Deia Abraham Lincoln que “una papereta de vot és més forta que una bala de fusell” i no anava desencertat. També és cert que sovint els vots, com els trets, surten per la culata. Des del (quasi) impossible empat a 1515 vots de la CUP per decidir el futur d’Artur Mas -un empat que, segons les matemàtiques, només és possible en un 0.00033014 dels casos-, que no rèiem -o ploràvem, segons el cas- tant en unes votacions. Escrivia llavors Julio Llamazares a El País que, “consultats els matemàtics més experts, (l’empat de la CUP) només es pot produir si tots els planetes s’alineen, Jesucrist torna a ressuscitar i a les granotes els creix el pèl”. La votació de dijous al Congrés també és digne d’estudi -o de chirigota, segons es miri-. La reforma de la reforma laboral es va salvar per un únic i telemàtic vot, i aquest és fruit d’una errada, diuen, del diputat del PP per Càceres, Alberto Casero. Fonts del PP reconeixien a cop calent que Casero s’havia equivocat. Després, conscients que amb aquesta realitat no anaven enlloc, afirmaven que el diputat no s’havia equivocat i que es tractava d’una errada informàtica o, directament, una tupinada del govern. Filtren que Casero es va equivocar dues vegades més aquell dia en el vot telemàtic. I, com va piular en acabat Ernest Urtasun: “Un parlamentari quan s’equivoca votant pot fer constar a l’acta la correcció, però això no canvia el sentit del vot. Al Parlament Europeu funciona exactament igual…”.
Al marge de què el PP hagi de fer un curset accelerat de vot telemàtic -fins a 79 diputats populars van fallar aquell dia-, el govern espanyol i les esquerres del Congrés en general farien bé de reflexionar sobre com s’ha aprovat la que havia de ser la mare de totes les reformes, amb el vot erràtic de Casero i els vots enverinats de Ciutadans. Eufòries, doncs, les justes.
Això, en una setmana que començava amb el ressò ensordidor del Benidorm Fest, en què va elegir-se la cançó candidata al festival d’Eurovisió, que contra pronòstic va ser l’Slow Mo de la cantant Chanel. Aquí la polèmica rau en el pes desproporcionat que l’organització va atorgar als vots del jurat, en detriment dels del públic, que es decantava de forma clara a favor de les propostes de Rigoberta Bandini o Tanxugueiras. En aquest cas, es desconeix si Casero va votar, per qui va fer-ho i, en realitat, a qui volia votar. El cas també ha arribat al Congrés, a on els representants gallecs, en defensa de les Tanxugueiras, han denunciat també una possible tupinada.
Els vots també han tingut el seu què a Catalunya. El mateix dijous, contraprogramant el debat de la reforma laboral (?), la presidenta del Parlament, Laura Borràs, feia un Torrent i denegava el vot al diputat de la CUP Pau Juvillà, inhabilitat per la JEC per no retirar uns llaços grocs de la Paeria. A vista de Twitter, amb el gest Borràs passa a engreixar el contingent de traïdors de l’independentisme, i la CUP esmola ja la paperera de la història.
Malgrat tot, com deia Lyndon Baines Johnson, “un home (i dona) sense un vot és un home sense protecció”.
