El Pirineu s’està morint. Ho conec de primera mà. No endebades, des de fa cinc anys, edito el diari digital LA VALIRA (lavalira.eu), focalitzat informativament en aquestes contrades catalanes i Andorra. Això fa que incursioni tot sovint per aquestes valls i pugui fer un seguiment regular de les seves constants vitals: econòmiques, demogràfiques i sociològiques.
Despoblament, envelliment de la població i anèmia empresarial fan que el present i el futur immediat del Pirineu siguin molt ombrívols. Contrasta aquest panorama depriment amb les enormes riqueses naturals que atresoren aquests territoris d’alta muntanya (aire pur, aigua, forests, pastures, paisatges superbs…) que són, precisament, els valors reemergents de la nova civilització postindustrial en la qual estem entrant.
Però, per sortir de l’actual atzucac, renéixer i brillar amb llum pròpia, el Pirineu català necessita un revulsiu. I és en aquest context que apareix el projecte de presentar una candidatura pels Jocs Olímpics d’hivern de l’any 2030, juntament amb l’Aragó.
Òbviament, la celebració d’aquest esdeveniment esportiu -de durada efímera- és l’excusa. Com ho va ser en el cas dels Jocs Olímpics de Barcelona de l’any 1992. En aquella ocasió, jo vaig ser molt crític –l’únic de tota la premsa catalana-, ja que el Comitè Olímpic Internacional (COI), que aleshores estava presidit per l’exfalangista Juan Antonio Samaranch, era un cau de corrupció, com es va demostrar posteriorment, i vaig denunciar que era impresentable que l’alcalde Pasqual Maragall es prestés, en nom de l’esport i de Barcelona, a aquest negoci fastigós.
Però, des d’aleshores, el COI ha canviat molt, ha fet la seva catarsi interna, ha esdevingut un organisme més transparent i aposta decididament per uns Jocs Olímpics que fugin de l’exacerbada comercialització, del dòping i del colossalisme arquitectònic. En tot cas, és evident que gràcies als Jocs Olímpics del 1992, la capital catalana va poder fer les rondes, la recuperació del front marítim, la restauració de la degradada muntanya de Montjuïc, etc.
Exactament, passa el mateix amb el Pirineu, que pateix, des de fa dècades, una llarga i dolorosa agonia. D’entrada, l’organització dels Jocs Olímpics d’hivern del 2030 hauria de servir per destinar fortes inversions públiques en l’accessibilitat a aquestes comarques: per exemple, suprimint el vergonyós peatge del túnel del Cadí (obert fa 38 anys!), modernitzant a fons les línies ferroviàries Vic-Puigcerdà i Lleida-La Pobla de Segur, construint la connexió fèrria Puigcerdà-La Seu d’Urgell, escometent els túnels de Comiols i de la Bonaigua…
Estem parlant d’inversions milionàries, sí, però també d’una aposta estratègica de país que supera l’endèmic oportunisme i tacticisme dels polítics. Hi ha un instrument per ajudar a finançar tota aquesta revolució: la nacionalització de les centrals hidroelèctriques del Pirineu que ja tenen la concessió caducada i que Endesa continua explotant impunement.
El benefici dels milions de kilowatts que roba aquesta empresa ha de revertir en el territori i ha de servir, prioritàriament, per a la seva revitalització econòmica i demogràfica. És aquí on cal el coratge i la determinació dels polítics: exigint la fi d’aquest espoli i la reversió de les centrals hidràuliques.
El Pirineu no és una frontera ni coneix fronteres. Això es va acabar l’any 1986, amb l’entrada a la Unió Europea. És la columna vertebral d’un ampli espai geogràfic que va de l’Atlàntic a la Mediterrània i que s’estén per les planes dels dos vessants, en territoris d’Espanya i França. Si ho veiem així, aquesta cadena de muntanyes és el centre, no la perifèria marginada, d’una important zona geoeconòmica d’Europa que connecta Euskadi amb Aquitània, Navarra amb el Bearn, l’Aragó i l’Aran amb Occitània i Catalunya amb Andorra i les comarques de la Catalunya Nord.
La celebració dels Jocs Olímpics d’hivern del 2030, encara que es limitin a Catalunya, a l’Aran i a l’Aragó, ha de ser una reivindicació del Pirineu en el seu conjunt per convertir-lo, novament, en un focus de vitalitat, com ho va ser fins al segle XIX. Per això, cal rebutjar frontalment l’estúpida politiqueria que envolta el projecte de la candidatura –amb l’enfrontament entre els governs de Catalunya i l’Aragó- i reclamar una mirada global, ambiciosa i generosa per tal que tiri endavant.
Jo crec en un futur millor per a tothom i reivindico el dret a l’esperança, en especial per aquelles zones més abandonades i deprimides del nostre territori, com és el cas del Pirineu. No només cal evitar que els joves pirinencs es vegin obligats a marxar per desenvolupar les seves aspiracions professionals i guanyar-se dignament la vida, com passa ara.
Cal atraure gent nova, procedent de les grans ciutats o de la migració, que valori els grans avantatges que significa instal·lar-se al Pirineu. I això només serà possible si les administracions –Generalitat, Govern central i diputacions- són responsables i canalitzen les grans inversions en infraestructures i serveis que manquen.
En aquest sentit, comparteixo la diagnosi de la síndica d’Aran, Maria Vergés, que ha donat un cop de puny sobre la taula per reivindicar, amb veu forta, la importància cabdal i històrica que tenen pel Pirineu els Jocs Olímpics d’hivern del 2030. Seria imperdonable que el govern de Pere Aragonès, per absurdes qüestions de protagonisme identitari, deixés escapar aquesta oportunitat.
