Tir olímpic al peu

La candidatura Barcelona-Pirineus és morta i esperem que descansi en pau.

Una Candidatura Olímpica, per ser nominada, ha de resoldre una gran equació on intervenen instal·lacions esportives, infraestructures de comunicació, allotjaments a disposició dels països i federacions participants, cobertura televisiva, sponsors, patrocinis i, per descomptat, capacitat de seducció per a la gran família olímpica en forma de vots.

Aquesta, diguem-ne equació, es multiplica per zero si les iInstitucions i entitats que impulsen la candidatura no estan completament convençudes del projecte i alineades en l’objectiu.

La ciutat, l’organisme provincial, el govern regional, l’Estat i el Comitè Olímpic del país que ho demana han d’anar a l’uníson.

Ajuntament de Barcelona, ​​Diputació Provincial, Generalitat, Govern d’Espanya i Comitè Olímpic Espanyol (COE) ho saben.

En aquesta edició, la candidatura que hauria de presentar el COE es planteja en coalició amb la Comunitat d’Aragó, que ja té experiències a presentar-se -Jaca’98- i confereix una singularitat especial per a la seva nominació.

I aquí apareix el tir olímpic al peu.

La setmana passada es va posar de manifest que els governs de Catalunya i Aragó no només no s’entenen, sinó que estan a la grenya. Aquest enfrontament arriba al Comitè Olímpic Internacional que òbviament en pren nota. I s’encenen totes les alarmes.

Aquests es barallen per la pell de l’ós abans de caçar-lo, diran.

El Comitè Olímpic Internacional (COI) té els millors experts mundials en temes de màrqueting, esportius, de relacions internacionals, de premsa i protocol.

I el protocol darrerament sempre falla a Catalunya.

El rei ve a Barcelona i l’alcaldessa i el president de la Generalitat li fan el buit, mentre les seves organitzacions i partits afins com la CUP munten aldarulls als carrers.

Ve el president del grup Volkswagen (VW), Herbert Diess, visita la planta de Seat a Martorell i hi acudeix el rei Felip VI i el cap del Govern, Pedro Sánchez, però no es presenta el president de la Generalitat.

I el COI en pren nota.

Però si guanyés la candidatura, qui signaria les condicions que s’imposen als organitzadors? Pere Aragonés? Ada Colau?

El contracte es signaria per al 2030. I la pregunta dels membres del COI abans de votar serà: No són alguns d’aquests polítics els que demanen la independència? Amb quin estat estem signant? Qui ens garanteix que compliran els compromisos d’aquest contracte?

La candidatura guanyadora als Jocs Olímpics d’Hivern del 2030 es triarà el 2022 a Beijing (Xina) o el proper any a Mumbai (Índia). Ja és segur que es presentaran dues excel·lents i potents candidates: Salt Lake City (Estats Units) i Sapporo (Japó).

Té algun sentit gastar la més mínima de les energies en una candidatura que ja neix morta i que fuig del debat mediambiental i de màxima sensibilitat a l’opinió pública per les amenaces que comporta el canvi climàtic?

O es tracta, en definitiva, d’una altra matussera excusa per continuar venent al món el procés de mai no acabar.

El que he dit. La candidatura Barcelona-Pirineus és morta i difícilment ressuscitarà.

 

(Aquest article el firma també Francesc Rubio, que amb Adolf Cabruja va ser responsable dels Mundials de Natació BCN2003)

(Visited 230 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari