En el Barça, qualsevol que no formi part del ‘camarot’ de Joan Laporta, aquest nucli dur del president governat pel nepotisme, la festa, els grans dinars, els viatges de cinc estrelles i sobre per tot la compulsió i els interessos personals a l’hora de prendre decisions institucionals, patrimonials o esportives, qualsevol executiu s’acaba convertint en una marioneta confinada a la ignorància, la invisibilitat i fins i tot al menyspreu.
Això és el que li ha passat a Ferran Reverter (foto), el CEO que acaba d’anunciar la seva renúncia, que per un moment es va creure capaç de dominar a la ‘bèstia’ i, més ingènuament, pensar que aquest president indòmit s’havia convertit en un company de viatge dòcil, manejable i rendit a aquesta ciència de manual amb la qual gestionen els alts executius. El primer gran error de Reverter va ser no consultar a Jaume Giró sobre com es podia transformar un personatge disciplinat i amable en un ‘monstre’ gens recognoscible, capaç absolutament de tot.
La segona equivocació, que també despulla Reverter com algú prepotent, superb i ignorant, va ser suposar que era ell, el CEO, qui dirigia les operacions, qui tenia el comandament i el control absolut de la situació. En realitat, com ha fet sempre Joan Laporta, el president va estar jugant com un gat mestre amb un infeliç ratolí. Al recent elegit president li convenia tapar la fugida escandalosa i significativa de Jaume Giró, com totes silenciosa davant les atrocitats del veritable Laporta, amb un CEO d’indiscutible reconeixement professional en l’àmbit empresarial però que sobretot fos un ignorant i un nouvingut en el món del futbol.
Laporta el va utilitzar mentre li va convenir escoltar i obeir cegament a algú terroritzat per les xifres ofertes a Messi o la fitxa de Griezmann, a algú que a més fos prou arrogant com per a voler donar-li lliçons a Javier Tebas (que l’ha qualificat de ‘ximple’ diverses vegades, segurament amb causa i motiu) i que, a més, confessés la seva admiració cap a la figura de Florentino Pérez i de les seves extravagàncies com la Superlliga, un repte absurd que ha fet passar al Barça per l’embut que volia el president blanc. Com a conseqüència, el Barça s’ha quedat sense Messi, sense Griezmann i sense marge salarial per a fitxar a qualsevol dels dos cracks que el Madrid vulgui triar, Mbappé o Halaand, a la seva voluntat.
Mentre Ferran Reverter es creia aquest conte i intentava posar ordre i criteri en l’administració del club, Laporta va utilitzar aquest escut per a entabanar als socis a favor de les seves més perverses intencions, com eliminar qualsevol control sobre les pèrdues i sobre el deute, a més d’aconseguir autorització per a un crèdit de 2.050 milions, certament sense donar massa explicacions ni detalls a ningú.
Quan Joan Laporta, a més, va aconseguir eliminar l’última baula de la responsabilitat directiva, gràcies al decret del Govern contra els avals, el president també es va desfer obertament d’aquest camuflatge seriós i formal del personatge que Ferran Reverter s’havia empassat.
De sobte, quan va obrir els ulls a la realitat, Laporta no només li havia col·locat diversos executius fora del seu organigrama i vigilància com un executiu provinent de l’empresa de Rafael Yuste, per a les seves coses, o a Bryan Bachner, assessor de confiança i de Joan Oliver en el trist final i desaparició del Reus, per a l’oficina d’Hong Kong. També a Pere Lluís Mellado, al qual va posar al capdavant de l’àrea jurídica, ex empleat del seu bufet, com ho era la seva actual cap de gabinet, Manana Giorgadze, que al seu torn va contractar la seva filla i al xicot d’aquesta.
Manana no feia res diferent que el mateix president col·locant a la seva germana Maite Laporta i a la seva cosina Marta Segú en nòmina del Barça, això sí, deixant com a electró lliure al seu germà Xavier Laporta per a actuar en nom i representació del president ocasionalment en determinades operacions. Laporta, sempre previngut, havia triat al seu propi “compliance officer” per a estar tranquil.
Però Laporta va saber afalagar l’ego insuportable i la desmesurada ambició de Ferran Reverter, al qual va permetre protagonitzar fins i tot la presentació dels comptes i dels embolics comptables i financers de la temporada 2020-21 sota un format de “due diligence” que no era tal. Un acte que es va programar a la seva mesura, en el qual es va excedir amb certes acusacions contra Bartomeu i del qual va sortir tan triomfador a la premsa que aquell dia va començar a cavar la seva pròpia tomba com a CEO del Barça. Si més no a ulls del president.
En les seves cabòries, Reverter se’n va anar als EUA a negociar una alternativa a Goldman Sachs per a l’Espai Barça mentre Laporta, al seu aire, tancava fitxatges al seu capirici, com el d’Adama Traoré o el d’Aubemayang, amb unes condicions que de moment no han transcendit. També a esquena del seu CEO, Laporta ha volgut liderar el tram final de les converses amb Spotify, que haurà d’esdevenir el nou patrocinador principal del Barça.
El mateix Ferran Reverter, rendit i traumatitzat per aquesta experiència, ha dit prou als onze mesos d’haver aconseguit el somni de tot executiu com és convertir-se en CEO del FC Barcelona. Per això sona patètic i mentider el comunicat de comiat justificant la seva marxa pel motiu de tenir pendents projectes personals.
El que deixarà pendent, perquè amb Laporta no existeix un altre final possible, és cobrir el pressupost d’aquesta temporada que, inevitablement, deixarà pèrdues si el substitut de Reverter o el mateix president no s’inventen una nova trampa comptable per a tapar la ineficiència d’una junta directiva i d’un director general obligats a ser, malgrat la seva manifesta incompatibilitat, la parella de ball estrella del club.
Amb el temps s’aniran coneixent noves friccions entre tots dos, com l’obsessió de Reverter per a accelerar la conversió del club en un model SA i la seva idea d’augmentar el preu dels abonaments perquè els socis del Barça, si de veritat estimen el club, ho demostrin amb un esforç econòmic.
La normalitat amb la qual avui s’accepten aquestes diferències xoca amb l’elecció, en el seu moment oportunista, d’un CEO amb un perfil abominable per a Laporta des del primer minut. Però aquesta és la millor estratègia del president, reforçar a Koeman fins a avorrir-lo i justificar l’arribada de Xavi (l’escut perfecte per a perdre-ho tot com fins ara) i en l’àmbit executiu situar al capdavant a l’home idoni per a donar el “pego” davant els socis.
Per a què enganyar-se, el perfil que li encaixa a Laporta és el de Joan Oliver, com en els vells temps. Si s’atreveix serà perquè ja es considera imbatible o, com va dir Butragueño de Florentino, un “ésser superior”. El que el Reus ha unit que no ho separi el Barça, aquesta seria la conclusió. És el que Laporta enyora. I molt.
