La Guàrdia Civil va interceptar a l’ordinador de Jaume Cabaní, el comptable de Carles Puigdemont a Waterloo, els plans secrets d’Òmnium Cultural per als següents anys. Aquesta confiscació va tenir lloc la tardor del 2020, data en què es va desenvolupar l’anomenada operació Volhov, dirigida pel magistrat Joaquín Aguirre, titular del jutjat d’instrucció número 1 de Barcelona. En aquells moments, el president d’Òmnium, Jordi Cuixart, complia presó després de ser condemnat a 9 anys per sedició.
Cabaní, que s’ocupava, segons el sumari, de recaptar fons per a Puigdemont i per al Consell per la República, compaginava aquest treball amb col·laboracions periòdiques amb Òmnium Cultural. El seu grau d’implicació era alt, fins al punt que se li remetien correus electrònics amb temes sensibles, com el full de ruta futur.
“Els treballs que està realitzant per a Òmnium Cultural es van confirmar en el correu electrònic de 14 d’abril del 2020, en el qual Ferran Mazaira adjunta un document Power Point perquè Cabaní el revisi. En aquest es parla de la transformació tecnològica d’Òmnium i es mostren els objectius que s’han de treballar, concretar exemples de problemes de dades i demandes tecnològiques, llançar campanyes de resposta social a la covid-19, concretar el rol del responsable de dades, definir l’encaix d’Òmnium, definir la proposta de treball per al quadre de comandament i crear un plantejament preliminar del pla estratègic”, diu un dels informes elaborats pels agents per al magistrat que investiga el tema, als quals ha tingut accés EL TRIANGLE.
La seva feina, doncs, era substancial per a la labor d’Òmnium , ja que abastava també la seguretat informàtica de l’organització i l’efectivitat de la seva operativa internacional. En aquell moment, Òmnium havia engegat a Bèlgica la seva branca europea, perquè funcionés a l’uníson amb l’estructura controlada per Puigdemont. Aquesta maquinària es concentrava en l’entitat Òmnium Cultural Rights Europe ABSL (OCRE), que funcionava com a filial de la institució barcelonina, encara que amb seu a Brussel·les.
No obstant això, els documents més importants eren cinc fulls que, sota el títol “Pla de captació i comunicació: idea global per als propers dos anys”, detallaven el full de ruta d’Òmnium. Es tractava dels secrets estratègics d’una de les entitats que havia aconseguit mobilitzar milions de persones als carrers catalans durant una dècada, que ara deixaven al descobert els budells de l’estratègia de Cuixart i els mecanismes per enfrontar-se a l’Estat. En els seus punts es trasllueix, a més, el que podria considerar-se la guerra bruta de l’independentisme contra l’Estat espanyol, ja que detalla sense embuts les campanyes a seguir i les consignes que s’haurien de desenvolupar els anys següents. Aquest full de ruta s’havia de posar en marxa durant el 2020, després de ser aprovat per la junta de l’entitat, per la qual cosa la seva entrada en vigor se situa al llarg de tot l’any 2022.
Ofensiva contra l’emèrit
El primer punt del pla estratègic, que porta per lema “Consecució de fites tangibles i que ens apropin a la independència”, té un objectiu potent: “Denunciar a Joan Carles I a Suïssa”. En aquell moment, es començaven a conèixer els sospitosos moviments de diners de l’emèrit en paradisos fiscals, i això era molt llaminer per a l’independentisme, que d’aquesta manera esperava treure profit de l’escàndol.
Aquí entra de ple en escena la guerra bruta d’Òmnium en la batalla política, ja que la seva intenció era aprofitar la qüestió de Joan Carles I per disparar contra els partits polítics espanyols. Així, les dues principals idees-força d’aquesta campanya eren que “els partits espanyols protegeixen la monarquia” i que “PP, PSOE, Ciutadans i Vox bloquegen la veritat”.
Com a “accions proactives de solució” proposava una “campanya per pagar l’ofensiva jurídica contra el Rei” i preveia, d’altra banda, “accions reactives de protesta”. Entre aquestes accions, cita el document “vídeos contra el règim del 78 i la corrupció” i altres accions com “cassolades, etc. (un èxit ja aconseguit!)”.
“El país pitjor del món”
El segon gran eix del full de ruta se centra en la “Gestió de la covid-19”. Aquest gran tema recollia també les consignes que calia estendre i difondre entre l’activisme sobiranista: “Espanya és el país amb la gestió pitjor del món arran d’haver centralitzat l’operativa a Madrid, no haver aïllat el focus principal, haver mentit i ocultat informació (p.e.: el 2 de març tenia la recomanació de la UE de no permetre manifestacions massives)”. A més, calia acusar Espanya de “militarització de la resposta”. Aquests punts responien a les consignes que també va abraçar el Govern, presidit aleshores per Quim Torra.
Es tractava d’una altra guerra bruta llançada per l’independentisme a partir d’afirmacions falses, ja que Espanya no va ser el país que va fer la gestió pitjor de la covid ni es va militaritzar la resposta, sinó que es va utilitzar l’Exèrcit com a suport, però sempre sota el comandament i la supervisió de les autoritats sanitàries, ja fossin estatals o autonòmiques. A Catalunya, per exemple, la Generalitat va rebutjar l’ajuda de l’Exèrcit, que es va limitar a ajudar en els pocs casos en què es va requerir la seva ajuda per part de l’Administració central per aixecar algun hospital de campanya.
Per dur a terme aquesta tasca de desinformació i guerra bruta, Òmnium se serviria de diverses accions com a finançament de projectes (en el document es dona per fet i amb èxit) i la campanya Dona’m la mà, que en el moment de redactar el full de ruta ja estava en marxa. També preveia “promoure més l’app i articular com exercir república, exercir ciutadania amb relació horitzontal i de tu a tu, descentralitzada, digital, moderna, amb l’Administració”. D’aquesta manera, s’oposava la gestió que realitzava el Govern de Pedro Sánchez a l’estil República catalana: no es tracta que es fes una bona o una mala gestió, sinó de posar-se sempre a la contra, una estratègia que va utilitzar l’extrema dreta de Vox, el PP i fins i tot la Generalitat, consistent a demanar més restriccions quan el Govern es mostrava més permissiu i a demanar més llibertat o a denunciar aquestes restriccions quan es dictaven.
Una altra de les possibles accions era la de repartir mascaretes (en aquell moment molt escasses) a les seus d’Òmnium i fins i tot enviar-les “als socis més vulnerables”. Com a accions de protesta, es preveia “denunciar via vídeos a les xarxes socials, o amb altres campanyes, totes les mentides i morts que ha provocat la pèssima gestió (pitjor país del món, PITJOR (sic))”.
Aquest ítem negatiu sobre Espanya és el principal eslògan que havia d’injectar-se en la memòria de la ciutadania a partir de la repetició en totes les accions, en una estratègia que es coneix com a principi d’orquestració.
Campanya a la premsa internacional
El tercer punt a considerar era “Tombar el suplicatori”, és a dir, fer una intensa campanya internacional perquè l’Europarlament no retirés la immunitat a Carles Puigdemont i els seus companys expatriats. En el context d’aquest punt, s’assenyalava que existia una “pèrdua forta de prestigi d’Espanya a Europa arran de la covid”. També s’apuntava al fet que s’esperava la solució al suplicatori als exiliats en dos o tres mesos.
Davant d’això, Òmnium tenia previst realitzar una campanya “per fer arribar als eurodiputats europeus un material explicatiu sobre què ha passat a Catalunya i per què han de votar no al suplicatori”. En aquest apartat, recollia la nota “Comptador de quants eurodiputats rebran la informació vinculada als diners recaptats”. La segona línia d’acció contra el suplicatori era fer “una campanya per posar publicitat a favor del dret a l’autodeterminació / drets dels catalans als principals diaris d’Europa”.
Apuntava que, en aquest apartat, el soci escolliria el mitjà. Però hi havia encara un tercer eix: “El patrocini de xerrades al Parlament Europeu, sopars amb organitzacions de drets humans (és clau establir llaços amb ells i que es faci el link “indepes-autodeterminació-drets-modernitat i progrés, versus caverna“. En les accions reactives de protesta, es tractava d’utilitzar de nou les xarxes socials per denunciar morts i mentides de l’Estat espanyol, i situar-lo davant la ciutadania i davant l’opinió pública mundial com el “pitjor país del món”.
Assalt a les institucions
El quart bloc de l’estratègia porta per títol “Organitzacions transversals”. En aquest bloc es tracta de la batalla institucional i de l’assalt a les entitats professionals, econòmiques i sindicals per utilitzar-les com a eines contra Espanya. “L’Estat controla organitzacions clau via transferència de rendes (Sánchez Llibre, Coscubiela…)”, diu el document a manera de justificació. Per tant, la reacció és lògica: “Allà on puguem, perquè hi hagi camí democràtic (exemple: eleccions sindicals, cambres de comerç, universitats, col·legis professionals) cal impulsar i donar suport a iniciatives independentistes (exemple clar: Eines de País) i treballar en accions coordinades amb les que ja hi hagi”.
En aquell moment, l’independentisme ja havia guanyat el control de la Cambra de Comerç de Barcelona (tot i que dues sentències recents parlen de tupinada en el recompte de vots), i els mesos següents, les candidatures sobiranistes van anar assaltant gradualment tant col·legis professionals com els rectorats de les universitats, en una acció coordinada des de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), que és la promotora de la candidatura Eines de País.
Com a accions proactives, quedaven per discutir els principals punts a desenvolupar en aquest camp, encara que el document ja recollia per on anirien els trets, en presentar propostes amb interrogacions, cosa que significa que haurien de ser tingudes en compte i discutides. Entre aquestes propostes hi figuren “ajudar la Intersindical a muntar seccions en empreses amb socis nostres” i “fer publicitat de patronals indepes entre els socis empresaris”. Amb això, esperaven omplir un buit, el sindical i el patronal, on l’independentisme mai va poder entrar. Tots els intents per crear un gran sindicat sobiranista o una gran patronal sobiranista van ser un fracàs, tret d’alguns nínxols del funcionariat, on a canvi de favoritismes i de cessió de poder polític i administratiu es van aconseguir introduir determinats sindicats molt minoritaris.
El segon eix d’acció en aquest camp era “impulsar taules de negociació social paral·leles, per exemple, entre Cambres de Comerç i sindicats indepes“. La consigna en aquest punt és molt simple: “Exercir separadament!”.
Aquest full de ruta va ser seguit fil per randa per Òmnium Cultural, que va aconseguir èxits en els assalts a algunes institucions que apuntava, però va fracassar en l’objectiu de fracturar el sector laboral, en no aconseguir materialitzar taules de negociació paral·leles. “Com s’observa, els objectius que es plantegen […] són denunciar el Rei emèrit davant les autoritats suïsses, gestionar la crisi covid-19 des del punt de vista d’una campanya de denúncia i estigmatització d’Espanya, tombar el suplicatori i organitzacions transversals”, explica l’informe realitzat per la Guàrdia Civil.
Hi havia, no obstant això, un cinquè foli amb un pla que portava el títol “Alliberar Jordi Cuixart”, que es trobava complint condemna. La intenció era que els dos anys següents el cas de Jordi Cuixart hauria de portar Espanya davant dels tribunals internacionals. De fet, malgrat l’indult concedit l’estiu passat a Cuixart, l’activista va presentar una demanda contra Espanya davant instàncies internacionals, una iniciativa el final de la qual és incert per la seva feblesa jurídica.
En el full de ruta, Òmnium desvela la seva estratègia més arcana: “Acusarà l’Estat d’haver-lo empresonat injustament per defensar els drets fonamentals, com ja han denunciat l’ONU o Amnistia Internacional, i d’haver-lo mantingut segrestat durant anys”. Paral·lelament, havia de preparar una campanya en la seva defensa: “Volem fer-li costat, volem ser 500.000 persones que en nom d’Òmnium Cultural se sumin a la seva denúncia”.
Però aquesta estratègia ha quedat estroncada. Cuixart deixarà la presidència de l’entitat aquest mes de febrer i caldrà veure com es reorientarà, a partir d’ara, Òmnium Cultural.
