El 10 d’octubre de 1926 un home de 73 anys era atropellat per un tramvia al carrer de les Corts de Barcelona. A causa del seu aspecte, moltes de les persones que allà es trobaven van decidir no auxiliar-lo, i l’home, malferit,va acabar morint tres dies després. Es tractava d’Antoni Gaudí i el seu aspecte descuidat l’havia fet passar per un captaire. Un fet similar ha passat 96 anys després. En aquest cas a París, on un home de 84 anys va morir de fred en caure accidentalment a la plaça de la república i passar més de nou hores al terra sense que cap dels vianants que van passar pel seu costat l’auxiliessin. Va ser un sensellar qui, ja passada la nit, el va trobar i va alertar als Bombers, sent ja massa tard. Es tractava del fotògraf Renné Robert, i com a Gaudí, la possibilitat que fos un captaire o un sense llar va evitar que algú es dignés a auxiliar-lo. No ho mereixia? No ho mereix qualsevol? Es pot seguir parlant d’humanitat quan els éssts humans ja no l’exerceixen?
Que vivim en una societat cada cop més egoista és una realitat innegable. Que l’individualisme i l’egocentrisme són dues característiques que ja semblen anar de la mà de tot ésser humà també. Que l’autodestrucció moral en la que ens trobem pot acabar causant la destrucció, no només de la resta sinó de la nostra propia espècie sembla una frase grandiloquent i exagerada que cada cop s’apropa més a la realitat. Doncs si mirem de cara als problemes que tenim per endavant, el canvi climàtic, la crisi de l’aigua, la desigualtat, el racisme… una cosa està clara, i és que sols els podrem afrontar amb èxit si deixem enrere aquest sistema de castes que impera en la nostra societat per molt que ens considerem democràcies del primer món. Només els podrem fer front si fem una clara aposta per l’empatia i la cooperació, per una vida equilibrada i allunyada dels beneficis d’uns pocs i la precarietat de molts. Si entenem que la solució no només passa, sino que també ha de ser, per a tots nosaltres.
