La via valenciana i balear

Susana Alonso

Un dels grans objectius del moviment independentista català, des de l’inici del procés, ha estat mirar de convèncer la societat catalana que l’Espanya actual és hereva del franquisme, irreformable, homogènia i que no respecta la diversitat social, política, lingüística i cultural dels territoris que la componen. Durant els governs de Rajoy, les veus socials i polítiques que a la resta d’Espanya intentaven bastir ponts amb la societat catalana quedaven silenciades per la intransigència independentista i per una dreta espanyola que utilitzava constantment Catalunya com una arma electoral.

Els temps polítics, però, han canviat (i molt). D’una banda, l’independentisme, tot i mantenir la majoria al Parlament, va perdre gairebé 640.000 vots en les darreres eleccions autonòmiques. Aquest element i el gir estratègic d’ERC al Congrés (en molta menor mesura al Parlament) van ser els primers símptomes del fracàs i l’esgotament del projecte independentista.

D’altra banda, l’arribada de Pedro Sánchez a la Moncloa ha estat cabdal per rebaixar la tensió social i política, i per iniciar un diàleg amb la Generalitat que, ja de per sí, és una victòria de la democràcia, perquè és el triomf de la paraula, l’acord i el pacte davant la negació de l’altre, la intransigència i la crispació constant.

L’actual deriva del PP (cada cop es troba més proper als postulats de Vox i cada vegada més lluny de la democràcia cristiana defensada per líders europeus com Angela Merkel) i la gestió i l’actitud de Díaz Ayuso no deixen de ser recordatoris que la situació de distensió pot ser un miratge en cas que les forces polítiques conservadores i ultraconservadores sumin majoria després de les pròximes eleccions generals. I, per tant, un avís que aleshores no hi haurà ni diàleg ni res.

Amb tot, la pandèmia i el canvi del clima polític i social han comportat que guanyin pes veus com les dels presidents Ximo Puig i Francina Armengol. Ambdós han apel·lat darrerament a la recuperació de la fluïdesa institucional amb la Generalitat i a la descentralització d’institucions estatals. Al mateix temps, han traçat un discurs que busca la concòrdia, l’entesa i la defensa d’una Espanya plural, diversa i federal. El relat que han teixit xoca frontalment, a més, amb l’Espanya en blanc i negre que ha dibuixat l’independentisme. El discurs dels mandataris valencià i balear recorda el que va construir l’expresident Pasqual Maragall a principis de la dècada dels 2000 i que buscava, com ara el de Puig i Armengol, la unió entre sensibilitats polítiques diferents.

És evident que els camins que han ofert Puig i Armengol a les societats valenciana i balear són molt més complexos que el que planteja Pere Aragonès a la catalana. Però davant la complexitat social i política de les societats actuals calen respostes i polítiques que no simplifiquin la realitat. Reduir-ho gairebé tot, com fa Aragonès, a una votació de Sí/ No resulta enormement temerari. Només cal veure les conseqüències econòmiques i socials del Brexit perquè un s’adoni de la inconsciència que va cometre David Cameron en convocar el referèndum.

Aragonès faria bé de correspondre als oferiments de Puig i Armengol sumant-se a la via de l’acord i el pacte. Sumar, en un moment polític com l’actual, amb la Comunitat Valenciana i les Illes per tenir un finançament autonòmic just, lluitar contra el dúmping fiscal propugnat per Díaz Ayuso, defensar trets culturals i lingüístics comuns o apostar pel corredor mediterrani resulta cabdal per revertir el tancament de Catalunya dels últims anys.

A més, vist el panorama polític, no hi ha gaire més opcions (viables). Tot i això, el president català hauria de ser conscient que el moment és ara, perquè els comicis que se celebraran en algunes autonomies poden fer variar les peces del tauler polític i, en conseqüència, poden fer que sigui molt més complicat acordar amb els territoris amb els quals hi ha més interessos en comú.

Com va assenyalar Ximo Puig en el seu discurs de Cap d’Any, “el que necessitem és sumar, amb la paraula serena i sense crits”. En aquest sentit, la Generalitat ha de triar si vol polaritzar amb la Comunitat de Madrid o si vol adherir- se a un projecte que, des de la paraula serena, la diversitat i el pluralisme, cerca la unió en qüestions fonamentals per la prosperitat econòmica i social. Obrir o tancar Catalunya. La pilota està a la teulada d’Aragonès.

Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.