Isabel II va ser a Barcelona l’octubre del 1988. Es va entrevistar amb l’alcalde, Pasqual Maragall, amb el president de la Generalitat, Jordi Pujol i va visitar el Museu Picasso. No era un fet extraordinari. La nominació olímpica va servir per visualitzar una doble capitalitat d’Espanya, i per això tots els caps d’Estat i de govern que venien de visita tenien inclosa en el seu programa una estada a la capital de Catalunya. Per aquí passaven líders mundials com Mikhaïl Gorbatxov o François Mitterrand. Aquí se celebraven destacades reunions de la Unió Europea i tenien lloc trobades per intentar trobar sortides a situacions desesperades, com la que va viure Sarajevo.
Les visites van seguir després dels Jocs. L’octubre de 1994 arribaven els emperadors Akihito i Michiko del Japó, i l’abril d’aquell mateix any havia estat a Barcelona el president rus Boris Ieltsin. Venien atrets pel dinamisme d’una ciutat que volia jugar un paper al món, que reclamava el seu protagonisme i tenia un projecte de transformació. Venien perquè a Barcelona passaven coses i estava present a qualsevol fòrum que donés pistes sobre cap a on aniria el futur. Els seus alcaldes eren escoltats a Davos i a les Nacions Unides.
Era una ciutat orgullosa. Que tenia ambició. Que sabia que s’havia fet a ella mateixa a còpia d’acollir grans esdeveniments. Que va voler repetir la jugada dels Jocs amb el criticat Fòrum Universal de les Cultures, gràcies al qual es van poder dignificar barris com el Maresme, recuperar el riu Besòs i acabar amb les males olors que habitaven la seva desembocadura.
D’aquella Barcelona ja no en queda res. Va començar a morir amb l’arribada de José María Aznar al Govern. Va ser la seva obsessió per recentralitzar Espanya la que va acabar amb les visites d’Estat. Va ser la mateixa obsessió que el va portar a construir, amb la connivència del nacionalisme català, una xarxa de tren d’alta velocitat que convertia Madrid en l’única ànima possible d’Espanya i la resta de ciutats espanyoles en poc més que carrers de la capital. L’ambició i les idees les va perdre Barcelona sola.
El somni metropolità es va anant dissolent en el no-res just quan les ciutats necessiten més que mai tenir massa crítica i múscul per poder jugar un paper al món. Costa d’entendre que l’actual govern municipal encara no sigui capaç d’entendre que temes com l’habitatge o la millora de la connectivitat urbana no tenen solució fora de l’àrea metropolitana.
Els grans projectes es van dissipar juntament amb l’orgull que els barcelonins sentien per la seva ciutat. Avui, la gran estrella de l’obra pública municipal és la connexió del tramvia per la Diagonal, aquella pensada que li va costar el càrrec a Jordi Hereu. Els grans projectes de l’Estat per Barcelona són l’estació de la Sagrera, que el recentment desaparegut Oriol Bohigas ja va incloure entre les àrees de nova centralitat que havien de ser el motor de la ciutat dels primers 90, mentre la promesa de la Biblioteca Estatal feta pel ministre de Cultura, Miquel Iceta, no és res més que treure-li la pols a un projecte que porta 20 anys amagat en un calaix. De les propostes de la Generalitat per la a capital de Catalunya no se’n sap res des que Quim Torra va encapçalar una marxa d’aires mussolinians contra la ciutat col·lapsant els seus accessos.
S’han abandonat antigues idees, com aquella de la mixtura d’usos per fer conviure diverses activitats econòmiques als barris: avui en podem veure les conseqüències passejant per una Ciutat Vella que llangueix a passos de gegant després de ser sacrificada al turisme. I no se n’han aportat de noves. Qualsevol iniciativa és rebuda amb un no. Ada Colau diu no a l’ampliació de l’aeroport o al Museu de l’Hermitage, posa pals a les rodes de la candidatura dels Jocs Olímpics d’hivern. Ja es va estrenar donant l’esquena als esforços per acollir l’Agència Europea del Medicament. De l’habitatge, el gran tema que la va portar a l’alcaldia, no se’n sap res. Els 10 anys de procés han fet la resta. Moltes empreses han marxat. Queden carrers i barris que es degraden amb l’ajuda d’un urbanisme indigne.
El més trist és que la ciutat té els elements que calen per trenar un futur brillant, però ningú té el més mínim interès a conduir-la o sap com fer-ho. Qui t’ha vist i qui et veu, Barcelona!
