Més enllà de les possibilitats imaginatives i oníriques del cinema, sempre m’ha interessat la capacitat de baròmetre social que tenen les obres cinematogràfiques. Un s’endinsa (prefereixo la pantalla gran) en aquell món que ens envolta a través d’imatges i sons, conduïts per la fascinació de la narració i atrapats per aquelles fantasmagories que encarnen els actors, però que vivim de vegades amb més emotivitat que la realitat mateixa. Aquesta és la fortalesa i la debilitat de tota bona pel·lícula. Quan s’encenen els llums i ens adonem de la solidaritat emocional i estètica (en el sentit més kantià del terme) que hem compartit amb els altres espectadors, comencem un tàcit reconeixement de quins poden ser els valors socials i col·lectius d’allò que hem vist. I sí, amb una certa distància, ens adonem de les implicacions crítiques, profètiques o moralitzants d’allò que hem vist: és desperta l’imaginari col·lectiu.
Aquest imaginari, moltes vegades, ens mostra la cara fosca (altres no: la cara esperançadora i bondadosa). “No miris amunt” (Don’t Look Up, A. McKay, 2021) és un film d’un humor sardònic (“risa afectada y que no nace de alegría interior”, RAE) i té el seu origen en un antic costum de Sardenya d’acompanyar rient, un cop l’any, als vells del poble per despenyar-los. Com diu Javier Rueda: “En este caso el espectador ríe porque ya ha llorado con la realidad.” (Caiman/162). De què riem? La trama narrativa es desencadena quan els protagonistes descobreixen un meteorit que en 6 mesos i 14 dies, impactarà a la Terra i provocarà una devastació superior a la de la col·lisió que va acabar amb els dinosaures i va generar el cràter de l’actual golf de Mèxic.
Davant d’aquesta evidència científica, les maniobres polítiques amagant-la per no ser afectats electoralment –o després fent el contrari per un nou càlcul electoral–, la utilització mediàtica –en combinació amb les xarxes– per atraure audiència tot frivolitzant les conseqüències, augmenten el to de comèdia sardònic, sarcàstic i… l’efecte mirall. Sí: el gènere cinematogràfic d’anticipació –sense arribar a ciència-ficció– sempre ha estat molt útil per exacerbar aquest efecte mirall. És obvi: aquest metafòric meteorit és la pandèmia, la crisi climàtica, la crisi social provocada per aquest 1% ric que a la pel·lícula queda caricaturitzat (tenen a la seva disposició un coet que els porta a un llunyà planeta de vida idíl·lica).
Comportament davant l’evidència: la màquina capitalista no pot aturar-se amb els seus mecanismes democràticament manipulats i uns mitjans de comunicació majoritàriament sincronitzats. És interessant veure com d’aquell clàssic quart poder (Ciutadà Kane) que podíem visualitzar i enfrontar-nos-hi, hem passat a una simbiosi perversa de mitjans i xarxes socials, on els interessos dels lobbies econòmics s’amalgamen amb la tirania dels algoritmes. No hi ha debat, raons, contrapès. Tan sols els sismes submarins –les onades– d’impactes emocionals refrendats per “putes mentides” (traducció lliure de fake news) i cercant sempre la bipolarització social: tots sabem que les dualitats Barça-Madrid són molt rendibles, i enterren la capacitat d’autocrítica i d’empatia.
Ningú vol mirar amunt: Puigdemont, Junqueras i altres ho volien fer? Sabien el meteorit que se’ns tirava a sobre, però animant la gent a cridar “independència” i omplint el cel d’estelades, era impossible mirar amunt. Algú vol mirar amunt, d’un clima que ens du a la catàstrofe? A un 2050 amb una temperatura incrementada en més de 3 graus? A un planeta ple de migracions climàtiques difícilment gestionables (com ja es veu al Mediterrani i al canal de la Mànega i al Pacífic)? Els dirigents no actuen. I els votants? Una democràcia emotiva redirigida constantment pels algoritmes creant nuclis tancats. I aquí cal criticar els mitjans de comunicació clàssics que actuen molt pendents dels retuits i dels likes, de la recerca a través de la xarxa i poca sabata.
Kafka recomanava que entre el jo i la realitat, sempre escollíssim la realitat. Això ho saben els mandarins dels algoritmes: amb un jo emocional abocat a una realitat creada… Metavers, en diuen ara. No mirem amunt: no cal, portem ja empeltades les ulleres de realitat virtual.
