresa promogui la construcció d’una gegantina macrocentral eòlica davant de les costes de l’Empordà (un polígon industrial rodejat de parcs naturals), amb 65 aerogeneradors de 250 metres d’altura (l’agulla central de la Sagrada Família, quan estigui acabada, en tindrà 170), flotants, amb una ocupació de més de 150 km2 (equivalent a 15.000 camps de futbol), amb cables que han d’arribar a terra (trinxant totes les comunitats litorals) i després fins a Santa Llogaia o Sant Julià, amb línies d’alta tensió que creuaran el territori. Això sí, l’horitzó del 2030, aquest polígon industrial produiria un 16% de les renovables a Catalunya. Per tant, serien megawatts tan nostres com la llet nostra.
Part dels diputats que ho defensen van utilitzar l’argument de la independència energètica de Catalunya. Penso que és un argument enganyós i que no justifica de cap manera la destrossa l’Empordà. Caldria avantposar el seny al somni de la independència energètica i, com a mínim, atendre al posicionament dels científics, que han rebutjat en un manifest aquest macroparc pels seus impactes sobre una zona que representa el patrimoni natural marí més important de Catalunya i el de més riquesa en biodiversitat del Mediterrani nord-occidental.
